Diu Partal que en poques setmanes, hem acumulat un seguit de tensions que, vistes separadament, poden semblar anècdotes de la vida política ordinària; però que, llegides juntes, dibuixen un patró inquietant.
Als Països Catalans fa molts anys que es preveu el terratrèmol, i el mètode científic consisteix a obtenir totes les evidències històriques i relacionar-les. Aquesta es la manera científica de preveure el resultat.
En mig d’una crisi d’habitatge social inhabastable per a les noves generacions, també és evident el col·lapse de les infraestructures ferroviàries de Catalunya que pateix tothom, i en els darrers mesos hem vist l’alçament de la pagesia, i després l’alçament dels metges i del personal sanitari, i ara els ensenyants fan vaga i bloquegen el país, tots amb una fermesa descomunal de rebuig a les polítiques de govern de l’Estat de les Autonomies, i mentrestant el rei Borbón Felipe VI s’amaga i calla. Aquestes són les evidències més properes.
En canvi, amb la mirada llarga, les evidències de aprop reprodueixen l’escenari que va provocar l’exili voluntari a França i després a Italia del rei Borbón Alfonso XIII el 17 d’abril de 1931. Aleshores es va suspendre l’exercici del poder real i finalment el rei abdicaria al cap de gairebé deu anys, el 15 de gener de 1941, poc abans de morir, en favor del seu fill Juan de Borbón.
En unes eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, s’havien donat les condicions per proclamar la Segona República espanyola i dos dies després, el 14 d’abril de 1931, el republicà Francesc Macià, en nom del poble català, va proclamar l’Estat Català en forma de República Catalana amb la intenció d’integrar-se dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques.
Però el federalisme no ha estat mai possible a l’Espanya castellana i aquesta declaració de Macià va preocupar el govern provisional de la república, que el 17 d’abril envià en avió a Barcelona els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Se sap que hi va haver unes converses duríssimes i finalment arribaven a l’acord que el consell format a Barcelona no actuaria com una república federal sinó com a govern de la Generalitat de Catalunya. La recuperació d’un nom històric en el qual ningú no havia pensat abans els va permetre resoldre el conflicte i obria el camí a una nova forma d’autonomia catalana -que portaria més endavant a aprovar l’Estatut de Núria-, i el pla es va acceptar per neutralitzar el terratrèmol.
– La conformitat de Macià per acceptar un Estatut d’Autonomia, va trair així la independència de Catalunya.
Passada la Guerra Civil i tota la dictadura de Franco, quan va morir el dictador es va perpetrar un episodi semblant per poder aprovar la constitució de 1978 i presentar en societat una Transició a la Democràcia (sic).
Tremolaven els fonaments i des de Madrid les elits franquistes van fer una proposta atractiva al republicà exiliat Josep Tarradellas que consistia a oferir la restauració de la Generalitat de Catalunya per poder governar una autonomia catalana i ser ell el president, amb la condició, això sí, de sotmetre’s a la monarquia -un preu caríssim per a un republicà històric-, i el pla es va acceptar per neutralitzar un altre cop el terratrèmol.
– La conformitat de Tarradellas d’acceptar l’autonomia va trair de nou la independència de Catalunya.
Amb aquests precedents decebedors, ja abans del 2010 es produeix la retallada de l’Estatut d’Autonomia i la majoria de la població de Catalunya veu que l’autonomia és l’inconvenient.
Una Catalunya republicana i decididament independentista es mobilitzà des d’aleshores de forma pacífica, transversal, multitudinària i persistent, primer sense esperar el lideratge de les administracions polítiques i desprès, d’acord amb la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya aprovada pel Ple del Parlament el 6 de setembre de 2017, i d’acord amb la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república que el Ple del Parlament aprovava el 8 de setembre de 2017.
Es fa el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 per decidir si en nom del poble català es vol esdevenir un nou estat independent en forma de república, i es guanya.
– Carles Puigdemont és el primer president decididament independentista, disposat a superar l’Autonomia de Catalunya i complir així el mandat de 2.044.038 vots a favor de la independència en forma de república.
El terratrèmol fa tremolar els fonaments de l’Estat perquè una Declaració d’Independència de Catalunya no té res a veure amb allò d’admetre un règim d’Autonomia dins del regne d’Espanya, que havia seduit a Francesc Macià i a Josep Tarradellas.
La Declaració d’Independència de Catalunya és un text polític, sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.
El document de la Declaració d’Independència de Catalunya fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d’octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d’autodeterminació unilateral celebrat l’1 del mateix mes.
Acabat de signar, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol.
Aquest protocol d’escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys, però ara canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir la decisió de renunciar a l’autonomia per declarar la independència.
Per això -no ho perdem de vista i, sobretot, no ho oblidem mai-, passades dues setmanes de negociació amb el govern de l’estat espanyol, en les que es van presentar amenaces terribles contra el govern català, i Madrid va voler imposar que Puigdemont convoqués eleccions, resulta que res d’això no va fer canviar la decisió de respectar al resultat vinculant del referèndum de l’1 d’octubre i, contra tots els pronòstics del govern espanyol, el divendres 27 d’octubre de 2017, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va llegir el text de la declaració d’independència que els diputats de Junts pel Sí i la CUP havien signat després de la suspensió de la declaració efectuada en el ple del dia 10 d’octubre.
Es veia venir el terratrèmol més definitiu, i malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP i el diputat independent Germà Gordó.
El mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè es preveia l’esfondrament del règim del 78, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre. Va declarar l’extinció de les oficines del president i del vicepresident, del Consell de la Transició Nacional, del DIPLOCAT, i va cessar els delegats de Brussel·les i Madrid i totes les delegacions a l’estranger, excepte -per sorpresa-, la delegació de Brussel·les.
– Macià i Tarradellas havien cedit, però Puigdemont no.
Amb aquests precedents, i la incapacitat evident avui dia de governar l’Autonomia de Catalunya, ara mateix -nou anys després-, observant els fets històrics, sentim que ja tremolen els fonaments de l’Estat amb el terratrèmol d’una Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya, en forma de república.
Ens pensàvem que la República de Catalunya era lluny, i no és el que sembla.
