Professor de Gestió de la Qualitat en tots els
camps de l’activitat empresarial, des de les organitzacions multinacionals i
les administracions governamentals, fins a hospitals, indústries
manufactureres, despatxos d’arquitectura, economistes, bufets d’advocat i
centres de formació.
Jaume Riu ha estat conductor de comités de
normalització i reglamentació técnica d’Espanya i d’Europa (UNE/CEN/CENELEC). Expert en qualitat avançada i avaluador de models d’excel·lència EFQM i avaluador del Premi
Iberoamericà 2012.
Les ulleres de canviar el punt de vista
L'argument:
TRAMA ARGUMENTAL
El personatge Ubald Tendrum no vol ser engolit per la majoria i és evident que s'amaga i viu d'incògnit amb una espècie de mania persecutòria que gestiona amb precaucions, amb por de ser tingut per objecte de mala voluntat.
Les ulleres de canviar el punt de vista no canvien la realitat, però sí que ens permeten veure què s'amaga als ulls de la majoria. És així com, mitjançant una ironia que, per cert, cal prendre's molt seriosament, ens adonem que l'atur ja no és el problema, que la majoria no té la raó pel mateix motiu que la ciència no s'aprova pel vot de la majoria, i que els governants han de treballar per objectius i han de ser remunerats pels resultats.
Aquestes noves ulleres ens fan entendre que els beneficis de la producció han de ser públics i que l'administració s'ha de cedir al règim privat; que el Govern, en comptes de fer les lleis, les ha de complir i que el ciutadà, en comptes de pagar impostos, ha de cobrar rendiments.
Les ulleres de canviar el punt de vista és, sens dubte, un text agosarat que ens sorprèn i ens descobreix valors ocults en els diversos escenaris on els referents hiperealistes conviuen en harmonia amb una perspectiva innovadora que trenca tots els tòpics de la política.
Vet aquí una proposta fresca però no per a convertir la realitat en ficció, sinó més aviat per veure la realitat sense complexos. Una reflexió plena d'humor i de sàtira sobre la gestió de govern i el valor residual que ha de tenir el treball considerat només com a feina remunerada.
L'humor és la realitat des d'un altre punt de vista.
La sàtira no és ficció, és la realitat sense complexos.
Sàtira ve del llatí satura, una mena d'escudella feta de diversos fruis i llegums, tots coent-se a poc a poc.
MARC CONCEPTUAL
El llibre Les ulleres de canviar el punt de vista s'estructura en l'espai definit per tres eixos:
1. La realitat no es pot apreciar des d'un únic punt de vista
2. L'economia s'ha de confiar a gestors obedients
3. La qualitat consisteix a satisfer les expectatives de totes les parts interessades
1. La realitat no es pot apreciar des d’un únic punt de vista.
Hi ha força exemples que consisteixen a
mirar el món d'una altra manera,
amb les ulleres de canviar el punt de vista:
ALBERT EINSTEIN (Universitat de Princeton -1933-)
”No es poden resoldre els problemes pensant de la mateixa manera que quan els havíem creat”.
“Si millorem molt el que hem fet sempre, tan sols obtindrem més del que hem fet sempre”.
RAFAEL ALBERTI (“de un momento a otro” -1937-)
Hace falta estar ciego.
Tener como metidas en los ojos raspaduras de vidrio,
cal viva, arena hirviendo,
para no ver la luz que salta en nuestros actos,
que ilumina por dentro nuestra lengua,
nuestra diaria palabra.
Col·lectiu PLACA TURCA (Barcelona -2011-)
“Intentar pensar sense tenir en compte com t'han dit que s'han de fer les coses”.
FRANZ ZAPPA (Artista satíric, compositor, cantant, guitarrista 1940-1993 USA)
"Sense desviar-se de la norma, el progrés és impossible"
UBALD TENDRUM (Les ulleres de canviar el punt de vista -2013-)
“El món avança a força de desobediències”
2. L'economia, però, s'ha de confiar a gestors “obedients”
Exemple de gestors de l'economia
que no van prendre decisions competents
d'acord amb els objectius aprovats:
1969. Servei militar obligatori (exemple del què en diuen “intel·ligència militar”)
Quan els responsables de l'economia del Ministeri de Defensa d'Espanya (en aquella època el nom oficial era "Ministerio del Ejército") van decidir adquirir a França els primers avions supersònics monoplaça de combat (caces a reacció Mirage), es va superar el pressupost de Defensa i els soldats de la lleva de gener de 1969 vam haver de “sofrir” una retallada pressupostària de manera que el 1970 ens vam haver de llicenciar dos mesos abans del previst i ens van enviar cap a casa.
Aquells avions no van tenir cap utilitat en els 24 anys que van estar “en servei” consumint combustible literalment per res.
Sempre que els responsables de l'economia d'alguna Administració Pública prenen decisions de despesa per sobre de les necessitats, sense "obeir" l'interès general aprovat, es pot ocasionar una forta retallada en el pressupost d’altres partides contra els drets de la ciutadanía, com ha succeït per exemple amb les retallades en Serveis Socials d'Educació, de Sanitat, de Justícia, de Cultura, o de Serveis Públics en general.
Fins ara, els gestors de l’economia han pogut comprar amb total impunitat aquells avions Mirage i també “ens han proveït” d’armament militar inútil, han organitzat esdeveniments fastuosos de propaganda institucional que no aporten valor a la vida dels ciutadans, però el paradigma més recent és la construcció d’obra pública absurda amb autovies sense trànsit, aeroports buits, o trens d’alta velocitat desocupats.
Per tot això, els gestors de l'economia pública han “d'obeir” i respectar els interessos generals.
Els gestors de l'economia pública NO han de decidir l'adjudicació de partides pressupostàries.
3. La qualitat consisteix a satisfer les expectatives de totes les parts interessades
El Sistema internacional de Gestió de la Qualitat
segons la Norma UNE-EN-ISO 9001:2008 i,
naturalment, amb revisions d'actualització (2015),
recullen el consens mundial sobre
l'essència de la Qualitat:
Per poder ser considerat com a subjecte "DE QUALITAT",
en lloc de voler ser “el millor”,
... en lloc de pretendre ser “el més car”,
... en lloc d’aspirar a ser “el primer” i, potser,
... en lloc de ser “legal o constitucional”,
el Factor Determinant d'Èxit de la Qualitat consisteix a SATISFER LES EXPECTATIVES DE TOTES LES PARTS INTERESSADES.
*ATENCIÓ:
Així doncs, amb aquesta premissa, observem que
NO hem conegut encara mai enlloc,
CAP GOVERN que es pugui considerar “DE QUALITAT”.
REFLEXIONS QUE PROPOSA EL LLIBRE
I PREGUNTES SUGGERIDES
Després de les primeres 9 presentacions públiques del llibre Les ulleres de canviar el punt de vista i dels comentaris que han sorgit de múltiples fòrums d'opinió dels lectors (advocats, mestres,
arquitectes, periodistes, enginyers, immigrants, teòlegs, funcionaris, polítics, filòsofs, artistes, metges, cuiners, dones, jubilats, etc.) hem recollit tota una gamma d'opinions que van des del nerviosisme i l'estupefacció d'alguns, fins a l'entusiasme i la complicitat de molts.
Les reflexions que proposa el llibre plantegen noves preguntes molt poc freqüents, com ara:
• Han de governar els polítics triats per la ciutadania, o és millor un govern de tècnics competents?
• Qui ha d'establir els objectius, i qui lideraria els projectes en un govern de tècnics?
• Davant la creixent indignació social,
és oportú dubtar de la democràcia en comptes de reforçar-la?
• Tot i saber que hi ha alternatives millors,
encara hi ha d’haver un antieconòmic “govern a l’oposició”?
• Com s'hauria de controlar doncs, als governants?
• S'haurien de votar partits, votar governants, votar polítics o votar valors?
• S'hauria de governar per objectius i retribuir per resultats,
com ja funciona a les empreses de qualitat?
• Amb aquesta Constitució emanada del franquisme,
que no ha sigut reconeguda per ningú que hagi nascut a partir de l'any 1960,
¿tenim potser una “Dictadura democràtica”?
• Amb tots els partits polítics que ajuden a mantenir el sistema,
perquè canvien només les formes,
resulta que fins i tot els partits d'esquerra fan prevaler
la prioritat de diferenciar-se dels altres partits per guanyar les eleccions,
en comptes de comprendre els altres,
per trobar coincidències i emprendre canvis en profunditat,
¿tenim també una “esquerra conservadora”?
• Si el el dictador la va "instaurar" (literalment, "no va restaurar") la monarquia
en la figura de Juan Carlos I (que no li tocava per línea dinàstica),
si el rey imposat havia jurat fidelitat als Principios del Movimiento
i no s'ha desdit, tot i ser incompatible amb la Constitución Española,
si ara el Parlament se sotmet al Rei i no al l’inrevés,
encara que això es presenta com si fos una “Monarquia parlamentària” però
¿resulta que tenim un "Parlament monàrquic"?
A partir de l'observació de la realitat objectiva, però des d'un altre punt de vista,
es formulen algunes noves
ES PLANTEGEN 3 HIPÒTESIS:
1. Els polítics i els governants són dues realitats distintes
que s'han de tractar de forma diferent
2. Pel fet de ser ciutadà NO s'ha de pagar impostos
sinó cobrar rendiments
3. El treball remunerat NO és un valor ètic
En el llibre Les ulleres de canviar el punt de vista es proposa que els governs tinguin prou competència tècnica per a governar (Aristòtil -cap el 350 a.C.-).
- D'una banda, el llibre proposa que els polítics triats NO GOVERNEN però busquen en el Parlament el CONSENS DELS VALORS que evolucionen en la societat, per decidir els objectius i les prioritats que s’han de traslladar al Govern.
- D'altra banda, el Govern NO FA POLÍTICA i obeeix estrictament els mandats polítics del Parlament.
FUNCIÓ DEL PARLAMENT:
La funció el Parlament consisteix a DIALOGAR (parlament) fins a obtenir el CONSENS (acord de totes les parts) per determinar el mandat que s'ordenarà al Govern.
VOCABULARI DEL CANVI DE PUNT DE VISTA AL PARLAMENT:
1 . Obtenir el CONSENS consisteix a SATISFER LES EXPECTATIVES de totes les parts interessades i aquesta és la funció pròpia dels partits polítics.
NOTA: Els partits polítics son els PORTAVEUS DELS DIFERENTS VALORS i no els gestors.
2 . Quan no hi hagi CONSENS DE VALORS en el Parlament, cal seguir "parlant" fins a identificar la solució capaç de satisfer totes les parts perquè sinó, voldria dir que alguna minoria n’hauria sortit perjudicada en una decisió presa només per majoria.
NOTA: Quan es tracta només d'aprovar per majoria, NO CAL TENIR TOT UN "PARLAMENT".
3 . És immoral que les minories tinguin el DESAVANTATGE DEL NÚMERO.
La quota de mitjans de comunicació gratuïts que disposen els partits polítics NO hauria de ser proporcional al nombre de vots, perquè ara es penalitzen les MINORIES.
Contrariament al que passa ara, les MINORIES han de tenir també en el Parlament una ATENCIÓ PREFERENCIAL, comparable el tracte de respecte que reben les espècies en perill d'extinció.
NOTA: Les SOCIETATS AVANÇADES protegeixen les espècies en perill d'extinció, protegeixen els desvalguts sense veu i protegeixen les minories.
*ATENCIÓ:
Així doncs, amb aquests premisses,
NO hem conegut encara enlloc, cap Parlament prou “AVANÇAT”.
HIPÒTESI 1
Els polítics i els governants són dues realitats distintes
que s'han de tractar de forma diferent.
¿Com es nomenarà doncs, als que han de governar? i
¿Com es triarà als polítics?
FUNCIÓ DEL GOVERN:
Des del Govern s’ha de GESTIONAR (prendre decisions de gestió) l’administració dels recursos públics disponibles per tal d’aconseguir els OBJECTIUS (prioritats) ordenats pel Parlament amb la finalitat de garantir-nos una vida millor.
VOCABULARI DE CANVI DE PUNT DE VISTA AL GOVERN:
1. El Govern actua per OBJECTIUS, amb la necessària estratègia tècnica (Comitès Tècnics, Grups d'Experts, etc.)
2. Quan els INDICADORS DE TENDÈNCIA (p.e. Dades estadístiques, Sindicatura de Comptes, Defensor del Poble, Informe dels partits polítics al Parlament, etc.) fan preveure que no s'arribarien o obtenir els RESULTATS ESPERATS per qualsevol causa, s'inicia aleshores una acció de govern que consisteix a:
- Anàlisi de les causes
- Informació al Parlament
- Acció Correctora (no només corregir, sinó actuar sobre la causa)
- Aprendre dels resultats per planificar millor ("Millora Contínua")
3. Governar NO és manar. Governar és CONDUIR o DIRIGIR segons tota la seqüència d'etapes pròpia del MÈTODE CIENTÍFIC:
- OBSERVACIÓ (informació de la realitat objectiva )
- HIPÒTESI (explicació que contesta una pregunta )
- EXPERIMENTACIÓ (comprovar o refutar la hipòtesi)
- COMPARANÇA (jurisprudència, altres escenaris, innovació, antecedents històrics, etc.)
- CONCLUSIONS (validar la hipòtesi )
- DECISIÓ (acció de govern )
EXPERIÈNCIA:
El President de la Generalitat de Catalunya va nomenar en el període 1999-2001 un Conseller de Medi Ambient.
Posteriorment, la mateixa persona va ser nomenada Conseller de Política Territorial i Obres Públiques.
Més tard, en una altra legislatura, la mateixa persona fou nomenada Conseller d'Interior (Mossos d’Esquadra).
En l'actualitat, la mateixa persona ha estat designada per a ocupar, i ocupa en 2014, el càrrec de Conseller d'Empresa i Ocupació.
REFLEXIÓ:
És difícil i poc probable, que la mateixa persona sigui la més adequada tècnicament per a governar cadascuna les 4 àrees de govern tan diferents.
CONCLUSIÓ:
És obvi que en el nomenament de Presidents, Consellers, Ministres, Regidors, en general, tenen més Importància els criteris polítics de partit, que no pas els criteris d'eficàcia de govern.
PARADOXA:
* Hem conegut molts metges amb responsabilitats de govern, però no hi ha cap governant amb responsabilitats de metge.
Actualment, el fet de ser metge habilita i es considera que ja hi ha prou nivell acadèmic per ser President de la Generalitat, o per ser Alcalde de Barcelona, però inversament, ser President del Govern NO habilita de cap manera a la persona candidata, per fer de metge…
PROPOSTES “DE LLIBRE”:
El llibre Les ulleres de canviar el punt de vista proposa que els polítics del Parlament SÍ que es trien en una consulta per poder garantir la presència de totes les minories en el debat que decideix els valors, els objectius i les prioritats de govern.
Per governar, en canvi, el llibre proposa que es busqui al més competent segons criteris d’eficàcia, amb les mateixes pautes que per dirigir una gran orquestra, per gestionar una empresa multinacional o per entrenar un equip de futbol de primera divisió.
Igual que la ciència no s'aprova pel vot de la majoria, per triar els governants NO s’ha de consultar a la ciutadania, perquè els ciutadans no en saben prou.
En el Parlament es decideix doncs, qui ha de ser el Director del Govern (un Director que dirigeix de forma responsable, i NO un President que presideix) igual que es faria en una organització compromesa amb la “Gestió de la Qualitat”.
HIPÒTESI 2
El ciutadà, en comptes de pagar impostos,
ha de cobrar rendiments.
¿Com es finançaran doncs,
els equipaments públics i els serveis socials?
En el llibre Les ulleres de canviar el punt de vista es proposa que els governs NO han de cobrar impostos als ciutadans perquè el PIB del país (Producte Interior Brut) és el major de tota la historia i, naturalment, el país és molt més ric que fa 50 anys, però també és obvi que el benefici no es fa repercutir pas en les persones.
PARADOXA:
* En els diferents models socials que s'han patit a la història hi ha alternatives que serien “encara pitjor”. Però ara, en el segle XXI ja hem esgotat tant el model, que l’alternativa seria millor.
El faraó egipci cuidava i mantenia als esclaus perquè així li treballaven la terra, feien el pa, l'oli, el vi, les conserves, i li pasturaven la ramaderia, pel preu de seguir vius.
Fa quatre mil anys la relació faraó-esclau tenia sentit perquè l'alternativa del no-res a la sorra del desert era encara pitjor.
El patrici romà protegia i mantenia als seus clients que li treballaven la terra, feien el pa, l'oli, el vi, les conserves, i li pasturaven la ramaderia, pel preu d'assegurar-se la protecció.
La relació patrici-client tenia sentit fa dos mil anys, perquè naturalment l'alternativa era pitjor.
Amb el títol nobiliari de propietat del territori, el senyor feudal protegia i mantenia als servents que li treballaven la terra, feien el pa, l'oli, el vi, les conserves, i li pasturaven la ramaderia, pel preu d'assegurar-se la subsistència.
La relació senyor-serf tenia sentit fa cinc-cents anys, perquè l'alternativa era pitjor.
Durant la Revolució Industrial a Catalunya, l'amo de la fàbrica era també l’amo dels treballadors, amo dels fills dels treballadors, i amo de la casa dels treballadors que acceptaven de bon grat les regla estricta de la vida tancada en la colònia industrial pel preu de garantir a les persones una original “Societat el Benestar” (sostre, roba, menjar, mestre, metge i capellà).
Fa cent anys, la relació amo-treballador encara tenia sentit, perquè l'alternativa era pitjor.
Però en el segle XXI, l'Estat es comporta com si fos el propietari del Producte Interior Brut del país, i des de fa cinquanta anys en disposa de manera arbitrària quan decideix cedir (privatitzar) els serveis públics i els mitjans de producció més significatius a les famílies de l'elit socio-econòmica.
NOMÉS ALGUNS EXEMPLES
A Espanya, en els últims 50 anys s'han privatitzat moltes activitats empresarials que avui comportarien beneficis públics:
- Comunicació: TELEFÒNICA -incloent tots els operadors telefònics, internet, etc.-,
CORREUS,
RTVE…
- Indústria: SEAT,
MAQUINISTA TERRESTRE Y MARÍTIMA,
MACOSA,
ENASA…
- Transport: RENFE,
TRANSATLÀNTICA,
TRANSMEDITERRÀNEA,
IBERIA,
AENA…
- Energia: CAMPSA,
CEPSA,
ENDESA,
REPSOL,
ENAGAS,
GAS NATURAL…
- Aigua: AIGÜES TER-LLOBREGAT…
- Tabac: TABACALERA -monopoli des de 1636, es privatitza en 1999-
ALDEASA...
- Banca: CAIXA POSTAL,
BANC HIPOTECARI,
BANC D’ALACANT,
BANC DE CRÈDIT LOCAL,
BANC DE CRÈDIT AGRÍCOLA,
BANC EXTERIOR,
ARESBANK,
ARGENTARIA…
NOTA: Espanya és un país atípic on avui NO HI HA CAP BANC PÚBLIC
ANÀLISI:
Les empreses privatitzades en mans de l’elit econòmica, donen feina a les famílies treballadores a canvi d'un SOU que han de retornar en forma d'IMPOSTOS per tal de mantenir ben viu el sistema, sota l'amenaça terrible de l'ATUR LABORAL…
…PERÒ ENCARA HI HA UNA ALTERNATIVA MILLOR:
Amb els beneficis de les empreses privatitzades (més de 100.000 milions € declarats en 2013) es resoldria el problema de l'ATUR (estructural i irreversible) sense haver de recórrer a l'OCUPACIÓ (innecessària i impossible).
És obvi que entre altres motius, també es “rescaten” entitats financeres i es privatitzen les empreses publiques milionàries perquè així s'alimenta i perdura el model "tant treballes, tant cobres" que fa que la població es mantingui SUBORDINADA i es senti atemorida per l'amenaça de patir l'ATUR LABORAL.
Una eventual re-nacionalització de la BANCA i de les EMPRESES MILIONÀRIES faria descobrir la nova realitat que es caracteritza per un
AFORISME:
"La Societat del Benestar s'ha de finançar
amb els beneficis de la producció
i NO amb el treball de les persones…”.
(intervenció memorable del personatge amic de l’Ubald Tendrum, el dimecres 6 d’abril de 2011 al Congrés dels Diputats de Madrid, com es relata en el darrer capítol, al final del llibre Les ulleres de canviar el punt de vista)
ARGUMENTS:
Els beneficis nets declarats dels OPERADORS TELEFÒNICS, les EMPRESES ENERGÈTIQUES, la BANCA i tots els negocis que s'han privatitzat en 50 anys, superen amb escreix l'import de la recaptació per l'IVA de l’any 2013 (28.000 milions € destinats al Pressupost General de l'Estat) i de la recaptació per l'IRPF de l’any 2013 (65.000 milions € destinats bàsicament a pensions).
En el llibre Les ulleres de canviar el punt de vista es proposa que la feina o treball laboral, sigui bo per sí mateix, i No pas per la remuneració. Així es fa una clara diferència:
· D'una banda la FEINA o TREBALL ÚTIL (activitat laboral)
· D'altra banda la RETRIBUCIÓ proporcional al benefici, però NO condicionat a la feina que li hagi comportat a la persona
EXPERIÈNCIA:
Fa seixanta anys, una teixidora feia anar un teler, o dos, mentre que ara ja hi ha naus de 100 telers que només necessiten un teixidor, o dos, i cada teler té una productivitat 10 vegades superior.
Òbviament, la productivitat d’ara és 100 x 10 = 1000 vegades superior (una persona és 1000 vegades més productiva)
Fa cinquanta anys, la fabricació d'un cotxe utilitari (SEAT 600, SIMCA 1000) necessitava més de 60 hores de mà d’obra directa. Avui, la fabricació de cada cotxe utilitari (OPEL Corsa, NISSAN Micra) no necessita ni 12 hores de mà d’obra.
Òbviament, els cotxes actuals són molt millors que els de fa 50 anys i, com que es fabriquen de forma més automàtica i global, només es necessita 1 treballador allà on abans n’hi havia 5.
Ara, 1 persona fa la feina de 5 persones i això comporta 80% d’atur “gràcies” a les innovacions tecnològiques…
En cinquanta anys s'han anat eliminant molts milions de llocs de treball -cada vegada més- i es fa millor la feina -cada vegada millor- gràcies a l'ús de tecnologies innovadores: semàfors, telefonia digital, lectura òptica (codi de barres), correu electrònic, robòtica, supermercats, autoserveis, electrodomèstics...
HIPÒTESI 3
El salari i el treball s'han de desvincular l'un de l'altre.
D’on traurem doncs, els diners?
CONCLUSIONS PERVERSES:
En l'actual Era Tecnològica, la PRODUCCIÓ ja no depèn del treball realitzat per les persones, ja que el BENEFICI de la producció augmenta (comunicacions, globalització), mentre que la necessitat de TREBALLAR disminueix de forma exponencial i irreversible.
Ja no té sentit la relació sou-treball i, després de 4.000 anys, el paradigma “tant treballes, tant cobres” no té cap justificació ni econòmica ni ètica.
Encara que ja NO hi haurà mai més treball per a tots (perquè ja no és necessari), encara es manté el model injust de SALARI PEL TREBALL (que tendeix a disminuir fins a l'extinció).
El SALARI PEL TREBALL és una injustícia que no es pot considerar com un mitjà de subsistencia.
El SALARI PEL TREBALL comporta una forma encoberta de SUBORDINACIÓ de la persona a causa de l'amenaça de l'ATUR laboral.
L'alternativa consisteix a obtenir el SALARI PELS BENEFICIS DE LA PRODUCCIÓ (que tendeix a créixer contínuament), i amb això, se solucionarà el problema de l'atur sense necessitat
de recórrer a l’ocupació.
Coneixem múltiples exemples en els quals la feina realitzada és altament gratificant, reconeguda i útil, sense necessitat de percebre un sou a canvi.
EXEMPLES PER PENSAR:
· Estudiar no és car..., el que resulta caríssim és no rebre un sou.
· Les dones han treballat a la família durant segles sense rebre un sou.
· Les monges han treballat en els hospitals assumint funcions sanitàries sense rebre un sou.
· Els nens i els ancians no treballen, ni poden treballar…, i “sobreviuen”.
· Hi ha un sector significatiu de la població que viu “de renda” sense treballar.
· Els voluntaris fan possible els projectes sense rebre un sou.
· Els sous més alts NO són els de les persones més productives.
· Si no es necessita produir, no es justifica treballar.
· S'ha de penalitzar la creació de llocs de treball d'activitats innecessàries.
· Tots hem de poder dir: "M'agrada la feina que faig".
· El càstig bíblic "guanyaràs el pa amb la suor del front” ja ha prescrit.
· El treball com activitat laboral de les persones ha de complir cinc condicions:
1. Utilitat (l'activitat laboral ha de consistir en una feina desitjada i necessària)
2. Competència (el treballador ha de tenir suficients coneixements i habilitats)
3. Equipament (per treballar, s'ha de disposar d'eines, informació i temps)
4. Compensació (la feina ha de comportar gaudi intel·lectual de la persona)
5. Acceptació (reconeixement social de l'activitat laboral)
MÉS CONCLUSIONS PERVERSES:
Les Caixes d'Estalvis, els Bancs, o el caixer automàtic, NO ens donen els diners…, ens els “retornen”, i mentrestant, els fan servir en els seus negocis.
Milions de ciutadans del món àrab viuen des de fa segles sense el negoci dels Bancs i de les Caixes d'Estalvis perquè són usuaris de la Banca Islàmica amb la qual no hi ha ni comissions ni usura, només servei.
El “rescat” dels bancs té la finalitat de fer perdurar el sistema poc ètic que consisteix a SUBORDINAR PEL TREBALL.
Es manté, costi el que costi, la BANCA PRIVADA per a evitar que un dia la població descobreixi que NO es podria viure sense dentistes o sense lampistes, però SI que es pot sobreviure perfectament sense bancs!!!
EPÍLEG
Joseph Pulitzer va impulsar el 1912 la creació de la primera escola universitària de periodisme del món a Missouri (USA) i va escriure que:
“El crim només prospera en secret. Exposin els fets, descriguin-los, ridiculitzint-los a la premsa i, tard o d’hora, l’opinió pública els esborrarà del mapa”
Cent anys més tard, el señor Ubald Tendrum i els que duen ulleres de canviar el punt de vista han d'exposar i descriure els fets per ridiculitzar-los, i a tots els altres els toca escombrar.
Cadascú pot triar l'eina: les ulleres o l'escombra.
____________________________________________________
PRESENTACIONS DEL LLIBRE
_______________________________________
ALTRES PRESENTACIONS DEL LLIBRE
diumenge 22 de setembre a les 19:00
"La Caseta" de La Tallada d'Empordà
a càrrec de Margarita Vidal Jurado conductora del Club de Lectura
divendres 11 octubre a les 14:00 (aperitiu literari)
Seu d'AENOR Catalunya al districte 22@ de Barcelona
a càrrec de l'autor Jaume Riu
dijous 24 octubre a les 19:30 (transmissió via streaming)
Llibreria +Bernat (Buenos Aires, 6 - Barcelona)
a càrrec d'Eloi Vila Escarré, periodista, escriptor i guionista de TV3
dijous 14 de novembre a les 20:00
Biblioteca Municipal Pere Blasi de Torroella de Montgrí
a càrrec de Joan Surroca, filòsof, museòleg i polític català
dijous 12 de desembre a les 19:30
Biblioteca Municipal Ernest Lluch (Parc del Migdia-Girona)
a càrrec de Mateu Valls i Riera, advocat laboralista
Dia del Llibre
Sant Jordi 2014
dimecres 23 d'abril
Signatura de llibres a l'Orfeó Gracienc
carrer d'Astúries 83 Barcelona
dimecres 4 de juny a les 17:30
50 minuts a Radio Gràcia (107.7 FM)
tertúlia "Aquí tot hi cap" de Francesc Miñana amb Carlos de Andrés,
Enric Puigventós i Agustí Salas
divendres 27 de febrer a les 20:00
Llibreria Vitel·la de L'Escala (Alt Empordà)
a càrrec de la professora Anna Saurí i l'autor Jaume Riu
_______________________________________
ALTRES AUTORS
_______________________________________
Tomas Piketty
Professor de l’Escola d’Economia de París
El capital al segle XXI
L’economista francès Thomas Piketty (Clichy 1971) és autor del llibre El capital al segle XXI des d'on llença una mirada realista al
capitalisme del segle XXI i aquest "best-seller"
s’ha convertit en el manual de referència del progressisme econòmic i polític.
La visió científica de l’economia del segle XXI es centra en el repartiment de la riquesa.
El treball d’estudi de les tendències econòmiques de més de 20
països en els darrers 250 anys permeten traçar una evolució històrica de les desigualtats.
Thomas Piketty ha descobert que no hi ha un determinisme econòmic que provoqui el repartiment de la riquesa, no hi ha
forces naturals que limitin aquest procés a un nivell raonable per a les
nostres institucions democràtiques.
Una altra conclusió determinant és que el rendiment del capital, és
a dir, el valor del patrimoni,
avança més que el valor dels salaris.
Amb un creixement dèbil de l’1-2 %, el rendiment del patrimoni augmentarà un
4-5 %. En el segle XXI es retorna així a un valor molt elevat del patrimoni
respecte a la renda, amb l’agreujament de les desigualtats i, per fer-ho més
greu, no hi ha cap raó econòmica o històrica per creure que es corregirà tot
sol.
Hi ha referents històrics ben visibles en els darrers cent
anys.
Abans de la I Guerra Mundial, tots els països europeus tenien un
alt nivell de prosperitat patrimonial. No eren ja societats agràries, sinó
industrials, i el valor patrimonial era molt elevat, de l’ordre de sis o set vegades el PIB. Això va
canviar amb les dues gerres mundials i la Gran Depressió, que van tenir un
enorme efecte en la reducció de les
desigualtats. Tots els països europeus van viure un esfondrament del valor
del patrimoni, fruit de la destrucció, però sobretot pel fet que el finançament
de les guerres va fer que hi hagués poca acumulació de capital. Les polítiques
de postguerra, com ara la congelació de lloguers i la regulació financera,
també hi ajudaven. D’aquesta manera, fins als anys 60 del segle XX, la relació
entre el valor del patrimoni i el creixement nacional es redueix a dos o tres anys del PIB.
Canvi de tendència fa quaranta anys.
El valor del patrimoni augmenta a partir dels anys setanta del
segle XX, en part pel boom immobiliari, però també pel fort creixement econòmic
propi de la postguerra i de les polítiques liberals de desregulació financera
dels anys vuitanta i ara, amb la crisi, encara augmenta més la desigualtat a Europa.
Anàlisi realista.
En una societat de creixement feble com l’actual, en què el
rendiment patrimonial avança molt més que les rendes, resulta que guanya cada cop més pes
l’herència, la situació inicial de
l’individu. Pels nascuts a partir dels setanta (com el propi autor), per acumular patrimoni
només a través del salari s’ha de tenir un sou realment alt, així que
l’herència és un factor estructurador de la vida actual.
La classe mitjana en risc de desaparèixer.
Un dels grans èxits del segle XX fou el naixement de la classe
mitjana que representa una gran diferència entre el patrimoni europeu de fa un
segle i el d’avui. Llavors, tot el patrimoni estava en mans dels més rics, que
representaven el 10%. Avui, aquest 10% més ric posseeix “només” un 60% del
patrimoni i la classe mitjana té el 30%. El problema és la tendència que fa
disminuir la classe mitjana des dels anys vuitanta, i la tendència és persistent.
Reduir les desigualtats.
La difusió del coneixement és el principal reductor de les
desigualtats. Hi ha molts instruments avui dia de difusió de la informació, de
mobilització. Fa cinc anys semblava que el secret bancari suís hi seria sempre
i les pressions des dels EUA ho han fet canviar. Econòmicament, els EUA no tenen
més pes que la UE de manera que des d’Europa podem prendre mesures que
inverteixin la tendència i, per aconseguir-ho, cal sortir de la regla de la
unanimitat, de la ficció que representa el consell de caps d’estat o de
ministres de finances.
Europa és rica, només els seus governs són
pobres.
A Europa estem paralitzats per la crisi del deute públic, tot i que
la major part dels interessos són interns i tenim el patrimoni privat més
elevat en cent anys. El patrimoni nacional és la suma del patrimoni privat i el
patrimoni públic, que és anormalment
negatiu pel deute. Així que la situació europea és bona, Europa és més rica
que mai; només els governs són pobres.
L’economista Thomas Piketty s’inquieta per l’austeritat
pressupostària i salarial a Europa, perquè pensa que a la llarga la nostra
competitivitat depèn de la inversió en educació i en recerca. A més, tampoc hem
reduït el deute públic, doncs amb una inflació i un creixement propers a zero,
la història mostra que és impossible reduir un deute del 90% del PIB. En el llibre
El capital al segle XXI, l’autor
expressa el temor d’arribar a una situació en què la resta del món hagi
continuat invertint en formació i
Europa al final perdi en tots els camps.
Sir
Paul Collier
Sheffield, Anglaterra, 1949. Catedràtic d’Economia
d’Oxford.
Economista britànic,
africanista, assessor de l’FMI i expert mundial en les causes econòmiques dels
nous conflictes violents.
Codirector del
Centre per a l’Estudi de les Economies Africanes d’Oxford.
Autor dels llibres “El club de la miseria” i “Guerra en el club de la miseria”.
Escriu amb
regularitat a “New York Times”,
“Financial Times”, “Wall Street Journal” i “Washington Post”.
·
Paul
Collier assegura que el referèndum d’Escòcia preocupa a Tanzània. A la regió de
Mtwara s’ha descobert gas i ja hi ha hagut morts per reclamar la sobirania.
·
Un dels
principals triomfs dels últims 50 anys és que les guerres internacionals s’han
reduït a zero i el que és preocupant és l’augment de la conflictivitat al
l’interior dels estats, sempre per qüestions econòmiques.
·
No hi
havia cap conflicte entre ser escocès i ser britànic. Senzillament, com a
britànics, havien guanyat la segona guerra mundial junts. Però, una vegada
descobert el petroli, el principal eslògan del partit nacionalista escocès va
ser “és el petroli d’Escòcia”. Això no té res a veure amb l’orgull nacional.
·
Paul
Collier admet que Catalunya és la regió més rica d’Espanya. Materialment
parlant, la beneficiaria la secessió. L’actual sistema fiscal centralitzat fa
als catalans més pobres i a les regions més pobres d’Espanya les fa més riques,
de manera que hi ha un clar interès material en la secessió.
·
A
l’Àfrica s’han produït recents descobriments de valuosos recursos naturals, en
especial petroli. Si aquestes regions són capaces de seguir un precedent com el
d’Escòcia, els remetrà a la guerra. L’Àfrica ja té precedents de temptatives de
secessió dirigides pels recursos, com la guerra civil de Nigèria i la del
Congo.
·
En el
cas africà, és un error imposar una identitat nacional a qui té orgull d’etnia
i, en el cas europeu, no es poden posar grecs i alemanys en el mateix sac
perquè es tracta d’una identitat compartida molt feble.
·
Europa
viu la pitjor situació en unes quantes dècades, amb un nivell d’incertesa
similar al de finals dels anys 70. Amb un PIB de 0,1% i la inflació del 0,3% la
situació de l’Eurozona empitjorarà.
·
Els
països més pobres s’estan contraient en comparació amb els rics i la nostra
veïna Àfrica està millor del que ha estat mai. El desfasament de nivell que
existeix és enorme. Però durant aquest segle l’Àfrica començarà a posar-se al
dia. Europa està anant cap avall i l’Àfrica cap amunt. Acabaran equilibrant-se.
·
Quan
Paul Collier va escriure a “El club de la
miseria”, el concepte de país en vies de desenvolupament ja no tenia sentit.
Hi havia països que es posaven al dia, com la Xina i l’Índia, i països que
estaven fracassant. Avui es pot parlar de països desenvolupats, econòmicament
emergents i països desenvolupats amb economies submergents, com Espanya.
Josep
Fontana
Barcelona, 20 de
novembre de 1931.
Historiador català
Professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
Membre del consell editorial de la revista política Sin Permiso.
