2026 10 09 EN GENERAL, ELS PERJUDICIS SOCIALS DE CADA DIA NO SÓN PERJUDICIS INDEPENDENTS ELS UNS DELS ALTRES, SÓN CONSEQÜÈNCIES DE LA MATEIXA CAUSA.
És impossible que cada setmana ens puguin perjudicar noves coses importants. No pot ser que apareguin contínuament tants perjudicis diferents, no ens enganyem.– Hem vist que Pedro Sánchez anuncia la dissolució del Parlament espanyol i convoca eleccions anticipades.
– Hem vist que tres partits volen asseure’s a negociar, sota amenaces, amb el seu candidat. Com si el candidat fos, en realitat, el general d’un exèrcit enemic, segons un símil oportú de Vicent Partal.
– Hem patit l’enlluernament mediàtic per les notícies d'una crisi d’habitatge que no ha corregit mai cap govern, per les notícies de la repressió de la policia, de la prevaricació de la justícia, de la immunitat dels alts càrrecs corruptes, i ens enlluerna l'evidència de l’ofegament econòmic a causa d'una política només extractiva que no executa els pressupostos. Ens han enlluernat les bosses de pobresa que eixamplen cada dia més les diferències socials. Als Països Catalans ens enlluerna la destrucció absoluta dels bens culturals i patrimonials com l'educació, la sanitat, la pagesia, o la xarxa ferroviària, però res d’això no és el més important, només són els efectes visibles d'una causa única, amagada i oblidada. No ens enganyem.
El més important -la causa de tot-, és el sollevament dels militars el 1936 i el règim de Franco que el 1939 va segrestar la República imposant una primera etapa de quaranta anys de dictadura implacable fins arribar a una “Transició a la Democràcia” (sic) que, sense restaurar la legalitat republicana, ha comportat cinquanta anys de monarquia inviolable i sobretot vitalícia -com la dictadura de Franco-, amb la complicitat necessària de tots els partits polítics que no han condemnat mai la rebel·lió dels militars insurrectes l’any 1936.
A l’Europa contemporània no hi ha cap altre cas de mala fe que perduri per 90 anys com la mala fe del regne d’Espanya.
Amb el franquisme arrelat el regne d'Espanya, l'únic camí transitable cap a la democràcia per aconseguir el respecte pels drets humans fonamentals no consisteix a resoldre avui cada perjudici aillat, perquè sense matar l'arrel ja hem comprovat que el perjudici sempre torna a brotar a l'endemà.
El més important és doncs, fer una política radical per matar l'arrel del franquisme.
En general, els perjudicis socials de cada dia no són perjudicis independents els uns dels altres, només són les conseqüències de la mateixa causa que és l'arrel.
No hem pas d’explicar nosaltres la crisi espanyola tan evident, perquè ja ho fan ells des dels seus tribunals enfrontats, i ho fan els seus polítics que es destrueixen els uns als altres amb acusacions creuades de corrupció, i ho veiem a la seva premsa que és objectivament desinformadora però, sobretot, la dada més evident ve del seu rei que ja no és benvingut als Països Catalans des del 3 d’octubre de 2017 quan indignat i avergonyit del paper que li feien fer, va abdicar públicament de ser mai més el rei dels catalans i ho va dir en un missatge televisat. Aquestes coses les publiquen ells des d'Espanya cada dia, tothom ho pot veure perquè no se’n fan a la idea de la gravetat dels fets, i no ho saben amagar -ni s’ho plantegen-.
Es pregunta Vicent Partal què farem nosaltres i com en traurem profit quan tot això esclate definitivament?
La resposta és de dues paraules: ignorar Espanya.
Fa seixanta anys molts érem antifranquistes i separatistes, i sabíem ben bé què voliem però no sabíem com fer-ho per enderrocar Franco ni què fer per marxar d’Espanya. Amb la mort biològica del dictador no es va pas fondre el franquisme i amb la constitució de 1978 que legalitzava -i neutralitzava-, els falangistes del règim anterior, els socialistes, els comunistes, els republicans i els catalanistes del “peix al cove”, molts vam començar a veure clar que l’antifranquisme i el separatisme els podíem superar absolutament amb l’independentisme, que vol dir el mateix però va molt més lluny.
L’independentisme no consisteix a voler marxar enlloc, sinó a l’inrevés, consisteix a fer fora Espanya i les elits franquistes dels Països Catalans. Es tracta de ser independents d’Espanya i de les elits franquistes a través de la confrontació i de la desobediència. La independència proclamada a partir del Primer d’Octubre va alarmar Espanya perquè van comprovar que és més fàcil de portar a la pràctica que el separatisme d'anys enrere, i tècnicament és més possible perquè només cal desobeir l’autonomisme del règim del 78 i aprovar les nostres lleis.
Tan alarmats estaven que el 27 d’octubre de 2017 des del Senat espanyol i en reunió d’urgència, van ordenar un cop d’estat jurídic contra el govern i les institucions catalanes -ells en deien aplicació de l'article 155 de la seva constitució-, i encara en patim les conseqüències, però ara ja sabem què hem de fer per ser un nou estat d’Europa, independent del regne d’Espanya en forma de república, es tracta d’ignorar la constitució del 78, ignorar la hisenda d’Espanya, ignorar les lleis i el govern d’Espanya, oblidar el castellà i desobeir el rei de Franco. Tot això està a les nostres mans i només falta l’espurna necessària.
Pot semblar que estem molt pitjor que no pas fa sis anys per exemple, com llegeixo avui a l’article editorial de VilaWeb, però les condicions són ara molt més oportunes que fa sis anys perquè la crisi espanyola pot ser precisament l’espurna necessària per ignorar Espanya.