2026 05 04    EL FRANQUISME NO ELS VA PODER ENGANYAR, SI NO HAVIEN NASCUT.

En el meu país, Josep Miquel Arenas, Valtònyc, ens ha de descobrir que la victòria més subtil de l’espanyolisme és haver-nos fet creure derrotats.

En canvi, igual que Vicent Partal, jo també penso que l’actual és la generació catalana més brillant i guanyadora, i us explicaré perquè.

Quan el vell dictador es va morir al llit, ara fa més de cinquanta anys, molts catalans ens vam disposar a seguir l’únic camí transitable per cambiar l’estructura de l’Estat des dels fonaments, però era una feina difícil i exigent i “mal vista” pels conservadors, mentre uns altres catalans van triar el camí fàcil d’emblanquinar el rei de Franco des del debat estrictament partidista.

Des del moment zero, alguns contraris a la constitució de 1978 no la vam voler votar perquè ens vam adonar del gran engany dissenyat per seduir als espanyols. Es tractava de fer servir paraules impensables fins aleshores com aliança popular, unió de centre democràtic, convergència democràtica, partit comunista o partit socialista o fins i tot esquerra republicana de Catalunya que posades totes les paraules noves en el mateix prestatge semblava que res no impediria fer una inusual “Transició a la Democràcia”.

Aquella població abduïda encara per Franco, parlava de democràcia amb lleugeresa -i malícia-, perquè en realitat pretenien amagar una necessària “Transició a la República”, que és el que havien fet una mesos abans al país veí amb la Revolució dels Clavells amb un alçament militar i civil gairebé pacífic, que va enderrocar la dictadura de l’Estado Novo (vigent des de 1926) i ells sí que van establir la República Portuguesa.

La reacció de les elits franquistes atemorides, va ser una fugida endavant i van enganyar tothom. Primer van enganyar als falangistes, als militars, a la policia i a la Guàrdia Civil, perquè amb la Llei d’Amnistia de 1977 els perdonaven els delictes anteriors i es van legalitzar coalicions de les elits de la dictadura però posant el nom de partit polític. Es va inventar allò que en dirien Unión de Centro Democràtico UCD amb el falangista Adolfo Suárez al capdavant, o Alianza Popular AP amb el repressor ideològic i ministre de l’Interior Manuel Fraga Iribarne, i Fuerza Nueva de Bas Piñar que causaria la Matança d’Atotxa, de manera que la mateixa gent que l’any abans eren falangistes de les JONS amb el jou i les cinc fletxes i duien la camisa blava, podrien presentar aleshores la seva candidatura per governar en una democràcia (sic).

Això no és el més greu.

Per poder homologar una constitució espanyola “democràtica”, aquell 1977 van triar cinc o sis il·lustres pensadors, entre els que hi havia catalanistes, falangistes, socialistes i comunistes ben alliçonats per entronitzar definitivament el rei de Franco i, en els Pactes de la Moncloa de 1977, van legalitzar els comunistes de Santiago Carrillo per poder participar a les eleccions amb la condició de no ser comunistes, es van legalitzar els socialistes de Felipe González amb la condició de no ser socialistes, i finalment es van perdonar i legalitzar els republicans de Josep Tarradellas amb la condició de passar a ser monàrquics d’un dia per l’altre, un preu caríssim per un republicà.

Alguns -pocs-, no vam voler votar aquella constitució que ja en el Preàmbul reconeix i imposa l’imperi de la llei per sobre de la voluntat popular, com en totes les dictadures.

I tot això és història coneguda que sabem i expliquem des de diferents punts de vista  https://nohihacosesacabades.blogspot.com/  i fa atemorir al bàndol contrari.

L’independentisme no s’ha tornat culturalment espanyol, i tenim l’arma poderosa que consisteix a explicar la història a la generació dels joves i dels més joves que encara estudien l’ESO a l’institut perquè a ells, el franquisme no els va poder enganyar, si no havien nascut.

           Així va quedar la sala capitular del monestrir de Sixena després de l'incendi. És tal qual se la va trobar l'historiador Josep Gudiol quan hi va arribar: "era un munt de runes cremades"...

2026 04 29    SÓN CÒMPLICES NECESSARIS DE LA SEGONA DICTADURA FRANQUISTA

La jutgessa d’Osca, el ministre de Cultura i el president d’Aragó, se senten dipositaris de la mateixa impunitat que tenien els ministres de Franco, i la Guàrdia Civil i els alcaldes de la Primera Dictadura Franquista.

Tots ells saben que no els pot passar res perquè “cumplen ordenes superiores”, en aquest cas del Tribunal Suprem, i nosaltres tenim una evidència objectiva que la jutgessa, el ministre i el president són còmplices necessaris de la Segona Dictadura Franquista.

2026 04 26    LA NACIÓ DEL CATALÀ TÉ EL 40% DELS CLUBS DE FUTBOL DE LA PRIMERA DIVISIÓ ESPANYOLA.

La nostra fortalesa es pot conèixer fàcilment en la mesura de la debilitat del bàndol contrari i, concretament, per saber on és la nostra fortalesa només cal detectar què els fa més por als altres, mès ràbia.

Les monarquies, les repúbliques i les dictadures successives no han pogut esborrar el català perquè la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua. 

Per culpa d'una insultant "absència de gest" durant el judici del Tribunal Suprem ja vam denunciar aleshores que els presoners es van rendir. Ara que ho podem mirar amb perpectiva, declaro que no puc perdonar als que es van deixar jutjar a Madrid per un tribunal no natural i, sobretot, en castellà.

Aquells dies vaig escriure -i publicar en el meu llibre L'OPORTUNITAT-, que m’hauria agradat saber si hi ha algun exemple de judici al món amb tantes qüestions prèvies, bàsicament per vulneració de drets, però ni els advocats ni els processats no s'ho van plantejar.

La generació dels que el 2017 i els anys següents no es van rendir perquè no hi eren -eren petits-, ara fan el Correllengua Agermanat '26 i ens superen amb imaginació, amb criteri i amb rotunditat.

Els joves i els més joves estan en una altra òrbita perquè saben què cal fer, ho saben fer i no necessiten fer mèrits per anar a les llistes dels partits polítics. El seu objectiu personal i professional és d'una altra dimensió.

Ahir mateix, aquests que han muntat el Correllengua per tots els Països Catalans i porten les ulleres de canviar el punt de vista per posar la Nació del Català al món i llençar un missatge potent a Espanya, em feien adonar que a la Nació del Català hi ha el 40% dels clubs de futbol de la primera divisió espanyola. 

A Espanya només un 20% són equips de Castella i el 20% són del País Basc, el 10% són d'Andalusia i el 10% restant està repartit entre Galícia i Astúries.

2026 04 19   POTSER ELS AVIS         PODEM SER LA SOLUCIÓ.

                                             Correllengua Agermanat '26

    Quan nosaltres érem els joves i els molt joves dels anys 50 i 60 teníem més evidències directes de la història recent de post-guerra i teníem evidències més clares de la repressió cultural i ideològica que patíem als Països Catalans, que no pas ara.

Amb tot, és molt bona notícia la capacitat del joves d’ara d’organitzar el Correllengua Agermanat, i veig molt positiva la participació dels joves majoritàriament a les manifestacions espontànies de l’Onze de setembre passat, però em preocupen les preguntes que es fan els molt joves de 3r i 4t de l'ESO i dels que fan Batxillerat i cicles de grau mitjà, perquè no els han explicat d’on ve el conflicte del regne d’Espanya contra els Països Catalans.

Han sentit parlar de la Transició a la Democràcia, això sí, i saben que hi ha diferents partits polítics i eleccions de tant en tant com si amb això ja n’hi ha prou, però no els han explicat que quan va morir Franco de vell, en realitat no es va fer el que tocava, una Transició a la República per recuperar la legalitat republicana que havien segrestat des de la Guerra Civil i, en canvi, ens han imposat una monarquia inviolable, i sobretot vitalicia, exactament com ho era la dictadura. Aquestes coses no els hi han explicat mai enlloc.

Ens senten dir que la monarquia i les autonomies son la base del problema per poder ser un nou estat democràtric d’Europa, independent del regne d’Espanya i en forma de república, però no ho poden entendre si no els ho expliquem.

Em preocupa que d’aquesta generació molts coincideix a dir que tenen curiositat però no n’han parlat mai a casa, ni els n’han parlat quan estudien Història ni quan fan classe de Socials, i també he sentit que això passa perquè en general, els pares ja estan conformats -derrotats-, i els professors no estan prou informats, i no tenen referents didàctics de la història contemporània dels darrers cent anys.

La immersió lingüística i l’ús del català com a llengua vehicular és essencial, però sense informació del mal que fa el franquisme persistent en la constitució espanyola i sense informació de qui hi ha a les elits franquistes que encara manen a Espanya, no es pot entendre on som, d’on venim i perquè volem la independència.

Confio en els d’aquesta generació de joves i molt joves, perquè són els que encara són a temps de canviar i nosaltres tenim el repte d’explicar-ho tot. Potser els avis podem ser la solució.

 2026 04 09  AMB LA CONDICIÓ, AIXÓ SÍ, DE RENUNCIAR A FER POLÍTICA COMUNISTA.

Santiago Carrillo    i    Adolfo Suárez  

Tal dia com avui 9 d'abril, l'any 1977 era Divendres Sant, i des de la mort biològica de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975, el govern en funcions a Madrid tenia com a president el falangista Adolfo Suárez, i com a Cap d'Estat un rei franquista Juan Carlos I de Borbón .

Aquell dia festiu de Setmana Santa, per sorpresa, van legalitzar el Partit Comunista d'Espanya PCE tot i que els militars espanyols, els falangistes més conservadors i les elits franquistes s'hi oposaven frontalment, però tenien un problema existencial i es van haver d'inventar una idíl·lica Transició a la Democràcia per distreure tothom de fer una Transició a la República i no una altra cosa, que era el que tocava i s'hauria d'haver imposat per recuperar la legalitat republicana que Franco havia segrestat amb una rebel·lió militar i un règim de dictadura per quaranta anys des de la Guerra Civil.

Per fer creïble la democràcia inventada, necessitaven aprovar una constitució amb els comunistes legalitzats i van convèncer Santiago Carrillo, el líder roig exiliat, per poder tornar amb un indult i la possibilitat de participar en les eleccions legislatives amb la condició, això sí, de renunciar a fer política comunista.

2026 04 02   I, FINALMENT, SENSE DINERS.

CaixaBank ha posat a la venda l’antiga seu d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) a Barcelona després del tancament definitiu del concurs de creditors de la formació. L’immoble surt al mercat per 1,75 milions d’euros, molt per sota del preu pel qual el partit l’havia adquirit anys enrere.

És una lamentrable conseqüència de la transició al no-res.

Quan es va morir el dictador, en comptes de fer una transició a la República -que és el que tocava-, els represaliats que venien de l'oposició a la dictadura es van emmerdar en una il·lusòria transició a la democràcia (sic) .

Comunistes, socialistes, republicans i anarquistes es van avenir a renunciar als seus principis per tornar de l'exili i tenir poder polític en la democràcia dissenyada per falangistes franquistes, i va resultar que tots els partits legalitzats es quedarien per emblanquir la monarquia, això sí, però sense principis, sense poder polític, sense democràcia i, finalment, sense diners.

2026 03 20   ENS PENSÀVEM QUE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA ERA LLUNY, I NO ÉS EL QUE SEMBLA.

Diu Partal que en poques setmanes, hem acumulat un seguit de tensions que, vistes separadament, poden semblar anècdotes de la vida política ordinària; però que, llegides juntes, dibuixen un patró inquietant.

Als Països Catalans fa molts anys que es preveu el terratrèmol, i el mètode científic consisteix a obtenir totes les evidències històriques i relacionar-les. Aquesta es la manera científica de preveure el resultat.

En mig d’una crisi d’habitatge social inhabastable per a les noves generacions, també és evident el col·lapse de les infraestructures ferroviàries de Catalunya que pateix tothom, i en els darrers mesos hem vist l’alçament de la pagesia, i després l’alçament dels metges i del personal sanitari, i ara els ensenyants fan vaga i bloquegen el país, tots amb una fermesa descomunal de rebuig a les polítiques de govern de l’Estat de les Autonomies, i mentrestant el rei Borbón Felipe VI s’amaga i calla. Aquestes són les evidències més properes.

En canvi, amb la mirada llarga, les evidències de aprop reprodueixen l’escenari que va provocar l’exili voluntari a França i després a Italia del rei Borbón Alfonso XIII el 17 d’abril de 1931. Aleshores es va suspendre l’exercici del poder real i finalment el rei abdicaria al cap de gairebé deu anys, el 15 de gener de 1941, poc abans de morir, en favor del seu fill Juan de Borbón.

En unes eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, s’havien donat les condicions per proclamar la Segona República espanyola i dos dies després, el 14 d’abril de 1931, el republicà Francesc Macià, en nom del poble català, va proclamar l’Estat Català en forma de República Catalana amb la intenció d’integrar-se dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques.

Però el federalisme no ha estat mai possible a l’Espanya castellana i aquesta declaració de Macià va preocupar el govern provisional de la república, que el 17 d’abril envià en avió a Barcelona els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Se sap que hi va haver unes converses duríssimes i finalment arribaven a l’acord que el consell format a Barcelona no actuaria com una república federal sinó com a govern de la Generalitat de Catalunya. La recuperació d’un nom històric en el qual ningú no havia pensat abans els va permetre resoldre el conflicte i obria el camí a una nova forma d’autonomia catalana -que portaria més endavant a aprovar l’Estatut de Núria-, i el pla es va acceptar per neutralitzar el terratrèmol.

– La conformitat de Macià per acceptar un Estatut d’Autonomia, va trair així la independència de Catalunya.

Passada la Guerra Civil i tota la dictadura de Franco, quan va morir el dictador es va perpetrar un episodi semblant per poder aprovar la constitució de 1978 i presentar en societat una Transició a la Democràcia (sic).

Tremolaven els fonaments i des de Madrid les elits franquistes van fer una proposta atractiva al republicà exiliat Josep Tarradellas que consistia a oferir la restauració de la Generalitat de Catalunya per poder governar una autonomia catalana i ser ell el president, amb la condició, això sí, de sotmetre’s a la monarquia -un preu caríssim per a un republicà històric-, i el pla es va acceptar per neutralitzar un altre cop el terratrèmol.

– La conformitat de Tarradellas d’acceptar l’autonomia va trair de nou la independència de Catalunya.

Amb aquests precedents decebedors, ja abans del 2010 es produeix la retallada de l’Estatut d’Autonomia i la majoria de la població de Catalunya veu que l’autonomia és l’inconvenient.

Una Catalunya republicana i decididament independentista es mobilitzà des d’aleshores de forma pacífica, transversal, multitudinària i persistent, primer sense esperar el lideratge de les administracions polítiques i desprès, d’acord amb la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya aprovada pel Ple del Parlament el 6 de setembre de 2017, i d’acord amb la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república que el Ple del Parlament aprovava el 8 de setembre de 2017.

Es fa el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 per decidir si en nom del poble català es vol esdevenir un nou estat independent en forma de república, i es guanya.

– Carles Puigdemont és el primer president decididament independentista, disposat a superar l’Autonomia de Catalunya i complir així el mandat de 2.044.038 vots a favor de la independència en forma de república.

El terratrèmol fa tremolar els fonaments de l’Estat perquè una Declaració d’Independència de Catalunya no té res a veure amb allò d’admetre un règim d’Autonomia dins del regne d’Espanya, que havia seduit a Francesc Macià i a Josep Tarradellas.

La Declaració d’Independència de Catalunya és un text polític, sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.

El document de la Declaració d’Independència de Catalunya fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d’octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d’autodeterminació unilateral celebrat l’1 del mateix mes.

Acabat de signar, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol.

Aquest protocol d’escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys, però ara canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir la decisió de renunciar a l’autonomia per declarar la independència.

Per això -no ho perdem de vista i, sobretot, no ho oblidem mai-, passades dues setmanes de negociació amb el govern de l’estat espanyol, en les que es van presentar amenaces terribles contra el govern català, i Madrid va voler imposar que Puigdemont convoqués eleccions, resulta que res d’això no va fer canviar la decisió de respectar al resultat vinculant del referèndum de l’1 d’octubre i, contra tots els pronòstics del govern espanyol, el divendres 27 d’octubre de 2017, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va llegir el text de la declaració d’independència que els diputats de Junts pel Sí i la CUP havien signat després de la suspensió de la declaració efectuada en el ple del dia 10 d’octubre.

Es veia venir el terratrèmol més definitiu, i malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP i el diputat independent Germà Gordó.

El mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè es preveia l’esfondrament del règim del 78, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre. Va declarar l’extinció de les oficines del president i del vicepresident, del Consell de la Transició Nacional, del DIPLOCAT, i va cessar els delegats de Brussel·les i Madrid i totes les delegacions a l’estranger, excepte -per sorpresa-, la delegació de Brussel·les.

– Macià i Tarradellas havien cedit, però Puigdemont no.

Amb aquests precedents, i la incapacitat evident avui dia de governar l’Autonomia de Catalunya, ara mateix -nou anys després-, observant els fets històrics, sentim que ja tremolen els fonaments de l’Estat amb el terratrèmol d’una Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya, en forma de república.

Ens pensàvem que la República de Catalunya era lluny, i no és el que sembla.

L'OPORTUNITAT, gairebé res no serà com abans

 2026 03 18    L’ÚNIC CAMÍ TRANSITABLE ÉS LA INDEPENDÈNCIA EN FORMA DE REPÚBLICA.

Aquestes són les pistes extretes del llibre L'OPORTUNITAT:

El 14 d’abril de 1931 s’havia instaurat la Segona República Espanyola com
a nou règim polític per succeir la monarquia restauracionista d’Alfonso XIII de
Borbón.
El rei havia hagut d’abdicar i s’havia exiliat primer a França i després
a Itàlia, ja que el règim monàrquic havia perdut el suport popular i havia
quedat deslegitimat per haver permès la dictadura de Primo de Rivera
des del 1923 fins al 1930. També havia fracassat en el seu intent de
restablir plenament la Constitució espanyola de 1876 amb un govern
militar del general Dámaso Berenguer des del gener de 1930 fins a le
eleccions municipals del diumenge 12 d’abril de 1931.
La República, doncs, no va ser la conquesta d’un moviment republicà
amb arrels socials profundes, sinó el resultat d’una gran mobilització
popular contra la monarquia, que va recollir els fruits en el moment en
què als borbons els van fallar tots els seus possibles suports socials i
institucionals.
Per a Catalunya, la Segona República fou un període clau de la història.
Des del 1716, amb els decrets de Nova Planta, Catalunya no tenia les
institucions pròpies i ara les recuperava, encara que només en forma
d’Autonomia.
Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins de la Federació
Ibèrica, amb unes competències que quedarien recollides a l’Estatut
d’Autonomia de 1932, conegut con l'Estatut de Núria.
La República Espanyola, però, no tenia cap vocació federal i només en
els períodes de govern d’esquerres va permetre l’obra de la Generalitat
republicana en les diverses matèries en què tenia competències com ara
Sanitat, Economia, Educació o en les infraestructures.
Amb la guerra civil, el Govern de la Generalitat i les forces populars
milicianes dels partits i organitzacions d’esquerres van defensar la República,
la qual cosa volia dir defensar les bases socials de Catalunya i la cultura catalana en el camp de la política, de les arts, de la sanitat, de l’economia, de l’educació, de les infraestructures planejades i, sobretot, de les infraestructures ja construïdes.
Amb la derrota del bàndol republicà a la guerra civil, tot es va perdre.
I, fins ara, en els darrers deu o dotze anys, no hem emprès de nou el camí cap a recuperar la legalitat republicana.
El segrest de la justícia és l’única oposició que ha decidit fer el regne d’Espanya contra el moviment independentista.

Per recuperar les competències de les Infraestructures, la Sanitat, l’Economia i l’Educació, en definitiva per recuperar les bases socials de Catalunya i la cultura catalana, l’únic camí transitable és la independència en forma de república

LA HIPOCRESIA DE LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA

EL FARISEISME DE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA A LA DEMOCRÀCIA.

Democràcia i transparència són les dues paraules esdrúixoles que els polítics adoren, que senten com una joia verbal, com un talismà que justifica la raó de la seva existència.
– Fa vint anys, es va imposar la tesi que els governs havien d’obrir les seves dades al públic. Les administracions públiques finançades pels contribuents tenien l’obligació d’alliberar informació en formats reutilitzables. Els portals de transparència van florir com bolets i Vicent Partal descriu la trampa que tot es va fer de manera que la transparència fos, a la pràctica, un laberint. Les dades de vegades es publicaven en formats obsolets, amb estructures incomprensibles per a ningú que no fos un especialista en arqueologia documental.
– Trenta anys abans, amb la mort biològica del dictador es va imposar la idea de “fugir endavant” amb una transició a la democràcia (sic), sense necessitat de canviar de règim. Es tractaria d’imposar un rei inviolable i vitalici, exactament com ho havia estat el “Generalísimo”, van preveure fer eleccions de tant en tant amb una Llei electoral que asseguri el control absolut dels resultats -regla D’Hondt amb llistes tancades- i, sobretot, s’haurien de legalitzar partits polítics que van florir com bolets l’any 1977 gràcies a una Llei d’Amnistia que perdonava els crims del franquisme i gràcies als Pactes de la Moncloa que perdonaven als perseguits pel franquisme. En els partits polítics de la transició espanyola hi havia militars, jutges, policies i falangistes franquistes, igual que comunistes, socialistes i republicans que s’avenien a renunciar als seus principis i tots admetien un rei que havia jurat fidelitat als “Principios de Movimiento Nacional” i, com és evident, aquest nou Cap d'Estat no havia renunciat pas als seus principis. La lletra de la llei restava així complida i l’esperit assassinat.
D’aquesta manera la transició a la democràcia amagaria l’únic camí transitable que havia de ser la transició a la República, i no una altra cosa.
En aquell temps, les elits franquistes patien un pànic sever perquè només uns mesos abans ja havien vist al país veí una Revolució dels Clavells amb un alçament militar i civil gairebé pacífic, que va enderrocar la dictadura de l’Estado Novo (vigent des de 1926) i es va establir la República Portuguesa.
Igual que el fariseisme dels polítics amb la transparència, també es verifica doncs, el fariseisme de la transició espanyola amb la democràcia.

SENSE REPÚBLICA, ALS PAÏSOS CATALANS NO HI HAURÀ MAI TRENS EXCEL·LENTS

(2026 03 09)  ÉS CLAR, SENSE REPÚBLICA ALS PAÍSOS CATALANS NO HI HAURÀ MAI TRENS EXCEL·LENTS.

Portem cinquanta dies de mentides, i han estat possibles perquè els governs i les organitzacions responsables del servei ferroviari s’han cuidat de distreure la població perquè no es parli de l’origen del problema.
Des del 20 de gener a la nit, quan un tren de la R4, a Gelida, va topar contra un mur de contenció de la AP-7 i en aquell accident hi va morir un jove maquinista en pràctiques, ningú no ha dit que la causa del caos ferroviari persistent no és un episodi excepcional de pluges d’aquest hivern, sinó la rebel·lió militar de 1936 que va segrestar la República el 1939, i després la decisió política de 40 anys de dictadura que ha consistit a imposar una estructura ferroviària radial per impedir l’existència d’un Corredor Mediterrani amb la inversió i el manteniment que necessiten els ferrocarrils dels Països Catalans per sobreviure i créixer però, sobretot -i d’això plora el nen-, després de la mort biològica del dictador fa ja cinquanta anys, tampoc no es va fer una transició per recuperar la legalitat republicana, amb la conseqüència que portem dues -o tres- generacions perdudes i, és clar, sense República als Països Catalans no hi haurà mai trens excel·lents.

PEDRO SÁNCHEZ, EL PRESIDENT QUE GASTA MÉS EN ARMES

Article d'Andreu Barnils (2026 03 08 VilaWeb)

CRUEL PARADOXA DE LA DOBLE PERSONALITAT

.             Franco "bajo palio"

2026 03 04    LA CRUEL PARADOXA DE PASSAR DEL “ENTERADO” AL “BAJO PALIO”, SENSE CANVIAR DE PERSONA.

Franco el sanguinari, era el militar que signava el sinistre “enterado”, i així va ordenar la mort per afusellament al Camp de la Bota de Barcelona i al cementiri de Girona i a tot arreu del país, de milers i milers de ciutadans que havien passat per un consell de guerra sumaríssim d’urgència -que vol dir injust-, acusats precisament de rebel·lió militar (sic), quan els rebels eren ells, els militars que havien segrestat la república.

Després, el mateix Franco moralment ben galdós i emmedallat, l’endemà arribava a l’església “bajo palio”, i era aclamat i reconegut per la població de l’altiplà peninsular i pels poders eclesiàstics de l’època, com si fos una persona sagrada.

És un comportament que ha copiat Pedro Sànchez, doncs mentre a l’escenari global s’ha convertit en referent del progressisme internacional per la seva posició a favor de la sobirania de Palestina, en canvi, a l’escenari intern nega als Països Catalans el dret a existir com a nació.

Des de Santiago Carrillo, Felipe González i Josep Tarradellas, fins a Oriol Junqueras, Pedro Sánchez i Salvador Illa per exemple, en cadascú hi reconec la cruel paradoxa de passar del “enterado” al “bajo palio”, sense canviar de persona.

ELS IRRESPONSABLES NO SABEN QUE HO SÓN

2026 03 01        ELS IRRESPONSABLES NO VOLEN LA INDEPENDÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS.

M’agrada això aque diu Vicent Partal dels llibres que de vegades arriben a dir-te el que no vols sentir però que cal escoltar.

Ahir, en un acte públic, vaig sentit com una persona amb microfon i des de la taula de ponents, deia que gràcies a l’arribada de la democràcia va anar millor no sé què. Em fa mal sentir aquesta mena d’irresponsabilitat dels que encara es creuen que en efecte hi ha hagut una transició espanyola a la democràcia. Són perillosos i cal tenir-los presents.

Els que són irresponsables no saben que ho són, i es pensen que poden ser d’esquerres i conservadors del règim autonòmic, i obedients del partit polític, i dependents de la constitució espanyola, tot a l’hora sense que ningún no s’adoni de l’engany.

D’aquesta manera irresponsable s'ho miren des de l’esquerra els que no volen recuperar la legalitat republicana perquè temen perdre vots a les eleccions, però també ho veuen des de la dreta els que ja els va bé l’economia extractiva de les autonomies, ho veuen els empresaris prudents que canvien la seu social per raons polítiques, i ho veuen els juristes brillants i als eclesiàstics influents que necessiten viure en un núvol d’impunitat indispensable per sobreviure en el mar de les incoherències.

Per això, naturalment resulta que els irresponsables no volen la independència dels Països Catalans.

JA ENS HAVÍEM OBLIDAT DE LA REPÚBLICA

       Vaga de tranvies a Barcelona des de l'1 de març de 1951

 
2026 02 28   ENCARA NO HAVIEN PASSAT NI DOTZE ANYS, I NOSALTRES JA ENS HAVÍEM OBLIDAT DE LA REPÚBLICA.

Avui fa 75 anys del boicot que els ciutadans de Barcelona van fer a la companyia de Tramvies de Barcelona a partir de l'1 de març de 1951. El motiu inicial era l'augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s'establia amb el preu del mateix servei a Madrid.

La protesta expressava un descontent arrelat entre la gent per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d'ençà de la fi de la Guerra Civil, i alhora consistia a manifestar-se massivament per primer cop contra el franquisme.

HEMEROTECA:

I ara, consultant l'hemeroteca, comprovem que durant dues setmanes, la població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzà els seus desplaçaments a peu i participà en nombroses manifestacions de protesta. L'inici de la vaga fou espontani, tot i que més tard s'hi apuntaren i li donaren suport militants de dretes i d'esquerres, de CNT, FNC, FNEC i altres; fins i tot fou detingut el dirigent del PSUC, Gregorio López Raimundo. El governador civil, Eduardo Baeza y Alegría, hi emprà la Guàrdia Civil. El 12 de març es van produir enfrontaments violents que van acabar amb morts. Finalment, tant ell com l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.

CANVI DE PUNT DE VISTA:

Allò que molts han considerat positivament com una victòria popular tenia en realitat el valor exactament contrari, perquè des del punt de vista dels cronistes estrangers, aquell episodi demostrava que Franco havia aconseguit el que es proposava i havia guanyat definitivament la guerra quan la població ja no es mobilitzava per recuperar la legalitat republicana sinó pel preu dels transports públics.

Encara no havien passat ni dotze anys i ja ens havíem oblidat de la República. 

P. SÁNCHEZ DESCLASSIFICA DOCUMENTS DEL 23-F

2026 02 23     NO FOTEM FENT FUM,                                               QUE JA SOM GRANS.

        El govern pot fer públics els documents secrets?                                  

        Caram, quines atribucions s’adjudica el PSOE i quines conclusions en traiem:

1. En el regne d’Espanya, no és un tribunal sinó un govern qui decideix què es classifica com a document secret i què es desclassifica, i en quin moment…

2. Ja no tenim dubtes de què hi havia al darrere del 23-F i no ens fa cap falta aquesta desclassificació després de 45 anys perquè sabem que si una cosa no es vol fer pública, segur que no s’ha escrit. Seria una estupidesa.

3. Per la mateixa regla, perquè no es desclassifiquen les informacions del 17-A que hem exigit des del moment zero?

No fotem fent fum, que ja som grans.

A L'HEMEROTECA DE LLIURE ACCÉS ES VERIFICA QUE TANT EL REI BORBÓN, COM TEJERO, COM MILANS DEL BOSCH, COM ARMADA, EREN PROTAGONISTES DE L'ACCIÓ COLPISTA DES DEL MATEIX BÀNDOL.

Hem consultat l'hemeroteca de lliure accés i hem comprovat el següent:

1.  El dilluns 23 de febrer de 1981, la Guàrdia Civil assalta el Congrés de Diputats a Madrid per consumar un Cop d'Estat i substituir el règim del 78 per un règim militar,

2.  Per consumar el Cop d'Estat, els colpistes NO havien planejat cap acció (cap!...) per segrestar i controlar el Cap d'Estat, només volien seguestar els diputats del govern, i no cal desclassificar cap document secret per comprovar aquesta evidència.

3.  La conclusió recollida a tota la premsa del món, coincideix a dir que no es pot fer un cop d'estat per canviar el règim sense segrestar el cap d'estat per tenir-lo controlat, i això no va passar, de manera que aquell 23-F tant el rei Borbón com Tejero, com Milans del Bosch, com Armada, eren protagonistes de l'acció colpista des del mateix bàndol.

L'INDEPENDENTISME AL CENTRE DEL DEBAT

2026 02 21    SI ALGÚ VOL GOVERNAR SENSE SER DECIDIDAMENT INDEPENDENTISTA, ÉS ALGÚ MOLT PERILLÓS QUE NO ESTÀ EN EL NOSTRE BÀNDOL, PERQUÈ ENS VOL MAL.

     Diu Lluís Llach des de l'ANC que hem de posar l'independentisme en el centre del debat.

    Fins aquí hem arribat als Països Catalans amb l'enganyifa de la transició espanyola.

     Si algú encara fa plans per governar a la cort del rei de Madrid, o als Països Catalans de l'autonomia segrestada per les elits franquistes, o a l'Ajuntament castellà de Barcelona, de València o de Palma de Mallorca per ejemple; si algú vol governar encara sense imposar primer de tot, el canvi de l'estructura de l'estat des dels fonaments; si algú vol governar sense ser decididament independentista, és algú molt perillós que no està en el nostre bàndol, perquè ens vol mal.

TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA AMB UN TRUC DE MÀGIA

.      Placa urbana al carrer de Montpeller, vuitena ciutat de França

TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA 

AMB UN TRUC DE MÀGIA

A la matinada del dijous dia 20 de novembre de 1975 ens vam despertar amb la notícia que per fi, havia mort Franco.
En aquell mateix moment es començava a practicar un engany descomunal, com un truc de màgia, dissenyat amb precisió pel dictador que ja el 30 de desembre de 1969 en el discurs de Cap d’Any volia asserenar els militars i les elits més nervioses de veure que el seu “caudillo” es feia molt vell, i els va dir per televisió en blanc i negre, que la successió amb el príncep Juan Carlos ho deixava tot lligat i ben lligat.
Poc ens pensàvem què hi havia al darrere d’aquelles paraules enigmàtiques, però ara ja ho sabem.
Al cap de sis anys, la mort biològica del dictador va trobar les elits del franquisme molt escarmentades pel que havien vist encara no feia ni dos anys en la Revolució dels Clavells del país del costat, on amb un alçament militar i civil van canviar el règim i van instaurar la República Portuguesa.
Per això, els franquistes sense Franco, en defensa pròpia van fer el mateix que els mags, van distreure tothom amb una fugida cap endevant i es van imposar amb quatre paraures: “transició a la democràcia”, que aleshores resultaven insòlites i ningú podia pensar que els estaven enganyant perquè parlar de democràcia a Espanya era una modernitat per enlluernar una població que portava gairebé quaranta anys sense veure la democràcia enlloc.
El truc de màgia consistia a fer desaparèixer el més importat, i van aconseguir amagar unes altres quatre paraules: “transició a la república”, i el mag amagava aquesta idea a la màniga perquè si la gent se n’adonava, hauria estat la bèstia negra de la monarquia franquista i la constitució espanyola no s’hauria pogut aprovar.
Amb la transició a la república ben amagada com si no existís, i amb l’enganyifa de la transició a la democràcia, va resultar que el canvi de règim espanyol només consistiria a comprar voluntats per legalitzar partits polícs que sortíen com bolets i fer eleccions de tant en tant, però res més.
El Cap d’Estat -el rei-, continuaria sent inviolable i vitalici exactament igual que el “Generalísimo Franco”, que no es podria canviar ni amb unes eleccions, i pel mateix motiu.
A més, en el preàmbul de la constitució espanyola de 1978 es proclamava amb molta barra, literalment la intenció de “Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la Llei com a expressió de la voluntat popular”. A la pràctica s’ha demostrat malauradament que l’expressió de la voluntat popular en el regne d’Espanya encara franquista, consisteix a complir la llei, exactament com es fa en totes les dictadures. En canvi en una democràcia, les lleis s’adapten a la voluntat popular, i no a l’inrevés.
Amb el control absolut de les lleis i amb la complicitat del Cap d’Estat vitalici i inviolable, les elits d’aquesta democràcia franquista fan el mateix negoci que les elits de la dictadura, i l’únic camí transitable per recuperar la legalitat republicana és la independència dels Països Catalans, perquè el regne d’Espanya només ha fet la transició a la democràcia amb un truc de màgia.