2026 09 01 SENSE REPÚBLICA, ELS PAÏSOS CATALANS NO TINDRAN MAI L'HABITATGE PÚBLIC EXCEL·LENT. El meu nét Bernat de deu anys, m'ha dit que hi ha dues coses que li costen d'entendre, la Mafalda i la política.
És ben cert que el gran Quino, amb l'excusa del dibuix d'una nena minúscula amb faldilleta, amb mitjonets blancs i una gran mata de pèl al cap, pot dir coses supremes que amb l'humor i la sàtira fan somriure, i de vegades també costen d'entendre als adults i tot.
En canvi, amb només deu anys, la política s'ha d'entendre sempre, sinó no és política.
En Bernat té raó, perquè als deu anys ja s'ha adonat que els polítics no fan política, i li costa d'entendre què fan doncs. Li he explicat que per fer política s'ha de començar amb una pregunta ineludible de cinc paraules, i sempre la mateixa pregunta:
- Què és el més important?
El següent pas del polític és escoltar el món real, i descobrir si hi ha desviacions entre la realitat observada i alló que és el més important.
Finalment, fer política consisteix a gestionar les desviacions de l'objectiu per recuperar el rumb, com qui pilota un avió o un vaixell. Per fer política, des dels governs s'han d'aplicar les accions correctores dissenyades per reconduir cada desviació en temps real, com es fa en els avions i els vaixells que no podrien corregir el rumb al final del viatge quan ja han arribat al port equivocat.
Però sobretot, no es pot fer política sense respondre primer la difícil pregunta inicial, perquè no es pot fer política sense saber quin és l'objectiu més important.
Malauradament, cap govern de la Transició a la Democràcia (sic) no ha volgut mai saber què és el més important. D'aquesta manera, per governar es fan castells de sorra espectaculars que no duren gaire, i no resolen el més important -perquè ni tan sols no s'ho plantegen-.
Per tot això, en Bernat no entén la política.
Els partits polítics espanyols van renunciar a fer política des del mateix moment que es van deixar legalitzar per emblanquinar la monarquia de Franco, i els ciutadans en som els còmplices necessaris.
Per aprovar la constitució espanyola en el referèndum de 1978 no es va voler dir què era el més important, com un secret d'estat que no es podia ni preguntar. A la majoria no li importava saber què era el més importat i va votar de forma irracional amb una fe cega. Per responsabilitat política, tot i l'amenaça de la involució per tornar a un règim militar com l'anterior, jo em vaig abstenir de votar perquè alguns ja vèiem que el rei imposat era una trampa per no restituir la legalitat republicana.
Allò era el més important, com s'ha demostrat després.
Ara he llegit centenars de comentaris, entre d'altres els dels lectors de VilaWeb publicats des de fa anys, i aquí he recollit la cita d'algunes de les esperances polítiques més compartides:
- La majoria de la població volem governants que siguin competents, volem que s'executin les inversions previstes als Països Catalans, volem la construcció del Corredor Mediterrani i volem obtenir la gestió de ports, aeroports, carreteres i ferrocarrils, volem la immersió lingüística plena i el reconeixement del català a Europa, volem la policia com un servei públic en el bàndol dels ciutadans i no contra els ciutadans, volem la dissolució de la Guàrdia Civil principal eina represiva de Franco, volem jutges independents i tribunals naturals, volem assegurar l'accés a l'habitatge públic sense expeculació immobiliària, volem satisfer les necessitats i les expectatives dels metges i del personal sanitari, de la pagesia, i dels ensenyants, volem un periodisme lliure, objectiu i independent, però tot això no és el més important.
Tot això no és el més important, perquè només son els efectes visibles d'una política inexplicable que es va repetint un any rere l'altre, i d'una generació a l'altra.
En realitat, la causa més important de tot plegat se segueix amagant per culpa de la irresponsabilitat d'aprovar la constitució espanyola de 1978 que legalitzava una Transició -que no transita cap enlloc-, inventada pels franquistes per consolidar i mantenir intocables els privilegis de les elits de la dictadura.
Durant gairebé cinquanta anys el règim del 78 ha governat a plaer amb l'alternança de diferents partits polítics que prenien decisions només estètiques sense fer canvis fonamentals, perquè intencionadament no han preguntat mai què és el més important i, naturalment, pel fet d'apuntalar una monarquia inviolable i vitalícia resulta que els mals ja coneguts tornen a aflorar sempre.
Distrets amb la feina de guanyar les eleccions en comptes de preguntar què és el més important, no han condemnat en cap moment el segrest de la república pels militars insurrectes de 1936, i cap partit polític dels que es van inventar o es van indultar i legalitzar expressament el 1977, no vol recuperar la legalitat republicana, ni tan sols no ho volen els partits republicans.
Per aquest detall de no preguntar què és el més important i de fer ulls clucs durant cinquanta anys, avui per exemple, s'ha demostrat amb una evidència contrastada que sense República, els Països Catalans no tindran mai l'habitatge públic excel·lent.
No hem pas d’explicar nosaltres la crisi espanyola tan evident, perquè ja ho fan ells des dels seus tribunals enfrontats, i ho fan els seus polítics que es destrueixen els uns als altres amb acusacions creuades de corrupció, i ho veiem a la seva premsa que és objectivament desinformadora però, sobretot, la dada més evident ve del seu rei que ja no és benvingut als Països Catalans des del 3 d’octubre de 2017 quan indignat i avergonyit del paper que li feien fer, va abdicar públicament de ser mai més el rei dels catalans i ho va dir en un missatge televisat. Aquestes coses les publiquen ells des d'Espanya cada dia, tothom ho pot veure perquè no se’n fan a la idea de la gravetat dels fets, i no ho saben amagar -ni s’ho plantegen-.
Es pregunta Vicent Partal què farem nosaltres i com en traurem profit quan tot això esclate definitivament?
La resposta és de dues paraules: ignorar Espanya.
Fa seixanta anys molts érem antifranquistes i separatistes, i sabíem ben bé què voliem però no sabíem com fer-ho per enderrocar Franco ni què fer per marxar d’Espanya. Amb la mort biològica del dictador no es va pas fondre el franquisme i amb la constitució de 1978 que legalitzava -i neutralitzava-, els falangistes del règim anterior, els socialistes, els comunistes, els republicans i els catalanistes del “peix al cove”, molts vam començar a veure clar que l’antifranquisme i el separatisme els podíem superar absolutament amb l’independentisme, que vol dir el mateix però va molt més lluny.
L’independentisme no consisteix a voler marxar enlloc, sinó a l’inrevés, consisteix a fer fora Espanya i les elits franquistes dels Països Catalans. Es tracta de ser independents d’Espanya i de les elits franquistes a través de la confrontació i de la desobediència. La independència proclamada a partir del Primer d’Octubre va alarmar Espanya perquè van comprovar que és més fàcil de portar a la pràctica que el separatisme d'anys enrere, i tècnicament és més possible perquè només cal desobeir l’autonomisme del règim del 78 i aprovar les nostres lleis.
Tan alarmats estaven que el 27 d’octubre de 2017 des del Senat espanyol i en reunió d’urgència, van ordenar un cop d’estat jurídic contra el govern i les institucions catalanes -ells en deien aplicació de l'article 155 de la seva constitució-, i encara en patim les conseqüències, però ara ja sabem què hem de fer per ser un nou estat d’Europa, independent del regne d’Espanya en forma de república, es tracta d’ignorar la constitució del 78, ignorar la hisenda d’Espanya, ignorar les lleis i el govern d’Espanya, oblidar el castellà i desobeir el rei de Franco. Tot això està a les nostres mans i només falta l’espurna necessària.
Pot semblar que estem molt pitjor que no pas fa sis anys per exemple, com llegeixo avui a l’article editorial de VilaWeb, però les condicions són ara molt més oportunes que fa sis anys perquè la crisi espanyola pot ser precisament l’espurna necessària per ignorar Espanya.