TOTS SOM 

MÉS RICS QUE FA CINQUANTA ANYS

Jaume Riu    febrer 2012

Penso com era la vida fa cinquanta anys i veig que ara tenim més recursos en alimentació i en salut, hem substituït l’esforç físic pel treball de les màquines domèstiques, hem multiplicat la eficiència de la informació i tots hem millorat l’accés a la cultura i podem gaudir de noves formes d’oci, hem descobert la llibertat per viatjar més enllà del que podiem imaginar i hem augmentat el benestar i el suport a la gent gran i, de retruc, hem augmentat l’esperança de vida.

Què ha passat per canviar tant en cinquanta anys?

Només hi ha dues explicacions, l’una cavalcada en l’altra. En cinquanta anys s’ha multiplicat la productivitat i hem gastat encara més del què produïem.

Cap al 1960, la fabricació en sèrie d’un cotxe necessitava un total de més de 60 hores de mà d’obra directa, mentre que ara es fabrica un vehicle molt millor amb menys de 9 hores acumulades.

Els envasos irrecuperables i l’ús dels plàstics ha fet augmentat en més de 300 vegades la productivitat dels béns de consum, per exemple en el sector de l’alimentació. Això significa exactament que la feina que feien gairebé tres-cents treballadors, ara s’aconsegueix amb només un o dos que treballen de forma més eficient, descansada i segura. Moltes feines pròpies de l’activitat humana han desaparegut totalment gràcies als semàfors, als ordinadors o als codis de barres, per posar exemples ben senzills.

Només de veure els avenços que hem aconseguit en telefonia i en la comunicació de dades ja tenim la mida de cóm s’ha multiplicat l’eficiència dels mitjans de producción. El súper-ordinador que va permetre portar el primer home a la Lluna tenia una memòria 1000 vegades inferior a la d’un telèfon mòbil d’avui.

Hem aconseguit el que ens proposàvem però no n’hem fet un ús adequat i hem caigut en tres errors immensos:

• El creixement ha fet augmentar les desigualtats
• Hem gastat encara més del que produïem i això ens fa entrar en crisi
• Per resoldre la crisi, fem accions que incrementen les desigualtats
 
1r. error: El creixement ha fet augmentar les desigualtats

Ningú no ho veia però quan el primer pagès va pujar al primer tractor la regla de tant treballes tant cobres, va començar a trontollar. En un dia es feia la feina de vint dies, però el treballador seguía cobrant un jornal i l’amo se n’estalviava dinou, i tots contents perquè treballar amb màquines és més gratificant que amb animals.

Això si, per tal d’augmentar el consum, s’han anat apujant els salaris però sense guardar cap relació amb la productivitat, de manera que quan l’índex de preus del consum IPC creixía un 4% per exemple, l’índex dels beneficis podíen haver crescut per sobre del 10% gràcies a la trecnologia, i això any rere any en cinc dècades.

Cada cop anava creixent més la desigualtat entre el salari pel treball i els beneficis generats.

Hauríem hagut de fer dues preguntes que ens passàven per alt:
- Què cal fer si la màquina et pren la feina?
- Què se n’hauria de fer dels beneficis de la productivitat?

Naturalment decidíem buscar una altra feina i tanmateix celebràvem la iniciativa de modernitzar les estructures productives, que seguien prenent la feina als treballadors. Cap problema.

Aquestes actituts eren acceptades per la societat, sindicats inclosos, com a resultat magnífic del progrés. 

Va ser així fins el 1970-1972 que es va acabar la feina per tothom i des d’aleshores tot són llàgrimes i gemecs.

Ara albirem que la re-inversió es feia només quan ja s’havien repartit els beneficis i, és clar, els beneficis eren prioritaris i intocables mentre que la re-inversió arribava només fins on es podia.
La més gran estupidesa consisteix a creure que el progrés ha de portar feina a les persones.
El progrés augmenta els beneficis i ho fa de manera brillant perquè s’aconsegueix treballant menys.
On és el problema, doncs?

2n. error: Hem gastat encara més del que produïem i això ens fa entrar en crisi

Ningú no ho veia tampoc, però la capacitat immensa de produir béns de consum i d’inventar nous serveis, anava desvetllant en les societats la necessitat de consumir més i millors productes i serveis.

Considerant que el progrés i el consum fan augmentar els beneficis, és fàcil deduir perquè es va inventar la compra a terminis i la banca ha facilitat tant el crèdit per poder consumir per sobre de les necessitats i, el que és més crític, consumir per sobre de les possibilitats.

Així, fent ús del progrés, el comerç ens ha proposat unes fórmules estimulants per gastar encara més del que produïem, però la banca també ha facilitat el crèdit hipotecari per sobre de les possibilitats de retorn i les administracions publiques s’han endeutat irresponsablement fins a l’extrem d’entrar en crisi amb perspectiva d’una recessió económica global.

Quan fas el que has de fer, potser no fas el que hauries de fer.

Qui és doncs el culpable?

3r. error: Per resoldre la crisi, fem accions que incrementen les desigualtats

La productivitat entesa com la relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la, és un resultat que creix quan augmenta la capacitat de produir molt amb poca despesa i això ho fem de forma excel• lent.

Tot i la crisi, encara obtenim el millor índex de productivitat de tota la història.

Sóm capaços de produir per sobre de les necessitats, però no tenim la capacitat de consumir ni tant sols el necessari per causa de l’endeutament privat, de l’endeutament dels bancs i de l’endeutament de les administracions públiques.

La decisió de retallar la despesa de les administracions publiques és injusta perquè augmenta les desigualtats, també és il• legal per incompliment de contracte, i tècnicament és inútil perquè bloqueja fins i tot el consum necessari. Les retallades són la solución més fàcil pel gestor incompetent que ni tant sols no planteja el problema des de les bases.

En qualsevol cas, ara ja estem prou informats i tenim perspectiva per saber que el fet de recuperar els beneficis obtinguts és l’alternativa a les retallades.

Aquesta mesura només té sentit si s’aplica als beneficis propis del creixement exponencial de la productivitat en 50 anys.

No hi ha una alternativa millor, perquè reduir l’atur no és posible i tampoc no seria cap solució, doncs la política de crear llocs de treball és immoral quan ja produïm molt més del necessari.

Des de 1972, en tots els països, en totes les cultures, amb totes les formes de gestió política i económica, s’han visualitzat solucions per reduir l’atur i no hi ha hagut ni el més mínim avenç.

On és la solució?
• Hem de treballar professionalment només de forma gratuita, gratificant i creativa, perquè la societat del benestar no es pot sostenir pel salari de les persones quan cada cop treballen més les màquines amb una tendència inexorable cap a l’eliminació total del treball remunerat.
• Hem de canviar el paradigma i no crear mai més llocs de treball d’activitats innecessàries que serveixen només per mantenir el model de dependència del treball i esclavitzar la població amb la por de l’atur.
• Tot el que s’ha fet fins ara, serveix per amagar el destí real dels beneficis.
• Proposem uns indicadors útils per avaluar la eficacia de les decisions polítiques contra la crisi, que haurien de consistir en mesurar el canvi de tendència en algunes de les dades més sorprenents que s’han confirmat precisament en temps de crisi i amb polítiques de retallades:

o Creix la venda de cotxes d’alta gamma
o Augmenta la matrícula en centres de formació privats més cars
o Augmenten els creuers de plaer i els viatges de turisme d’elit

• Només podem considerar adeqüades les mesures contra la crisi si aconsegueixen tot el contrari:

o Disminueix la venda de cotxes d’alta gamma
o Baixa la matrícula en centres de formació privats més cars
o Es redueix la despesa en creuers de plaer i en viatges de turisme d’elit

Algú ha provat alguna cosa útil?

Suècia i Finlàndia en els anys 80, i els USA actualment, per tal de normalitzar els mercats han rescatat primer el deute dels ciutadans que així poden saldar la hipoteca, en comptes de rescatar el deute dels bancs. Amb aquesta política el consum no cau.

En els altres països s’ha adoptat la mesura política oposada, consistent a rescatar primer els bancs que, amb aquests recursos, per lògica salden els seus deutes prioritàriament i ja no poden emprendre polítiques per facilitar el crèdit.

Amb l’ajut als bancs per salvar el sistema financer, no es facilita el crèdit i es manté el benefici de les empreses d’acord amb l’increment de la productivitat que no repercuteix en els salaris i s’agreuja el pes del deute privat, de manera que augmenten encara més les desigualtats.

Algú sap on són els extraordinaris beneficis de les grans empreses?

Fem alguna cosa malament?

AIXÍ NO ANEM BÉ,

PERÒ L'ATUR ÉS EL CULPABLE?

"Així no anem bé", diu l'Ubald Tendrum, i els altres assentim en silenci.

L'Ubald Tendrum comença sempre la conversa amb una frase de màxim consens, diu "així no anem bé..." i ja sap que no replicarà ningú.

La frase té l'èxit assegurat perquè no hi ha ningú, ni de dretes ni d’esquerres, ni artista ni taxista, ni txec ni manxec, que gosi discrepar. 

Des del govern i des de l’oposició, tots coincidim que així no anem bé.

L'Ubald Tendrum no ho diu pas per queixar-se, ho diu simplement per posar en ridícul el que tothom troba evident, perquè la gent es pensa que ja ha descobert quí és el culpable i admet que no anem bé per culpa de l'atur.

Hem jutjat i condemnat l’atur com a principal i indiscutible delinqüent i sembla provat que l’elevat index d’atur comporta els principals mals que la gent percep.

Al darrere i a força distància de l’atur, es reconeix un seguit de malfactors i desgraciats que també ens fan anar malament, com la despesa militar, la política de rescat de la banca pagat amb retallades, els desequilibris socials i els desnonaments per impagament de la hipoteca, les clausules abusives, els impactes mediambientals, la fam, el terrorisme, la impunitat dels grans delictes financers, el sou dels directius, l’escalfament del planeta…

Però l'Ubald Tendrum diu que anem a pams, i reflexiona: ..."si la creació de llocs de treball ha estat una promesa de tots els governs, de tots els sistemes, de tots els països en 40 anys, sense cap indici de canvi de tendència, més aviat al contrari, potser és hora d’escoltar l’oracle de la raó i reconèixer que segurament l’atur no és el culpable i, per tant, l’atur no és l’enemic a vèncer".

Ara ho veiem clar!  com és que no ho haviem pensat abans?

En seixanta anys, la productivitat ha crescut gairebé mil vegades en aspectes tant estratègics com l’agricultura, les indústries productives, el transport i totes les comunicacions físiques i no parlem de les comunicacions de dades…, de manera que la mà d’obra necessària s’ha reduït de forma dràstica i allà on calien mil persones treballant, ara en cal només una i el resultat és molt millor.

Produim mil vegades més que fa seixanta anys i tots sóm més rics que fa seixanta anys. Podem comparar la “societat del benestar” de qualsevol lloc del món de fa seixanta anys i el que hi ha ara, per descobrir que estem en una altra galàxia en aspectes bàsics de salut i alimentació, d’oportunitats d’accedir a la cultura i d’assistència a la gent gran.

Podem imaginar què hauria de canviar al món per descobrir el culpable de debó, per canviar la tendència, per canviar el consens i poder coincidir tots algun dia amb un altre crit del tipus: ara sí que anem bé.

- Ah! Fa seixanta anys, tothom treballava i no hi havia atur...,

 però erem molt més pobres.

Ho diu l'Ubald Tendrum i no és tan sols una opinió; el senyor Tendrum parla d'evidències objectives.

QUÈ ÉS ESPANYA?

Espanya és com Déu, ben igual:
     

Potser ni tan sols no existeix, però és una entelèquia que serveix per imposar condicions.

PARADOXES DE FER

- En política, si fas el que has de fer, no fas el que hauríes de fer. 

- El progrés no es fa fent, es fa desfent. 

- La raó no es té ni es dóna, es fa.

DESOBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT 

 

Vistos els fets d’ahir (27 de maig de 2011) a la plaça de Catalunya, me’n recordo de molt petit a mitjan del segle passat, que em deien: “has de creure als pares” i a casa em repetien: “a l’escola has de creure als mestres” i tot un seguit de frases que en castellà serien així: tienes que obedecer a los padres, o en el colegio tienes que obedecer a los maestros. 

A Catalunya, en la cultura popular rebuda dels avis dels nostres avis, fem servir el concepte “creure” perquè l’autoritat ha de ser creïble, mentre que per “obedecer” no cal, només s’ha d’executar allò que mana algú i prou. 

Reflexió 1: Hi ha un delicte tipificat com a desobediència a l’autoritat que a Catalunya s’ha d’interpretar con no creure en l’autoritat i aleshores s’ha de castigar a l’autoritat per la seva falta de crèdit !!! 

Reflexió 2: No té cap sentit demanar la dimissió del conseller Puig (només faltaría que se’n vagi a casa tant tranquil), se l’ha de destituir. Però primer ha de ser jutjat i condemnat. Hi ha un delicte tipificat com a danys materials i morals que s’ha de pagar amb multa o presó (danys materials) i realizar serveis socials per restituir el prestigi dels mossos. Jo proposo que faci de Mosso d’Esquadra per tota la resta de legislatura. De cap manera dimissió!!!

CONSIDERACIONS D'UNA TERTÚLIA 

AMB DEBAT

Amb tota contundència, i cordialitat i carinyo, va pels que discrepen i ens diuen que defensem arguments predemocràtics, jo també discrepo i ho explico sense intenció de fer la bola grossa, nomès és per precisar alguna cosa: 

• Els argumens de què parlàvem no són “predemocràtics”, més aviat són postdemocràtics 

• La democracia que ens hem donat no ens deixa opinar: 

    - Hi ha dues generacions que no votarien alguns articles determinants de la Constitució, però la democracia que ens hem donat no ens deixa “opinar” per votar l’esmena 

    - Amb la democràcia que ens hem donat, es van enviar tropes a Irak en contra del que volien els ciutadans, i vam haver de sortir al carrer per poder “opinar” !!! 

    - Els pactes post-electorals es produeixen despres de saber els resultats, però sense respectar l’opinió dels votants, que no farien aquets pactes !!! 

• El contrari de la dictadura no és la democràcia, més aviat és la llibertat i la justicia: 

    - Amb la democracia que ens hem donat, es governa per majoria, i això és injust perquè les minories no hi tenen gairebé res a fer, doncs no poden decidir i només tenen el suport de partits en minoría…, que han de pactar amb els qui no recolzen les minories!!! 

• No és del tot cert que desde sempre les persones no corruptes ni poderoses han fet servir la lluita política com a única arma que pot tenir la ciutadania per intentar canviar l’organització social, per denunciar la corrupción. Abans, en plena dictadura, també hi havia lluita política però no des del Parlament sinó des de l’església, que era l’únic escenari possible (Sindicats, Assemblea de Catalunya, “Caputxinada”, etc.) i semblava una bona plataforma ideológica, fins que també hi vam descobrir la mentida i la corrupción. La pregunta és: Si l’església s’ha hagut de sustituir per altres plataformes, perquè no podem sustituir també la política que tenim? 

• Teniu raó de dir que la democracia i les institucions són cada cop més febles, però la solució no consisteix a reforçar el que la historia debilita inexorablement, la solución passa per un canvi tant interessant com VOTAR ELS VALORS (i no votar als qui els han de defensar, com fem ara). 

• Veiem un exemple precís del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya en l’anterior legislatura: 

    - Es va fer l’increment més gran que s’ha fet mai de mossos i de comissaries 

    - Es va fer la major inversió en tecnología, en formació i en el reforçament de moltes unitats, així com en l’estructura de comandament - Es van aconseguir millores salarials importants per al mossos 

    - S’ha comptabilitzat la reducció de deliqüència i de conflictes socials 

    - Han caigut en picat les denúncies ciutadanes 

    - Ha augmentat el prestigi global del cos de mossos Doncs bé, tot això està relacionat amb VALORS que interessen a la població, però no li hem donat a la ciutadania l’oportunitat de triar-los, de manera que no consten com a resultat d’una consulta democràtica, que sería indiscutible i invulnerable. És obvi que l’oposició ho ha tingut fácil ja que en les eleccions es va votar un partit (ICV) i un líder (Joan Saura) que són discutibles per definició i vulnerables per naturalesa, de manera que poden ser en blanc de totes les ires, injusticies, gelos, desqualificacions, persecucions…, (en altres casos també hi haurien: xantatges, coaccions, suborn, benefici propi, etc.), però heu pensat si l’oposició tindria arguments per dubtar d’uns resultats d’acord amb els VALORS ? Si s’haguéssin votat els valors, només els valors i no el partit o les persones, ningú no podría discutir l’evidència i ara es podria parlar de l’èxit descomunal d’ICV en el govern i s’haurien satisfet les expectatives de tots, fins i tot de les minories . 

• També teniu raó que no ens hem d’equivocar d’enemic, però a on és l’enemic? 

• Estem funcionant amb partits que fan campanya per “convèncer” als votants, s’alegren desmesuradament dels resultats, es demanen dimissions per “castigar” als qui governen -això vol dir que el càrrec era un “premi”-, li diem president (que presideix) i no director (que dirigeix) als que han de prendre les decisions més importants. 

• En fi… No ho entenc. No m’explico que siguem tant conformistes. Estic indignat i resumeixo la proposta: 

    - Els partits han de debatre els VALORS i això és el què es votarà en les consultes. 

    - El Parlament ha de marcar el OBJECTIUS d’acord amb el valors votats democràticament (en 4 anys canvien els valors, perquè sabem més coses, perquè canvia l’entorn i les necessitats també canvien). 

• Per governar ja hi posarem a qui ho faci més bé, amb professionalitat i sense ideología, (fa uns 15 anys, dinant amb l’aleshores alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, ja varem coincidir en aquesta idea: ell afegia que els que governen han de treballar per objectius i s'han de retribuir pels resultats) perquè amb els Valors democràtics i els Objectius ben definits, qui goberni no es pot desviar pas gaire… (a un cirurgià, un pilot d’avió o a un bomber, no li demanem pas ideología, oi?) 

• La finalitat del polític no és gobernar sinò escoltar, identificar i fer prevaldre els Valors que interessen a les persones.

• El polític sí que té ideologia ben definida i les persones també, per això seran tant atractives les votacions de la NOVA DEMOCRÀCIA, i amb èxit de participació !!! 

• Naturalment, no necessitem el Senat. Hem arribat a preveure un èxit de participació a les votacions (ja no en direm “eleccions” perquè no triarem a ningú doncs totes les formacions polítiques han de tenir les mateixes oportunitats al Parlament). Ah, i vull deixar clar que això de debatre els Valors posa molt nerviós als incompetents, a la dreta, als oportunistes i als poderosos de l’ordre econòmic i mediàtic però, per altra banda, il•lusiona a les minories sense veu i estimula als més competents, als científics i als idealistes revolucionaris (això és una altra conferència pels qui vulguin dades concretes). El més determinant de tot això és que hi ha precedents i des de fa no més de 12 anys, les millors organitzacions del món ja van funcionant aixì, i ho fan amb èxit (tinc dades). 

LA SOLUCIÓ

LA SOLUCIÓ

Jaume Riu    2012

AQUEST ÉS UN CAS REAL

Conec a un immigrant que tenia només 10 anys quan va patir el trauma d'haver de marxar amb la família del país a on havia nascut. No sé com s'ho feien sense papers, sense domicili fix i sense cap ocupació remunerada, però se'n van anar sortint prou bé.

De jove, els amics li van donar l'oportunitat de relacionar-se amb persones influents per poder arribar a ser funcionari de l'Administració. Ho va aconseguir, tot i que no ha fet oposicions i mai no ha parlat espanyol amb prou fluïdesa.

Amb la vida assegurada, es va casar amb una dona immigrant d'un altre país més pobre encara, i de família molt dispersa que així aprofitava l'oportunitat d'obtenir la nacionalitat espanyola.

Han tingut tres fills i una de les nenes sembla una mica difícil, però tots s'han independitzat i fa anys que ja no viuen amb els pares.

Aquell nen s'ha fet gran i ja té més de 70 anys. Naturalment no fa feina, però fins ara li mantenen el sou complet com a funcionari en actiu. La seva dona també cobra una bona pensió sense haver treballat mai.

Es tracta d'un cas real, doncs jo sé perfectament a on viuen aquests immigrants, i tinc el nom de l'home apuntat en un paper per no perdre la pista, a veure..., es diu Juan Carlos Borbón Parma i va néixer a Roma quan a España hi havia una guerra civil.

Tots som iguals al néixer i no tenim pas en compte que ells siguin immigrants, doncs els hi hem solucionat la vida a canvi de no res. 

Com dèiem abans, aquest és un cas real.