QUÈ ÉS ESPANYA?

Espanya és com Déu, ben igual:
     

Potser ni tan sols no existeix, però és una entelèquia que serveix per imposar condicions.

PARADOXES DE FER

- En política, si fas el que has de fer, no fas el que hauríes de fer. 

- El progrés no es fa fent, es fa desfent. 

- La raó no es té ni es dóna, es fa.

DESOBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT 

 

Vistos els fets d’ahir (27 de maig de 2011) a la plaça de Catalunya, me’n recordo de molt petit a mitjan del segle passat, que em deien: “has de creure als pares” i a casa em repetien: “a l’escola has de creure als mestres” i tot un seguit de frases que en castellà serien així: tienes que obedecer a los padres, o en el colegio tienes que obedecer a los maestros. 

A Catalunya, en la cultura popular rebuda dels avis dels nostres avis, fem servir el concepte “creure” perquè l’autoritat ha de ser creïble, mentre que per “obedecer” no cal, només s’ha d’executar allò que mana algú i prou. 

Reflexió 1: Hi ha un delicte tipificat com a desobediència a l’autoritat que a Catalunya s’ha d’interpretar con no creure en l’autoritat i aleshores s’ha de castigar a l’autoritat per la seva falta de crèdit !!! 

Reflexió 2: No té cap sentit demanar la dimissió del conseller Puig (només faltaría que se’n vagi a casa tant tranquil), se l’ha de destituir. Però primer ha de ser jutjat i condemnat. Hi ha un delicte tipificat com a danys materials i morals que s’ha de pagar amb multa o presó (danys materials) i realizar serveis socials per restituir el prestigi dels mossos. Jo proposo que faci de Mosso d’Esquadra per tota la resta de legislatura. De cap manera dimissió!!!

CONSIDERACIONS D'UNA TERTÚLIA 

AMB DEBAT

Amb tota contundència, i cordialitat i carinyo, va pels que discrepen i ens diuen que defensem arguments predemocràtics, jo també discrepo i ho explico sense intenció de fer la bola grossa, nomès és per precisar alguna cosa: 

• Els argumens de què parlàvem no són “predemocràtics”, més aviat són postdemocràtics 

• La democracia que ens hem donat no ens deixa opinar: 

    - Hi ha dues generacions que no votarien alguns articles determinants de la Constitució, però la democracia que ens hem donat no ens deixa “opinar” per votar l’esmena 

    - Amb la democràcia que ens hem donat, es van enviar tropes a Irak en contra del que volien els ciutadans, i vam haver de sortir al carrer per poder “opinar” !!! 

    - Els pactes post-electorals es produeixen despres de saber els resultats, però sense respectar l’opinió dels votants, que no farien aquets pactes !!! 

• El contrari de la dictadura no és la democràcia, més aviat és la llibertat i la justicia: 

    - Amb la democracia que ens hem donat, es governa per majoria, i això és injust perquè les minories no hi tenen gairebé res a fer, doncs no poden decidir i només tenen el suport de partits en minoría…, que han de pactar amb els qui no recolzen les minories!!! 

• No és del tot cert que desde sempre les persones no corruptes ni poderoses han fet servir la lluita política com a única arma que pot tenir la ciutadania per intentar canviar l’organització social, per denunciar la corrupción. Abans, en plena dictadura, també hi havia lluita política però no des del Parlament sinó des de l’església, que era l’únic escenari possible (Sindicats, Assemblea de Catalunya, “Caputxinada”, etc.) i semblava una bona plataforma ideológica, fins que també hi vam descobrir la mentida i la corrupción. La pregunta és: Si l’església s’ha hagut de sustituir per altres plataformes, perquè no podem sustituir també la política que tenim? 

• Teniu raó de dir que la democracia i les institucions són cada cop més febles, però la solució no consisteix a reforçar el que la historia debilita inexorablement, la solución passa per un canvi tant interessant com VOTAR ELS VALORS (i no votar als qui els han de defensar, com fem ara). 

• Veiem un exemple precís del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya en l’anterior legislatura: 

    - Es va fer l’increment més gran que s’ha fet mai de mossos i de comissaries 

    - Es va fer la major inversió en tecnología, en formació i en el reforçament de moltes unitats, així com en l’estructura de comandament - Es van aconseguir millores salarials importants per al mossos 

    - S’ha comptabilitzat la reducció de deliqüència i de conflictes socials 

    - Han caigut en picat les denúncies ciutadanes 

    - Ha augmentat el prestigi global del cos de mossos Doncs bé, tot això està relacionat amb VALORS que interessen a la població, però no li hem donat a la ciutadania l’oportunitat de triar-los, de manera que no consten com a resultat d’una consulta democràtica, que sería indiscutible i invulnerable. És obvi que l’oposició ho ha tingut fácil ja que en les eleccions es va votar un partit (ICV) i un líder (Joan Saura) que són discutibles per definició i vulnerables per naturalesa, de manera que poden ser en blanc de totes les ires, injusticies, gelos, desqualificacions, persecucions…, (en altres casos també hi haurien: xantatges, coaccions, suborn, benefici propi, etc.), però heu pensat si l’oposició tindria arguments per dubtar d’uns resultats d’acord amb els VALORS ? Si s’haguéssin votat els valors, només els valors i no el partit o les persones, ningú no podría discutir l’evidència i ara es podria parlar de l’èxit descomunal d’ICV en el govern i s’haurien satisfet les expectatives de tots, fins i tot de les minories . 

• També teniu raó que no ens hem d’equivocar d’enemic, però a on és l’enemic? 

• Estem funcionant amb partits que fan campanya per “convèncer” als votants, s’alegren desmesuradament dels resultats, es demanen dimissions per “castigar” als qui governen -això vol dir que el càrrec era un “premi”-, li diem president (que presideix) i no director (que dirigeix) als que han de prendre les decisions més importants. 

• En fi… No ho entenc. No m’explico que siguem tant conformistes. Estic indignat i resumeixo la proposta: 

    - Els partits han de debatre els VALORS i això és el què es votarà en les consultes. 

    - El Parlament ha de marcar el OBJECTIUS d’acord amb el valors votats democràticament (en 4 anys canvien els valors, perquè sabem més coses, perquè canvia l’entorn i les necessitats també canvien). 

• Per governar ja hi posarem a qui ho faci més bé, amb professionalitat i sense ideología, (fa uns 15 anys, dinant amb l’aleshores alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, ja varem coincidir en aquesta idea: ell afegia que els que governen han de treballar per objectius i s'han de retribuir pels resultats) perquè amb els Valors democràtics i els Objectius ben definits, qui goberni no es pot desviar pas gaire… (a un cirurgià, un pilot d’avió o a un bomber, no li demanem pas ideología, oi?) 

• La finalitat del polític no és gobernar sinò escoltar, identificar i fer prevaldre els Valors que interessen a les persones.

• El polític sí que té ideologia ben definida i les persones també, per això seran tant atractives les votacions de la NOVA DEMOCRÀCIA, i amb èxit de participació !!! 

• Naturalment, no necessitem el Senat. Hem arribat a preveure un èxit de participació a les votacions (ja no en direm “eleccions” perquè no triarem a ningú doncs totes les formacions polítiques han de tenir les mateixes oportunitats al Parlament). Ah, i vull deixar clar que això de debatre els Valors posa molt nerviós als incompetents, a la dreta, als oportunistes i als poderosos de l’ordre econòmic i mediàtic però, per altra banda, il•lusiona a les minories sense veu i estimula als més competents, als científics i als idealistes revolucionaris (això és una altra conferència pels qui vulguin dades concretes). El més determinant de tot això és que hi ha precedents i des de fa no més de 12 anys, les millors organitzacions del món ja van funcionant aixì, i ho fan amb èxit (tinc dades). 

LA SOLUCIÓ

LA SOLUCIÓ

Jaume Riu    2012

AQUEST ÉS UN CAS REAL

Conec a un immigrant que tenia només 10 anys quan va patir el trauma d'haver de marxar amb la família del país a on havia nascut. No sé com s'ho feien sense papers, sense domicili fix i sense cap ocupació remunerada, però se'n van anar sortint prou bé.

De jove, els amics li van donar l'oportunitat de relacionar-se amb persones influents per poder arribar a ser funcionari de l'Administració. Ho va aconseguir, tot i que no ha fet oposicions i mai no ha parlat espanyol amb prou fluïdesa.

Amb la vida assegurada, es va casar amb una dona immigrant d'un altre país més pobre encara, i de família molt dispersa que així aprofitava l'oportunitat d'obtenir la nacionalitat espanyola.

Han tingut tres fills i una de les nenes sembla una mica difícil, però tots s'han independitzat i fa anys que ja no viuen amb els pares.

Aquell nen s'ha fet gran i ja té més de 70 anys. Naturalment no fa feina, però fins ara li mantenen el sou complet com a funcionari en actiu. La seva dona també cobra una bona pensió sense haver treballat mai.

Es tracta d'un cas real, doncs jo sé perfectament a on viuen aquests immigrants, i tinc el nom de l'home apuntat en un paper per no perdre la pista, a veure..., es diu Juan Carlos Borbón Parma i va néixer a Roma quan a España hi havia una guerra civil.

Tots som iguals al néixer i no tenim pas en compte que ells siguin immigrants, doncs els hi hem solucionat la vida a canvi de no res. 

Com dèiem abans, aquest és un cas real. 

LA MAJORIA, COM A METÀFORA

LA MAJORIA COM A METÀFORA

Jaume Riu
EL PUNT dimarts 15 abril 2008 

La majoria de gent, juga a la loteria i espera guanyar algun cop; la majoria dels que conec, volen que hi hagi presons i no les suprimirien pas, però no les volen ni en aquest poble, ni al costat de casa; la majoria vol apujar molt els preus quan es tracta de vendre, i abaixar-los al màxim quan compra; la majoria vol resoldre els problemes de seguida i sense haver de plantejar-los; en futbol i en política, la majoria vol que perdi l'altre; la majoria de ciutadans vol que hi hagi exèrcit per estar segur; la majoria vol que hi hagi control a les fronteres per estar segur; la majoria vol més policia al carrer per estar segur; la majoria diu que el treball és una cosa bona, però voldria viure de renda; la majoria reconeix que els que netegen han de guanyar menys que no pas el que embruten; la majoria repudia la guerra, però admet sense protestar la fabricació d'armes; la majoria vol prevaldre sobre les minories; la majoria vol obtenir bons resultats amb el mínim d'esforç; la majoria s'oposa al traçat de línies d'alta tensió, però cuina amb placa vitroceràmica i té aire condicionat a casa; la majoria segueix la moda; la majoria veu la televisió i, en definitiva, la majoria pren decisions a partir d'estímuls publicitaris perquè, si no fos així, la publicitat no existiria.

En una democràcia la majoria té raó, encara que cregui que la loteria s'ha inventat perquè toqui, encara que cregui que les presons són inevitables i serveixen per fer front a la delinqüència, encara que cregui que l'economia de mercat és una bona idea, encara que davant dels problemes no es plantegi plantejar-los, encara que gaudeixi més de la derrota del contrincant que de la victòria pròpia, encara que identifiqui la seguretat amb la policia, la seguretat amb el control fronterer, la seguretat amb l'exèrcit i la seguretat amb la fabricació d'armes. Malgrat tot això, en una democràcia la majoria té la raó.

He analitzat els estímuls que es fan servir en la publicitat comercial i coincideixen fil per randa amb la intenció dels eslògans d'una campanya electoral, perquè els uns i els altres s'adrecen al mateix públic: la majoria.

En tota la publicitat, comercial o política, ens ofereixen la possibilitat de tenir més poder sobre "els altres", ens garanteixen la seguretat en tots els nivells, en proposen reduir l'esforç personal perquè ja "ens ho farà un altre", o ens ho farà un giny electrònic, i ens descobreixen la capacitat que tindrem de prendre decisions a partir de les dades que ens proporcionen, políticament correctes, és clar.

Per tot plegat i d'acord amb el què vol la majoria, resulta que cap publicitat, ni política ni comercial, no ens proposarà mirar a fora de la peixera per fer un exercici de criteri, políticament incorrecte, i així no comprar res que vagi en envasos irrecuperables, parar la producció d'armes, suprimir els exèrcits, o revisar la Constitució, per exemple.

Així doncs, la majoria no m'interessa perquè la majoria no és un valor, la majoria és només una metàfora.

MOTIUS INCONFESSABLES (O NO)

MOTIUS INCONFESSABLES (O NO)

- No me’n fio gaire de la constitució que tenim. Trobo que no és gaire robusta perquè et garanteix “només” alguns drets.
- Ah, si?
- Fixa't com, amb una impunitat sorprenent, la constitució et limita alguna de les llibertats més elementals.
- Però, què vols dir?
- Vull dir que la nostra constitució t'impedeix ser federalista, per exemple.
- Doncs la paraula "federal" és ben innocent. Ve del llatí foedus foederis, que significa pacte.
- Un sistema federal s'adapta a les necessitats de tothom i consisteix a unir els interessos de les nacions federades, en una mateixa constitució política.
- Per aconseguir-ho, es fan pactes respectuosos amb l'interès de cada autonomia en els afers interns.
- També s'estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots els estats federats.
- I l'estat federal es reserva el govern de totes aquelles matèries que afecten a l'ordre general.
- El sistema federal és un model respectuós, eficient i transparent, ja ben experimentat, sense segones lectures ni racons amagats.
- Perquè aquest sistema sigui més eficient i més transparent encara, els estats federats no es poden separar de la federació, i la seva participació en el poder federal es determina precisament a la constitució.
- Es tracta del sistema més convincent i econòmic que conec, per administrar les autonomies.
- Puc entendre que a algú no li agradi, però trobo estranyíssim que a la nostra constitució s'hagin imposat alguns paràgrafs ben concrets que literalment ens impedeixen optar per un sistema de govern federal...
- Aquesta prohibició no té cap sentit democràtic ni funcional, i només s'explica si hi ha motius inconfessables.
- Si noi! És absurd que per la mateixa regla de tres, s'ha de ser monàrquic per força.
- I ningú no gosa discutir-ho.
- Ni els republicans.