2026 03 20   ENS PENSÀVEM QUE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA ERA LLUNY, I NO ÉS EL QUE SEMBLA.

Diu Partal que en poques setmanes, hem acumulat un seguit de tensions que, vistes separadament, poden semblar anècdotes de la vida política ordinària; però que, llegides juntes, dibuixen un patró inquietant.

Als Països Catalans fa molts anys que es preveu el terratrèmol, i el mètode científic consisteix a obtenir totes les evidències històriques i relacionar-les. Aquesta es la manera científica de preveure el resultat.

En mig d’una crisi d’habitatge social inhabastable per a les noves generacions, també és evident el col·lapse de les infraestructures ferroviàries de Catalunya que pateix tothom, i en els darrers mesos hem vist l’alçament de la pagesia, i després l’alçament dels metges i del personal sanitari, i ara els ensenyants fan vaga i bloquegen el país, tots amb una fermesa descomunal de rebuig a les polítiques de govern de l’Estat de les Autonomies, i mentrestant el rei Borbón Felipe VI s’amaga i calla. Aquestes són les evidències més properes.

En canvi, amb la mirada llarga, les evidències de aprop reprodueixen l’escenari que va provocar l’exili voluntari a França i després a Italia del rei Borbón Alfonso XIII el 17 d’abril de 1931. Aleshores es va suspendre l’exercici del poder real i finalment el rei abdicaria al cap de gairebé deu anys, el 15 de gener de 1941, poc abans de morir, en favor del seu fill Juan de Borbón.

En unes eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, s’havien donat les condicions per proclamar la Segona República espanyola i dos dies després, el 14 d’abril de 1931, el republicà Francesc Macià, en nom del poble català, va proclamar l’Estat Català en forma de República Catalana amb la intenció d’integrar-se dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques.

Però el federalisme no ha estat mai possible a l’Espanya castellana i aquesta declaració de Macià va preocupar el govern provisional de la república, que el 17 d’abril envià en avió a Barcelona els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Se sap que hi va haver unes converses duríssimes i finalment arribaven a l’acord que el consell format a Barcelona no actuaria com una república federal sinó com a govern de la Generalitat de Catalunya. La recuperació d’un nom històric en el qual ningú no havia pensat abans els va permetre resoldre el conflicte i obria el camí a una nova forma d’autonomia catalana -que portaria més endavant a aprovar l’Estatut de Núria-, i el pla es va acceptar per neutralitzar el terratrèmol.

– La conformitat de Macià per acceptar un Estatut d’Autonomia, va trair així la independència de Catalunya.

Passada la Guerra Civil i tota la dictadura de Franco, quan va morir el dictador es va perpetrar un episodi semblant per poder aprovar la constitució de 1978 i presentar en societat una Transició a la Democràcia (sic).

Tremolaven els fonaments i des de Madrid les elits franquistes van fer una proposta atractiva al republicà exiliat Josep Tarradellas que consistia a oferir la restauració de la Generalitat de Catalunya per poder governar una autonomia catalana i ser ell el president, amb la condició, això sí, de sotmetre’s a la monarquia -un preu caríssim per a un republicà històric-, i el pla es va acceptar per neutralitzar un altre cop el terratrèmol.

– La conformitat de Tarradellas d’acceptar l’autonomia va trair de nou la independència de Catalunya.

Amb aquests precedents decebedors, ja abans del 2010 es produeix la retallada de l’Estatut d’Autonomia i la majoria de la població de Catalunya veu que l’autonomia és l’inconvenient.

Una Catalunya republicana i decididament independentista es mobilitzà des d’aleshores de forma pacífica, transversal, multitudinària i persistent, primer sense esperar el lideratge de les administracions polítiques i desprès, d’acord amb la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya aprovada pel Ple del Parlament el 6 de setembre de 2017, i d’acord amb la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república que el Ple del Parlament aprovava el 8 de setembre de 2017.

Es fa el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 per decidir si en nom del poble català es vol esdevenir un nou estat independent en forma de república, i es guanya.

– Carles Puigdemont és el primer president decididament independentista, disposat a superar l’Autonomia de Catalunya i complir així el mandat de 2.044.038 vots a favor de la independència en forma de república.

El terratrèmol fa tremolar els fonaments de l’Estat perquè una Declaració d’Independència de Catalunya no té res a veure amb allò d’admetre un règim d’Autonomia dins del regne d’Espanya, que havia seduit a Francesc Macià i a Josep Tarradellas.

La Declaració d’Independència de Catalunya és un text polític, sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.

El document de la Declaració d’Independència de Catalunya fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d’octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d’autodeterminació unilateral celebrat l’1 del mateix mes.

Acabat de signar, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol.

Aquest protocol d’escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys, però ara canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir la decisió de renunciar a l’autonomia per declarar la independència.

Per això -no ho perdem de vista i, sobretot, no ho oblidem mai-, passades dues setmanes de negociació amb el govern de l’estat espanyol, en les que es van presentar amenaces terribles contra el govern català, i Madrid va voler imposar que Puigdemont convoqués eleccions, resulta que res d’això no va fer canviar la decisió de respectar al resultat vinculant del referèndum de l’1 d’octubre i, contra tots els pronòstics del govern espanyol, el divendres 27 d’octubre de 2017, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va llegir el text de la declaració d’independència que els diputats de Junts pel Sí i la CUP havien signat després de la suspensió de la declaració efectuada en el ple del dia 10 d’octubre.

Es veia venir el terratrèmol més definitiu, i malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP i el diputat independent Germà Gordó.

El mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè es preveia l’esfondrament del règim del 78, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre. Va declarar l’extinció de les oficines del president i del vicepresident, del Consell de la Transició Nacional, del DIPLOCAT, i va cessar els delegats de Brussel·les i Madrid i totes les delegacions a l’estranger, excepte -per sorpresa-, la delegació de Brussel·les.

– Macià i Tarradellas havien cedit, però Puigdemont no.

Amb aquests precedents, i la incapacitat evident avui dia de governar l’Autonomia de Catalunya, ara mateix -nou anys després-, observant els fets històrics, sentim que ja tremolen els fonaments de l’Estat amb el terratrèmol d’una Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya, en forma de república.

Ens pensàvem que la República de Catalunya era lluny, i no és el que sembla.

L'OPORTUNITAT, gairebé res no serà com abans

 2026 03 18    L’ÚNIC CAMÍ TRANSITABLE ÉS LA INDEPENDÈNCIA EN FORMA DE REPÚBLICA.

Aquestes són les pistes extretes del llibre L'OPORTUNITAT:

El 14 d’abril de 1931 s’havia instaurat la Segona República Espanyola com
a nou règim polític per succeir la monarquia restauracionista d’Alfonso XIII de
Borbón.
El rei havia hagut d’abdicar i s’havia exiliat primer a França i després
a Itàlia, ja que el règim monàrquic havia perdut el suport popular i havia
quedat deslegitimat per haver permès la dictadura de Primo de Rivera
des del 1923 fins al 1930. També havia fracassat en el seu intent de
restablir plenament la Constitució espanyola de 1876 amb un govern
militar del general Dámaso Berenguer des del gener de 1930 fins a le
eleccions municipals del diumenge 12 d’abril de 1931.
La República, doncs, no va ser la conquesta d’un moviment republicà
amb arrels socials profundes, sinó el resultat d’una gran mobilització
popular contra la monarquia, que va recollir els fruits en el moment en
què als borbons els van fallar tots els seus possibles suports socials i
institucionals.
Per a Catalunya, la Segona República fou un període clau de la història.
Des del 1716, amb els decrets de Nova Planta, Catalunya no tenia les
institucions pròpies i ara les recuperava, encara que només en forma
d’Autonomia.
Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins de la Federació
Ibèrica, amb unes competències que quedarien recollides a l’Estatut
d’Autonomia de 1932, conegut con l'Estatut de Núria.
La República Espanyola, però, no tenia cap vocació federal i només en
els períodes de govern d’esquerres va permetre l’obra de la Generalitat
republicana en les diverses matèries en què tenia competències com ara
Sanitat, Economia, Educació o en les infraestructures.
Amb la guerra civil, el Govern de la Generalitat i les forces populars
milicianes dels partits i organitzacions d’esquerres van defensar la República,
la qual cosa volia dir defensar les bases socials de Catalunya i la cultura catalana en el camp de la política, de les arts, de la sanitat, de l’economia, de l’educació, de les infraestructures planejades i, sobretot, de les infraestructures ja construïdes.
Amb la derrota del bàndol republicà a la guerra civil, tot es va perdre.
I, fins ara, en els darrers deu o dotze anys, no hem emprès de nou el camí cap a recuperar la legalitat republicana.
El segrest de la justícia és l’única oposició que ha decidit fer el regne d’Espanya contra el moviment independentista.

Per recuperar les competències de les Infraestructures, la Sanitat, l’Economia i l’Educació, en definitiva per recuperar les bases socials de Catalunya i la cultura catalana, l’únic camí transitable és la independència en forma de república

LA HIPOCRESIA DE LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA

EL FARISEISME DE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA A LA DEMOCRÀCIA.

Democràcia i transparència són les dues paraules esdrúixoles que els polítics adoren, que senten com una joia verbal, com un talismà que justifica la raó de la seva existència.
– Fa vint anys, es va imposar la tesi que els governs havien d’obrir les seves dades al públic. Les administracions públiques finançades pels contribuents tenien l’obligació d’alliberar informació en formats reutilitzables. Els portals de transparència van florir com bolets i Vicent Partal descriu la trampa que tot es va fer de manera que la transparència fos, a la pràctica, un laberint. Les dades de vegades es publicaven en formats obsolets, amb estructures incomprensibles per a ningú que no fos un especialista en arqueologia documental.
– Trenta anys abans, amb la mort biològica del dictador es va imposar la idea de “fugir endavant” amb una transició a la democràcia (sic), sense necessitat de canviar de règim. Es tractaria d’imposar un rei inviolable i vitalici, exactament com ho havia estat el “Generalísimo”, van preveure fer eleccions de tant en tant amb una Llei electoral que asseguri el control absolut dels resultats -regla D’Hondt amb llistes tancades- i, sobretot, s’haurien de legalitzar partits polítics que van florir com bolets l’any 1977 gràcies a una Llei d’Amnistia que perdonava els crims del franquisme i gràcies als Pactes de la Moncloa que perdonaven als perseguits pel franquisme. En els partits polítics de la transició espanyola hi havia militars, jutges, policies i falangistes franquistes, igual que comunistes, socialistes i republicans que s’avenien a renunciar als seus principis i tots admetien un rei que havia jurat fidelitat als “Principios de Movimiento Nacional” i, com és evident, aquest nou Cap d'Estat no havia renunciat pas als seus principis. La lletra de la llei restava així complida i l’esperit assassinat.
D’aquesta manera la transició a la democràcia amagaria l’únic camí transitable que havia de ser la transició a la República, i no una altra cosa.
En aquell temps, les elits franquistes patien un pànic sever perquè només uns mesos abans ja havien vist al país veí una Revolució dels Clavells amb un alçament militar i civil gairebé pacífic, que va enderrocar la dictadura de l’Estado Novo (vigent des de 1926) i es va establir la República Portuguesa.
Igual que el fariseisme dels polítics amb la transparència, també es verifica doncs, el fariseisme de la transició espanyola amb la democràcia.

SENSE REPÚBLICA, ALS PAÏSOS CATALANS NO HI HAURÀ MAI TRENS EXCEL·LENTS

(2026 03 09)  ÉS CLAR, SENSE REPÚBLICA ALS PAÍSOS CATALANS NO HI HAURÀ MAI TRENS EXCEL·LENTS.

Portem cinquanta dies de mentides, i han estat possibles perquè els governs i les organitzacions responsables del servei ferroviari s’han cuidat de distreure la població perquè no es parli de l’origen del problema.
Des del 20 de gener a la nit, quan un tren de la R4, a Gelida, va topar contra un mur de contenció de la AP-7 i en aquell accident hi va morir un jove maquinista en pràctiques, ningú no ha dit que la causa del caos ferroviari persistent no és un episodi excepcional de pluges d’aquest hivern, sinó la rebel·lió militar de 1936 que va segrestar la República el 1939, i després la decisió política de 40 anys de dictadura que ha consistit a imposar una estructura ferroviària radial per impedir l’existència d’un Corredor Mediterrani amb la inversió i el manteniment que necessiten els ferrocarrils dels Països Catalans per sobreviure i créixer però, sobretot -i d’això plora el nen-, després de la mort biològica del dictador fa ja cinquanta anys, tampoc no es va fer una transició per recuperar la legalitat republicana, amb la conseqüència que portem dues -o tres- generacions perdudes i, és clar, sense República als Països Catalans no hi haurà mai trens excel·lents.

PEDRO SÁNCHEZ, EL PRESIDENT QUE GASTA MÉS EN ARMES

Article d'Andreu Barnils (2026 03 08 VilaWeb)

CRUEL PARADOXA DE LA DOBLE PERSONALITAT

.             Franco "bajo palio"

2026 03 04    LA CRUEL PARADOXA DE PASSAR DEL “ENTERADO” AL “BAJO PALIO”, SENSE CANVIAR DE PERSONA.

Franco el sanguinari, era el militar que signava el sinistre “enterado”, i així va ordenar la mort per afusellament al Camp de la Bota de Barcelona i al cementiri de Girona i a tot arreu del país, de milers i milers de ciutadans que havien passat per un consell de guerra sumaríssim d’urgència -que vol dir injust-, acusats precisament de rebel·lió militar (sic), quan els rebels eren ells, els militars que havien segrestat la república.

Després, el mateix Franco moralment ben galdós i emmedallat, l’endemà arribava a l’església “bajo palio”, i era aclamat i reconegut per la població de l’altiplà peninsular i pels poders eclesiàstics de l’època, com si fos una persona sagrada.

És un comportament que ha copiat Pedro Sànchez, doncs mentre a l’escenari global s’ha convertit en referent del progressisme internacional per la seva posició a favor de la sobirania de Palestina, en canvi, a l’escenari intern nega als Països Catalans el dret a existir com a nació.

Des de Santiago Carrillo, Felipe González i Josep Tarradellas, fins a Oriol Junqueras, Pedro Sánchez i Salvador Illa per exemple, en cadascú hi reconec la cruel paradoxa de passar del “enterado” al “bajo palio”, sense canviar de persona.

ELS IRRESPONSABLES NO SABEN QUE HO SÓN

2026 03 01        ELS IRRESPONSABLES NO VOLEN LA INDEPENDÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS.

M’agrada això aque diu Vicent Partal dels llibres que de vegades arriben a dir-te el que no vols sentir però que cal escoltar.

Ahir, en un acte públic, vaig sentit com una persona amb microfon i des de la taula de ponents, deia que gràcies a l’arribada de la democràcia va anar millor no sé què. Em fa mal sentir aquesta mena d’irresponsabilitat dels que encara es creuen que en efecte hi ha hagut una transició espanyola a la democràcia. Són perillosos i cal tenir-los presents.

Els que són irresponsables no saben que ho són, i es pensen que poden ser d’esquerres i conservadors del règim autonòmic, i obedients del partit polític, i dependents de la constitució espanyola, tot a l’hora sense que ningún no s’adoni de l’engany.

D’aquesta manera irresponsable s'ho miren des de l’esquerra els que no volen recuperar la legalitat republicana perquè temen perdre vots a les eleccions, però també ho veuen des de la dreta els que ja els va bé l’economia extractiva de les autonomies, ho veuen els empresaris prudents que canvien la seu social per raons polítiques, i ho veuen els juristes brillants i als eclesiàstics influents que necessiten viure en un núvol d’impunitat indispensable per sobreviure en el mar de les incoherències.

Per això, naturalment resulta que els irresponsables no volen la independència dels Països Catalans.