PERQUÈ PEDRO SÁNCHEZ ENCARA PERDURA

            Quim Torra i Laura Borràs han trencat la teranyina de la corrupció, no necessiten la impunitat, son lliures de pensament i fan por, per això els van destituir immediatament.

            En canvi Pedro Sánchez és presoner a la teranyina de la corrupció, necessita la impunitat i no el veuen capaç de desobeir, per això perdura.

2026 06 23    AIXÒ SÍ QUE NO. 

Amb el rei de Franco fent de cap d'estat, els jutges i altres alts càrrecs tenen una immunitat absoluta. 

Amb Franco ja se sabia que els ministres, els jutges, els alcaldes, els militars, els directors dels diaris, els mestres, els bisbes i els policies, tenien una immunitat absoluta rebuda directamen del cap d’estat. 

 La conseqüència directa d'aquesta mena d'immunitat gairebé sempre provoca la oportunitat d'una corrupció general. 

Però el resultat més pervers consistia -i consisteix encara-, a tenir els alts càrrecs presoners de les seves corrupcions personals i, és clar, només poden ser fidels fanàtics del cap d'estat, perquè ja no son amos de la seva opinió i han venut el seu patrimoni moral i econòmic, i mai no podran canviar.  

Així molts perduren en el càrrec i alguns van a la presó per demostrar que la servitud va de debò i el cap d'estat fa el que li convé per imposar la disciplina del règim, fora de tota lògica. 

En canvi, quan un alt càrrec no cau a la trampa i no aprofita la impunitat per tenir els beneficis personals de la corrupció, és destituït immediatament (com el president Quim Torra, o la presidenta Laura Borràs, i d'altres…), ja que aleshores el personatge és lliure i el consideren molt perillós perquè podria desobeir, i això sí que no.

i Galinsoga va dir: "TODOS LOS CATALANES SON UNA MIERDA"

Portada de l'any 1977, quan ja feia més de 18 anys de l'Afer Galinsoga i es verifica que les elits franquistes i el diari La Vanguardia Española feien una propaganda infame a favor de l'AUTONOMIA per Catalunya, per neutralitzar que ningú demanés la INDEPENDÈNCIA.

2026 06 21      PERQUÈ EL DIARI LA VANGUARDIA ÉS AIXÍ. 

Avui 21 de juny és diumenge, i fa 67 anys també era diumenge el 21 de juny de 1959, quan a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona es va fer una homilia en català, i va resultar que a la sortida es va sentir la veu del director de la Vanguardia, el periodista falangista Luis Martínez de Galinsoga, que va dir allò que no hem oblidat mai, i ha transcendit tants anys:

"¡Todos los catalanes son una mierda!". 

I va ser el començament d'un boicot històric a aquell diari monàrquic, conservador i franquista. Mai més el diari La Vanguardia no ha estat ben rebut a Catalunya. L’endemà mateix de l’incident, el rector Narcís Saguer va enviar una carta a Galinsoga. Aquest contestà insistint en el seu desacord que el sermó es digués en català. Fins a tres cartes es creuaren aquests dos personatges. 

I semblava que tot es quedaria aquí, però es va organitzar una lluita potent amb un boicot des de l'Academia de la Llengua Catalana, amb el trencament dels vidres de les oficines del diari al carrer de Pelai de Barcelona i la propagació per tot el país de diaris esquinçats amb l'objectiu d'assolir la primera victòria de Catalunya contra la dictadura de la Guerra Civil ençà. Com una conseqüència directa de la pressió ciutadana, el 5 de febrer de 1960, Galinsoga va ser destituït pel Consell de Ministres, i el 7 de febrer el seu nom deixà de sortir en la capçalera del diari, sent substituït en la direcció de La Vanguardia per Manuel Aznar Zubigaray, avi del futur president del Govern José María Aznar del Partit Popular. Aquesta també és una evidencia objectiva que s'ha d'explicar per entendre perquè el diari La Vanguardia és així.

EL CRIM NOMÉS PROSPERA EN SECRET

2026 06 18    EL CRIM NOMÉS PROSPERA EN SECRET I PER AIXÒ ÉS TAN IMPORTANT EXPLICAR TRUMP, I EXPLICAR EL REGNE D’ESPANYA.
Tots aquells ciutadans que van creure sincerament que darrere la gesticulació de Donald Trump hi havia estratègia, que darrere les amenaces hi havia un pla i que aquelles maneres grotesques eren una demostració de força única, tots aquells ciutadans americans responen a un perfil que ja hem reconegut en els ciutadans espanyols que darrere la rebel·lió militar del general Franco pensaven que hi havia estratègia, que darrere la repressió i la dictadura amb el “Fuero de los Españoles” hi havia un pla, i que aquelles desfilades de la “Legión” amb una cabra i les maneres grotesques d’un “caudillo” baixet, amb bigoti i veu aflautada, eren una demostració de força única, i les elits franquistes encara ho creuen.
I nosaltres què podem fer?, doncs explicar-ho.
Més eficaç que les armes destrucció massiva i més eficaç que tots els exèrcits junts, és la pedagogia del periodisme lliure, independent i de recerca, que explica la realitat des de diferents punts de vista.
L’arma estratègica dels Països Catalans és la informació veraç i contrastada d’una realitat que Espanya en canvi, ha d’ocultar en defensa pròpia.
Saber-ho tot ens fa invencibles, mentre que la informació parcial ens debilita, i als americans amb Donald Trump els passa el mateix.
Per exemple, l’independentisme sembla desinflat perquè no tenim present la informació contrastada del dia més important de la història de Catalunya.
El document de la Declaració d’Independència de Catalunya fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d’octubre de 2017, i acabat de signar, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol.
Aquest protocol-trampa d’escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya, ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys, tots dos van claudicar i van renunciar a la independència per obtenir l’autonomia, però el 2017 canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir la decisió de renunciar a l’autonomia per declarar la independència.
La informació veraç i contrastada explica que passades dues setmanes de negociació amb el govern de l’estat espanyol, en les que es van presentar amenaces terribles contra el govern català, i Madrid va voler imposar que Puigdemont convoqués eleccions, resulta que res d’això no va fer canviar la decisió de respectar al resultat vinculant del referèndum de l’1 d’octubre i, contra tots els pronòstics del govern espanyol, malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, -aquesta és la data històrica que sovint oblidem-, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP i el diputat independent Germà Gordó.
La Declaració d’Independència de Catalunya és un text polític, encara sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.
Es va declarar efectívament i aleshores va passar tot.
El mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè es preveia l’esfondrament del règim del 78 com l’endemà dirien els titulars de la premsa castellana.
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava allò que segons ells era l’aplicació de l’article 155 de la Constitució però en realitat era un Cop d’Estat del rei i del govern de Madrid contra Catalunya, per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre.
Deia el periodista Joseph Pulitzer fa més de cent anys, que el crim només prospera en secret. Per això és tan important explicar Trump, i explicar el regne d’Espanya.

DESPRÉS DEL PAPA DE ROMA, ES VEUEN LES ESQUERDES

 2026 06 11   ES VEUEN LES ESQUERDES. 

Ja esperava aquest moment que el govern de Catalunya és desentén del que passa al Catalunya i m’agrada posar-me les ulleres de canviar el punt de vista i observar.

A Catalunya, cada cop que al país hi ha una sacsejada televisada en directe es remouen els fonaments, i aleshores, si tries bé el punt de vista, s'arriben a veure les esquerdes per on un dia o altre hi haurà la trencadissa.

Fa molts anys, abans de la televisió i amb els mitjans de comunicació controlats pel règim, també hi havia sacsejades que removien els fonaments del país i hi havia esquerdes, però amb la nit informativa de la dictadura gairebé ningú no les podia veure. Les primeres esquerdes del règim de 39 es van descobrir amb la signatura del Concordat franquista de 1953 entre l'Espanya de Franco i la Santa Seu de Pio XII, que es va renovar mig d’amagat el 1979 perquè semblés “una cosa de la constitució de 1978”, però aleshores ja podíem estar més informats i sabíem que la modernitat política obligava a les elits franquistes a haver d'aparentar que volien construir una democràcia i un règim no confessional, i sabíem del cert que ens estaven enganyant.

Amb la mort biològica del dictador, des del moment zero ja van aparèixer les primeres esquerdes en les estructures del nou règim del 78. Les elits franquistes, insegures i sobretot molt desconfiades, no veien gens clar l’invent de Franco d'instaurar una monarquia en un pim-pam, sense fer ni tan sols un indispensable procés de restauració monàrquica. Naturalment, no es va atrevir a fer una restauració formal de la monarquia per no haver de recordar una evidència dolosa que es tractava de mantenir somorta, doncs era el mateix Caudillo qui quaranta anys abans havia segrestat la legalitat republicana amb una rebel·lió militar i, si de cas, el que s'hauria de fer era una Transició a la República.

No es podia amagar l'esquerda fenomenal de la "Transició a la Democràcia" (sic), que no va ser mai una transició perquè no transitava cap enlloc, i no era democràcia perquè els protagonistes dels primers partits polítics legalitzats com Fuerza Nueva FN, Alianza Popular AP i Unión de Centro Democratico UCD, eren els militars de la dictadura i personatges que havien estat els anteriors ministres del govern de Franco, falangistes del FET i de les JONS, i alguns membres numeraris de l'Opus Dei de l'Església Catòlica.

Era molt visible l'esquerda de l’invent barroer d'un "cafè per a tots" de l'Estat de les Autonomíes dirigides sempre des de Madrid, i que cada una de les autonomies no controlaria mai ni el pressupost ni les inversions. 

Passats cinquanta anys, ara és evident que cada esquerda del règim del 78 ja és un esvoranc perillós que amenaça una trencadissa i els preocupa de debò, per això han buscat la complicitat del papa de Roma i l'han fet venir perquè des de la Santa Seu també tenen problemes d'esquerdes diverses, entre d'altres i sobretot a causa de la pèrdua imparable de fidels a Espanya i arreu del món. 

Com qui fa servir una pasta de tapar esquerdes, han organitzat una visita inèdita del papa de Roma amb l'excusa del centenari de la mort de l'arquitecte català Antoni Gaudí, autor genial de la torre més alta del món en un temple catòlic i al papa li oferien l'ocasió de beneir la torre de Jesús en un acte multitudinari i espectacular. Semblava una idea força atractiva però, és clar, només amb la pasta de tapar les esquerdes no se n'han sortit per resoldre els defectes estructurals del regne d'Espanya i de la Ciutat del Vaticà, més aviat els ha resultat a l'inrevés perquè gràcies a la visita del papa les esquerdes les han exposat a la vista de desenes de milions de persones de tot el planeta, gairebé en directe.

A dalt de l'escenari impressionant del temple de la Sagrada Família hi han representat un paper ben galdós tots els protagonistes del país de les esquerdes que no tenen cap dret a ser-hi, perquè el temple és del poble i no hi han aportat res ni la monarquia ni el govern d'Espanya, ni l'Ajuntament de Barcelona, ni el govern de la Generalitat de Catalunya, ni el bisbat de Barcelona ni la Santa Seu, ni cap partit polític però, això sí, els actors necessitaven fer-se veure i sortir a la foto on trobem el rei i la reina, el bisbe i l'alcalde, els presidents del govern de Madrid i de Barcelona, els polítics de partit i, naturalment, també el papa de Roma. 

Volem fer la crònica d'un episodi històric on hi ha hagut pressions polítiques per fer entrar amb calçador també Madrid, Montserrat i les Canàries en el pla de la visita, i pressions per l'ús de l'idioma amb un protocol i una litúrgia complexes, amb decisions d'urgència i despeses controvertides, amb un enorme desplegament policial i catalanofòbia a dojo. De fet, a més del descontent pel col·lapse als transports urbans, no puc saber si hi ha hagut tant rebuig a la visita papa com hi ha hagut eufòria religiosa. L'espectacle creat per l'ocasió ha generat una notable informació del temple de la Sagrada Família de Gaudí tramesa des de Catalunya a tot el món per canals internacionals, però sobretot passarà a la història el 10 de juny de 2026 perquè hi ha hagut també l’expulsió infame dels sis-cents cantaires amb la connivència del Patronat de la Sagrada Família presidit pel bisbe Omella, i tot en el mateix guió.

La crònica de l'endemà es pot resumir amb quatre paraules: es veuen les esquerdes.

DISSOLDRE EL FRANQUISME

2026 06 08      SENSE DISSOLDRE EL FRANQUISME, NO HI HA INDEPENDÈNCIA.  

Dissoldre el concordat amb la Santa Seu que perdura des de 1953. 

Dissoldre la Guàrdia Civil que és un cos de guàrdia, però no és civil. 

Dissoldre els pactes post-electorals que no ha votat ningú. 

Dissoldre la pau autonòmica que no controla ni el pressupost ni la inversió. 

Dissoldre l'exèrcit espanyol que no ha guanyat mai cap guerra. 

Dissoldre la Llei Mordassa de 2015 contra els drets humans fonamentals. 

Dissoldre el Tribunal Suprem que és suprem, però no és el tribunal natural. 

 Dissoldre el Tribunal Constitucional que és tribunal, però no és constitucional. 

Dissoldre el Tribunal de Comptes que fa els comptes, però no és un tribunal. 

Dissoldre el Parlament de Catalunya perquè no permet parlar de tot. 

Sense dissoldre el franquisme, no hi ha independència.

DIA DE LES FORCES ARMADES

Cau la bandera espanyola en l'acte central del Dia de les Forces Armades. El rei, que presidia l'acte, ha reaccionat amb una mirada de sorpresa quan la bandera ha caigut del màstil.

2026 05 30  CULPABLES DE PERDRE EL TEMPS AMB JOCS INÚTILS. 

L’exèrcit espanyol no ha guanyat mai cap guerra, només contra els propis ciutadans, i no era una guerra sinó una rebel·lió de militars insurrectes i, per tant, cap honor per a l'exèrcit. 

Quan els ganàpies com el rei i la seva filla, es dediquen a jugar a soldadets vestits amb uniformes del bàndol que fa noranta anys havia segrestat la república, ja és un episodi prou degenerat que ens fa vergonya aliena, però que no s’adonin del ridícul que fan és molt pitjor, i que ho transmetin pel seu canal públic de la televisió espanyola els fa culpables de malbaratament de recursos públics, culpables de fer apologia de l’odi, i culpables de perdre el temps amb jocs inútis.

ÉS UN CRIM CONTRA LA DEMOCRÀCIA

2026 06 01     CÒMPLICES NECESSARIS DEL CRIM. 

Tenim prou evidències que la legislatura injusta, il·legal i il·lícita, de Salvador Illa, és un crim contra la democràcia. 

I ara amb el suport que volen fer al pressupost del govern de Salvador Illa, es verifica que els socialistes apuntaladors de la monarquia instaurada per Franco, els republicans transformats en monàrquics per motius inconfessables, i els comuns-istes incondicionals col·laboradors del règim del 78 des del moment zero, es comporten tots com a còmplices necessaris del crim.

LA GELOSIA DELS CASTELLANS ÉS INCURABLE

LA GELOSIA DELS CASTELLANS ÉS INCURABLE I AQUEST ÉS EL SEU TALÓ D'AQUIL·LES 

No se n’han sortit d’empresonar el president Carles Puigdemont, no se’n surten de treure del MNAC les pintures de Sixena, no se’n sortiran d’exculpar l’expresident José Luis Rodriguez Zapatero amb gran perjudici del PSOE apuntalador de la monarquia i, entre altres desgràcies, han descobert que la família reial ja no és benvinguda enlloc dels Països Catalans.

Vistes des de Madrid, totes aquestes causes obertes fan tremolar els fonaments del règim castellà.
I ara, amb la reacció visceral al veure el mapa petit de la nova equipació de l’Athletic Club batejada “Gure Nortasuna”, les elits franquistes no poden ocultar que pateixen un nou atac de gelosia -no hi ha cap altra explicació-, i ho declaren en públic.
Troben natural la indignació de la Unión del Pueblo Navarro UPN, la indignació del PP i, sobretot, la indignació de Vox que fins i tot amenaça amb la denúncia a la Federació Espanyola de Futbol perquè sancioni el club.
En canvi, per nosaltres totes les crisis de gelos que pateix el bàndol contrari són una gran notícia, com una oportunitat històrica per provocar el seu esfondrament.
La gelosia dels castellans és incurable i aquest és el seu taló d’Aquil·les.

GOVERNAR AMB EXCEL·LÈNCIA

2026 05 20 AQUESTA ÉS LA DIFERÈNCIA. 

El millor govern és el que no ha de prohibir res ni sancionar mai, però per arribar a l'excel·lència cal saber governar i no és el cas, per això al Parlament de Catalunya han de fer lleis que prohibeixen pintar els trens i han d'imposar fortes multes als graffiters infractors. 

En aquest afer de les pintades als trens recomano que observem els trens de la Generalitat que no tenen pintades i no s'han d'aturar gairebé mai per avaria, mentre els d'ADIF i RENFE sí. 

El trens de la Generalitat estan vigilats a cobert quan no circulen, i segueixen un pla rigorós de manteniment tècnic, mentre que els altres no, aquesta és la diferència.

L'INTEL·LECTUAL JUNQUERAS

 2026 05 18    L'INTEL·LECTUAL JUNQUERAS S'HA POSICIONAT EXPRESSAMENT EN L'APOLOGIA DEL FRANQUISME. 

Ja s'entén el paral·lelisme bíblic que Partal explica de Junqueras amb Esaú, que fatigat en tornar de feinejar al camp, ven la primogenitura al seu germà Jacob en canvi d’un plat de llenties, però la capitulació negociada des d'una posició de força de Junqueres, amb totes les dades que coneixem i ara podem llegir a l'article editorial de VilaWeb, no és el que faria un incompetent fatigat, és de persona dolenta. 

 Des d'aquest punt de vista, a mi em fa més efecte Mateu -l’apòstol-, que va dir: “Guardeu-vos dels falsos profetes, que venen amb vestits d’ovelles però per dins son llops rapaços. Pels seus fruits -els seus actes-, els coneixereu”. 

Aquí Oriol Junqueras queda ben retratat. 

Des de la traïció de l'endemà d'aquell 1 d'octubre de 2017 que va fugir d'estudi, fins a la traïció d'ahir 18 de maig de 2026 amb els darrers moviments d’Oriol Junqueras convocant el consell nacional d’Esquerra Republicana per avalar implícitament l’acord de pressupost amb el PSC, hem vist clarament a qui perjudica i a qui beneficia amb el seu posat implacable contra la independència de Catalunya en forma de república. 

Vistos els seus actes, no tenim cap dubte que en els darrers gairebé nou anys, l'intel·lectual Junqueras s'ha posicionat expressament en l'apologia del franquisme.

 2026 05 11    A PARTIR D'UNA SENZILLA REGLA DE TRES.

Amb el delicte fiscal imputable a la família Pujol a partir de la deixa finita de l'avi Florenci, la fiscalia manté una petició de penes de l'ordre de 29 anys.

Amb el delicte fiscal imputable a la família Reial espanyola a partir de la deixa gairebé infinita de l'avi Juan Carlos, vull calcular la petició de penes a partir d'una senzilla regla de tres.

 2026 05 04    EL FRANQUISME NO ELS VA PODER ENGANYAR, SI NO HAVIEN NASCUT.

En el meu país, Josep Miquel Arenas, Valtònyc, ens ha de descobrir que la victòria més subtil de l’espanyolisme és haver-nos fet creure derrotats.

En canvi, igual que Vicent Partal, jo també penso que l’actual és la generació catalana més brillant i guanyadora, i us explicaré perquè.

Quan el vell dictador es va morir al llit, ara fa més de cinquanta anys, molts catalans ens vam disposar a seguir l’únic camí transitable per cambiar l’estructura de l’Estat des dels fonaments, però era una feina difícil i exigent i “mal vista” pels conservadors, mentre uns altres catalans van triar el camí fàcil d’emblanquinar el rei de Franco des del debat estrictament partidista.

Des del moment zero, alguns contraris a la constitució de 1978 no la vam voler votar perquè ens vam adonar del gran engany dissenyat per seduir als espanyols. Es tractava de fer servir paraules impensables fins aleshores com aliança popular, unió de centre democràtic, convergència democràtica, partit comunista o partit socialista o fins i tot esquerra republicana de Catalunya que posades totes les paraules noves en el mateix prestatge semblava que res no impediria fer una inusual “Transició a la Democràcia”.

Aquella població abduïda encara per Franco, parlava de democràcia amb lleugeresa -i malícia-, perquè en realitat pretenien amagar una necessària “Transició a la República”, que és el que havien fet una mesos abans al país veí amb la Revolució dels Clavells amb un alçament militar i civil gairebé pacífic, que va enderrocar la dictadura de l’Estado Novo (vigent des de 1926) i ells sí que van establir la República Portuguesa.

La reacció de les elits franquistes atemorides, va ser una fugida endavant i van enganyar tothom. Primer van enganyar als falangistes, als militars, a la policia i a la Guàrdia Civil, perquè amb la Llei d’Amnistia de 1977 els perdonaven els delictes anteriors i es van legalitzar coalicions de les elits de la dictadura però posant el nom de partit polític. Es va inventar allò que en dirien Unión de Centro Democràtico UCD amb el falangista Adolfo Suárez al capdavant, o Alianza Popular AP amb el repressor ideològic i ministre de l’Interior Manuel Fraga Iribarne, i Fuerza Nueva de Bas Piñar que causaria la Matança d’Atotxa, de manera que la mateixa gent que l’any abans eren falangistes de les JONS amb el jou i les cinc fletxes i duien la camisa blava, podrien presentar aleshores la seva candidatura per governar en una democràcia (sic).

Això no és el més greu.

Per poder homologar una constitució espanyola “democràtica”, aquell 1977 van triar cinc o sis il·lustres pensadors, entre els que hi havia catalanistes, falangistes, socialistes i comunistes ben alliçonats per entronitzar definitivament el rei de Franco i, en els Pactes de la Moncloa de 1977, van legalitzar els comunistes de Santiago Carrillo per poder participar a les eleccions amb la condició de no ser comunistes, es van legalitzar els socialistes de Felipe González amb la condició de no ser socialistes, i finalment es van perdonar i legalitzar els republicans de Josep Tarradellas amb la condició de passar a ser monàrquics d’un dia per l’altre, un preu caríssim per un republicà.

Alguns -pocs-, no vam voler votar aquella constitució que ja en el Preàmbul reconeix i imposa l’imperi de la llei per sobre de la voluntat popular, com en totes les dictadures.

I tot això és història coneguda que sabem i expliquem des de diferents punts de vista  https://nohihacosesacabades.blogspot.com/  i fa atemorir al bàndol contrari.

L’independentisme no s’ha tornat culturalment espanyol, i tenim l’arma poderosa que consisteix a explicar la història a la generació dels joves i dels més joves que encara estudien l’ESO a l’institut perquè a ells, el franquisme no els va poder enganyar, si no havien nascut.

2026 04 29 SÓN CÒMPLICES NECESSARIS DE LA SEGONA DICTADURA FRANQUISTA

            Així va quedar la sala capitular del monestrir de Sixena després de l'incendi. És tal qual se la va trobar l'historiador Josep Gudiol quan hi va arribar: "era un munt de runes cremades"...

2026 04 29    SÓN CÒMPLICES NECESSARIS DE LA SEGONA DICTADURA FRANQUISTA

La jutgessa d’Osca, el ministre de Cultura i el president d’Aragó, se senten dipositaris de la mateixa impunitat que tenien els ministres de Franco, i la Guàrdia Civil i els alcaldes de la Primera Dictadura Franquista.

Tots ells saben que no els pot passar res perquè “cumplen ordenes superiores”, en aquest cas del Tribunal Suprem, i nosaltres tenim una evidència objectiva que la jutgessa, el ministre i el president són còmplices necessaris de la Segona Dictadura Franquista.

2026 04 26    LA NACIÓ DEL CATALÀ TÉ EL 40% DELS CLUBS DE FUTBOL DE LA PRIMERA DIVISIÓ ESPANYOLA.

La nostra fortalesa es pot conèixer fàcilment en la mesura de la debilitat del bàndol contrari i, concretament, per saber on és la nostra fortalesa només cal detectar què els fa més por als altres, mès ràbia.

Les monarquies, les repúbliques i les dictadures successives no han pogut esborrar el català perquè la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua. 

Per culpa d'una insultant "absència de gest" durant el judici del Tribunal Suprem ja vam denunciar aleshores que els presoners es van rendir. Ara que ho podem mirar amb perpectiva, declaro que no puc perdonar als que es van deixar jutjar a Madrid per un tribunal no natural i, sobretot, en castellà.

Aquells dies vaig escriure -i publicar en el meu llibre L'OPORTUNITAT-, que m’hauria agradat saber si hi ha algun exemple de judici al món amb tantes qüestions prèvies, bàsicament per vulneració de drets, però ni els advocats ni els processats no s'ho van plantejar.

La generació dels que el 2017 i els anys següents no es van rendir perquè no hi eren -eren petits-, ara fan el Correllengua Agermanat '26 i ens superen amb imaginació, amb criteri i amb rotunditat.

Els joves i els més joves estan en una altra òrbita perquè saben què cal fer, ho saben fer i no necessiten fer mèrits per anar a les llistes dels partits polítics. El seu objectiu personal i professional és d'una altra dimensió.

Ahir mateix, aquests que han muntat el Correllengua per tots els Països Catalans i porten les ulleres de canviar el punt de vista per posar la Nació del Català al món i llençar un missatge potent a Espanya, em feien adonar que a la Nació del Català hi ha el 40% dels clubs de futbol de la primera divisió espanyola. 

A Espanya només un 20% són equips de Castella i el 20% són del País Basc, el 10% són d'Andalusia i el 10% restant està repartit entre Galícia i Astúries.

2026 04 19   POTSER ELS AVIS PODEM SER LA SOLUCIÓ.

                                             Correllengua Agermanat '26

    Quan nosaltres érem els joves i els molt joves dels anys 50 i 60 teníem més evidències directes de la història recent de post-guerra i teníem evidències més clares de la repressió cultural i ideològica que patíem als Països Catalans, que no pas ara.

Amb tot, és molt bona notícia la capacitat del joves d’ara d’organitzar el Correllengua Agermanat, i veig molt positiva la participació dels joves majoritàriament a les manifestacions espontànies de l’Onze de setembre passat, però em preocupen les preguntes que es fan els molt joves de 3r i 4t de l'ESO i dels que fan Batxillerat i cicles de grau mitjà, perquè no els han explicat d’on ve el conflicte del regne d’Espanya contra els Països Catalans.

Han sentit parlar de la Transició a la Democràcia, això sí, i saben que hi ha diferents partits polítics i eleccions de tant en tant com si amb això ja n’hi ha prou, però no els han explicat que quan va morir Franco de vell, en realitat no es va fer el que tocava, una Transició a la República per recuperar la legalitat republicana que havien segrestat des de la Guerra Civil i, en canvi, ens han imposat una monarquia inviolable, i sobretot vitalicia, exactament com ho era la dictadura. Aquestes coses no els hi han explicat mai enlloc.

Ens senten dir que la monarquia i les autonomies son la base del problema per poder ser un nou estat democràtric d’Europa, independent del regne d’Espanya i en forma de república, però no ho poden entendre si no els ho expliquem.

Em preocupa que d’aquesta generació molts coincideix a dir que tenen curiositat però no n’han parlat mai a casa, ni els n’han parlat quan estudien Història ni quan fan classe de Socials, i també he sentit que això passa perquè en general, els pares ja estan conformats -derrotats-, i els professors no estan prou informats, i no tenen referents didàctics de la història contemporània dels darrers cent anys.

La immersió lingüística i l’ús del català com a llengua vehicular és essencial, però sense informació del mal que fa el franquisme persistent en la constitució espanyola i sense informació de qui hi ha a les elits franquistes que encara manen a Espanya, no es pot entendre on som, d’on venim i perquè volem la independència.

Confio en els d’aquesta generació de joves i molt joves, perquè són els que encara són a temps de canviar i nosaltres tenim el repte d’explicar-ho tot. Potser els avis podem ser la solució.

 2026 04 09  AMB LA CONDICIÓ, AIXÓ SÍ, DE RENUNCIAR A FER POLÍTICA COMUNISTA.

Santiago Carrillo    i    Adolfo Suárez  

Tal dia com avui 9 d'abril, l'any 1977 era Divendres Sant, i des de la mort biològica de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975, el govern en funcions a Madrid tenia com a president el falangista Adolfo Suárez, i com a Cap d'Estat un rei franquista Juan Carlos I de Borbón .

Aquell dia festiu de Setmana Santa, per sorpresa, van legalitzar el Partit Comunista d'Espanya PCE tot i que els militars espanyols, els falangistes més conservadors i les elits franquistes s'hi oposaven frontalment, però tenien un problema existencial i es van haver d'inventar una idíl·lica Transició a la Democràcia per distreure tothom de fer una Transició a la República i no una altra cosa, que era el que tocava i s'hauria d'haver imposat per recuperar la legalitat republicana que Franco havia segrestat amb una rebel·lió militar i un règim de dictadura per quaranta anys des de la Guerra Civil.

Per fer creïble la democràcia inventada, necessitaven aprovar una constitució amb els comunistes legalitzats i van convèncer Santiago Carrillo, el líder roig exiliat, per poder tornar amb un indult i la possibilitat de participar en les eleccions legislatives amb la condició, això sí, de renunciar a fer política comunista.

2026 04 02   I, FINALMENT, SENSE DINERS.

CaixaBank ha posat a la venda l’antiga seu d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) a Barcelona després del tancament definitiu del concurs de creditors de la formació. L’immoble surt al mercat per 1,75 milions d’euros, molt per sota del preu pel qual el partit l’havia adquirit anys enrere.

És una lamentrable conseqüència de la transició al no-res.

Quan es va morir el dictador, en comptes de fer una transició a la República -que és el que tocava-, els represaliats que venien de l'oposició a la dictadura es van emmerdar en una il·lusòria transició a la democràcia (sic) .

Comunistes, socialistes, republicans i anarquistes es van avenir a renunciar als seus principis per tornar de l'exili i tenir poder polític en la democràcia dissenyada per falangistes franquistes, i va resultar que tots els partits legalitzats es quedarien per emblanquir la monarquia, això sí, però sense principis, sense poder polític, sense democràcia i, finalment, sense diners.

2026 03 20   ENS PENSÀVEM QUE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA ERA LLUNY, I NO ÉS EL QUE SEMBLA.

Diu Partal que en poques setmanes, hem acumulat un seguit de tensions que, vistes separadament, poden semblar anècdotes de la vida política ordinària; però que, llegides juntes, dibuixen un patró inquietant.

Als Països Catalans fa molts anys que es preveu el terratrèmol, i el mètode científic consisteix a obtenir totes les evidències històriques i relacionar-les. Aquesta es la manera científica de preveure el resultat.

En mig d’una crisi d’habitatge social inhabastable per a les noves generacions, també és evident el col·lapse de les infraestructures ferroviàries de Catalunya que pateix tothom, i en els darrers mesos hem vist l’alçament de la pagesia, i després l’alçament dels metges i del personal sanitari, i ara els ensenyants fan vaga i bloquegen el país, tots amb una fermesa descomunal de rebuig a les polítiques de govern de l’Estat de les Autonomies, i mentrestant el rei Borbón Felipe VI s’amaga i calla. Aquestes són les evidències més properes.

En canvi, amb la mirada llarga, les evidències de aprop reprodueixen l’escenari que va provocar l’exili voluntari a França i després a Italia del rei Borbón Alfonso XIII el 17 d’abril de 1931. Aleshores es va suspendre l’exercici del poder real i finalment el rei abdicaria al cap de gairebé deu anys, el 15 de gener de 1941, poc abans de morir, en favor del seu fill Juan de Borbón.

En unes eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, s’havien donat les condicions per proclamar la Segona República espanyola i dos dies després, el 14 d’abril de 1931, el republicà Francesc Macià, en nom del poble català, va proclamar l’Estat Català en forma de República Catalana amb la intenció d’integrar-se dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques.

Però el federalisme no ha estat mai possible a l’Espanya castellana i aquesta declaració de Macià va preocupar el govern provisional de la república, que el 17 d’abril envià en avió a Barcelona els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Se sap que hi va haver unes converses duríssimes i finalment arribaven a l’acord que el consell format a Barcelona no actuaria com una república federal sinó com a govern de la Generalitat de Catalunya. La recuperació d’un nom històric en el qual ningú no havia pensat abans els va permetre resoldre el conflicte i obria el camí a una nova forma d’autonomia catalana -que portaria més endavant a aprovar l’Estatut de Núria-, i el pla es va acceptar per neutralitzar el terratrèmol.

– La conformitat de Macià per acceptar un Estatut d’Autonomia, va trair així la independència de Catalunya.

Passada la Guerra Civil i tota la dictadura de Franco, quan va morir el dictador es va perpetrar un episodi semblant per poder aprovar la constitució de 1978 i presentar en societat una Transició a la Democràcia (sic).

Tremolaven els fonaments i des de Madrid les elits franquistes van fer una proposta atractiva al republicà exiliat Josep Tarradellas que consistia a oferir la restauració de la Generalitat de Catalunya per poder governar una autonomia catalana i ser ell el president, amb la condició, això sí, de sotmetre’s a la monarquia -un preu caríssim per a un republicà històric-, i el pla es va acceptar per neutralitzar un altre cop el terratrèmol.

– La conformitat de Tarradellas d’acceptar l’autonomia va trair de nou la independència de Catalunya.

Amb aquests precedents decebedors, ja abans del 2010 es produeix la retallada de l’Estatut d’Autonomia i la majoria de la població de Catalunya veu que l’autonomia és l’inconvenient.

Una Catalunya republicana i decididament independentista es mobilitzà des d’aleshores de forma pacífica, transversal, multitudinària i persistent, primer sense esperar el lideratge de les administracions polítiques i desprès, d’acord amb la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya aprovada pel Ple del Parlament el 6 de setembre de 2017, i d’acord amb la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república que el Ple del Parlament aprovava el 8 de setembre de 2017.

Es fa el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 per decidir si en nom del poble català es vol esdevenir un nou estat independent en forma de república, i es guanya.

– Carles Puigdemont és el primer president decididament independentista, disposat a superar l’Autonomia de Catalunya i complir així el mandat de 2.044.038 vots a favor de la independència en forma de república.

El terratrèmol fa tremolar els fonaments de l’Estat perquè una Declaració d’Independència de Catalunya no té res a veure amb allò d’admetre un règim d’Autonomia dins del regne d’Espanya, que havia seduit a Francesc Macià i a Josep Tarradellas.

La Declaració d’Independència de Catalunya és un text polític, sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.

El document de la Declaració d’Independència de Catalunya fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d’octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d’autodeterminació unilateral celebrat l’1 del mateix mes.

Acabat de signar, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol.

Aquest protocol d’escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys, però ara canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir la decisió de renunciar a l’autonomia per declarar la independència.

Per això -no ho perdem de vista i, sobretot, no ho oblidem mai-, passades dues setmanes de negociació amb el govern de l’estat espanyol, en les que es van presentar amenaces terribles contra el govern català, i Madrid va voler imposar que Puigdemont convoqués eleccions, resulta que res d’això no va fer canviar la decisió de respectar al resultat vinculant del referèndum de l’1 d’octubre i, contra tots els pronòstics del govern espanyol, el divendres 27 d’octubre de 2017, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va llegir el text de la declaració d’independència que els diputats de Junts pel Sí i la CUP havien signat després de la suspensió de la declaració efectuada en el ple del dia 10 d’octubre.

Es veia venir el terratrèmol més definitiu, i malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP i el diputat independent Germà Gordó.

El mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè es preveia l’esfondrament del règim del 78, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre. Va declarar l’extinció de les oficines del president i del vicepresident, del Consell de la Transició Nacional, del DIPLOCAT, i va cessar els delegats de Brussel·les i Madrid i totes les delegacions a l’estranger, excepte -per sorpresa-, la delegació de Brussel·les.

– Macià i Tarradellas havien cedit, però Puigdemont no.

Amb aquests precedents, i la incapacitat evident avui dia de governar l’Autonomia de Catalunya, ara mateix -nou anys després-, observant els fets històrics, sentim que ja tremolen els fonaments de l’Estat amb el terratrèmol d’una Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya, en forma de república.

Ens pensàvem que la República de Catalunya era lluny, i no és el que sembla.

L'OPORTUNITAT, gairebé res no serà com abans

 2026 03 18    L’ÚNIC CAMÍ TRANSITABLE ÉS LA INDEPENDÈNCIA EN FORMA DE REPÚBLICA.

Aquestes són les pistes extretes del llibre L'OPORTUNITAT:

El 14 d’abril de 1931 s’havia instaurat la Segona República Espanyola com
a nou règim polític per succeir la monarquia restauracionista d’Alfonso XIII de
Borbón.
El rei havia hagut d’abdicar i s’havia exiliat primer a França i després
a Itàlia, ja que el règim monàrquic havia perdut el suport popular i havia
quedat deslegitimat per haver permès la dictadura de Primo de Rivera
des del 1923 fins al 1930. També havia fracassat en el seu intent de
restablir plenament la Constitució espanyola de 1876 amb un govern
militar del general Dámaso Berenguer des del gener de 1930 fins a le
eleccions municipals del diumenge 12 d’abril de 1931.
La República, doncs, no va ser la conquesta d’un moviment republicà
amb arrels socials profundes, sinó el resultat d’una gran mobilització
popular contra la monarquia, que va recollir els fruits en el moment en
què als borbons els van fallar tots els seus possibles suports socials i
institucionals.
Per a Catalunya, la Segona República fou un període clau de la història.
Des del 1716, amb els decrets de Nova Planta, Catalunya no tenia les
institucions pròpies i ara les recuperava, encara que només en forma
d’Autonomia.
Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins de la Federació
Ibèrica, amb unes competències que quedarien recollides a l’Estatut
d’Autonomia de 1932, conegut con l'Estatut de Núria.
La República Espanyola, però, no tenia cap vocació federal i només en
els períodes de govern d’esquerres va permetre l’obra de la Generalitat
republicana en les diverses matèries en què tenia competències com ara
Sanitat, Economia, Educació o en les infraestructures.
Amb la guerra civil, el Govern de la Generalitat i les forces populars
milicianes dels partits i organitzacions d’esquerres van defensar la República,
la qual cosa volia dir defensar les bases socials de Catalunya i la cultura catalana en el camp de la política, de les arts, de la sanitat, de l’economia, de l’educació, de les infraestructures planejades i, sobretot, de les infraestructures ja construïdes.
Amb la derrota del bàndol republicà a la guerra civil, tot es va perdre.
I, fins ara, en els darrers deu o dotze anys, no hem emprès de nou el camí cap a recuperar la legalitat republicana.
El segrest de la justícia és l’única oposició que ha decidit fer el regne d’Espanya contra el moviment independentista.

Per recuperar les competències de les Infraestructures, la Sanitat, l’Economia i l’Educació, en definitiva per recuperar les bases socials de Catalunya i la cultura catalana, l’únic camí transitable és la independència en forma de república