LA DERROTA DEL SUPREM

 2026 10 20    POTSER ARA DECIDIRÀ LA GENT, LLIUREMENT, PERÒ NO DECIDIRÀ PROU.

Han passat nou anys des del cop d'estat jurídic proclamat per Espanya contra Catalunya el vespre del divendres 27 d'octubre de 2017. 

Nou anys des de les presons condicionals que ens van aterrir, nou anys on hem vist un tribunal no natural amb un judici a Madrid en castellà on els testimonis mentien per televisió en directe, amb sentències sense proves per delictes inexistents i, sobretot, nou anys del patiment de l'exili, la presó, i els silencis forçats.

Als quatre compatriotes que han recuperat avui tots els drets, inclosos els polítics, els donem l'enhorabona i els felicitem. 

Continuarem celebrant cada nova derrota del repressor, però ningú no els els tornarà, aquests anys de patiment. 

No perdem de vista -tampoc en un dia tan important com avui-, que la democràcia no consisteix només a poder votar i a estar re-habilitat per poder-te presentar com a candidat polític a les eleccions del regne d'Espanya.

Des de la mort biològica del dictador el 1975, als Països Catalans no hem conegut en cap moment la democràcia radical que consisteix a decidir la gent coses tan elementals com quí volem com a cap d'estat, o poder triar el president del govern, o l'alcalde, sense haver d'admetre pactes post-electorals que no ha votat ningú. 

En una democràcia la gent decidiríem quina distribució dels recursos generats a Catalunya els volem assignar a preservar el patrimoni cultural i l'idioma, a la gestió plena de les infraestructures ferroviàries, a la gestió plena de ports, aeroports i carreteres, a la construcció d'habitatge accessible, a la satisfacció plena de les expectatives socials en sanitat, educacio, indústria, agricultura, ramaderia i pesca, per exemple. 

En canvi, des de fa gairebé cinquanta anys, les darreres paraules en totes aquestes qüestions essencials, sempre les han dit a Madrid.

Per posar només un exemple, el projecte de l'estació modal ferroviària de La Sagrera de Barcelona, que en el projecte hi havia també la urbanització de la zona per construir desenes de milers d'habitatges accessibles, i l'ajardinament del parc més gran de la ciutat, tot això es va aprovar pels Jocs Olímpics de 1992 i encara no s'ha fet. Des d'aleshores ha anat apareixent cada any en els pressupostos d'inversions que sistemàticament no executaven els governs -electes, això sí-, d'Espanya, de Catalunya i de Barcelona.

Així doncs, avui també hem de dir que sense República Catalana independent, potser ara decidirà la gent, lliurement, pero no decidirà prou.

LA REPRESSIÓ DEL TRIBUNAL DE COMPTES

El somriure ofensiu de la consellera del Tribunal de Comptes Elena Hernáez, durant el judici a la trentena d'ex-alts càrrecs del govern (fotografia: EFE/ Javier Lizón)

2026 10 15    LA GUÀRDIA CIVIL I L’AUDIÈNCIA NACIONAL NO S'HAN DISSOLT.

La repressió social és sempre cruel per definició, i el règim de Franco feia servir eines repressives per atemorir -causar terror- a la població, però després de la mort biològica del dictador l'any 1975, el nou règim del 78 ha conservat les mateixes eines repressives i n'ha creat de noves.   

En el programa electoral de cap (cap!) partit polític inventat, legalitzat o autoritzat en la Transició a la Democràcia, no ha estat mai contemplada la dissolució de les principals eines repressives que utilitza la monarquia per controlar la voluntat popular:

– La Guàrdia Civil que ja era l’eina repressiva més utilitzada per Franco i incomprensiblement no s’ha dissolt.

– L’Audiència Nacional creada el 5 de gener 1977 per dissimular el manteniment de la mateixa estructura i la mateixa funció que ja tenia abans l’infaust Tribunal d’Ordre Públic (TOP) de la dictadura.

– El modern Tribunal de Comptes es va crear el 29 de gener de 1986 a partir d’altres organismes anteriors, però des de fa quaranta anys amb l’objectiu pervers de fiscalitzar els governs autonòmics directament des de Madrid, no fos cas que les autonomies tinguessin massa autonomia.

Durant vuit anys, aquest tribunal que no és ben bé un tribunal ha tingut segrestats el patrimoni i la tranquil·litat de presidents, consellers, funcionaris i delegats a l’estranger de totes les ideologies imaginables que fins ahir no es va acabar.

Ahir el Tribunal de Comptes espanyol va fer allò que la llei li havia manat de fer més de dos anys enrere i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea TJUE li va recordar el 16 de juliol –amb una claredat que no deixava cap escletxa–. Ahir va amnistiar els trenta-quatre ex-dirigents, ex-alts càrrecs, funcionaris i delegats acusats de desviació comptable pel referèndum del Primer d’Octubre i per l’acció exterior de la Generalitat. Ho ha fet tard, a contracor i quan ja no tenia cap excusa. Però ho ha fet.

Avui podem dir que hem derrotat el Tribunal de Comptes, però no perdem de vista i no oblidem que la Guàrdia Civil i l’Audiència Nacional no s'han dissolt.

QUÈ ÉS EL MÉS IMPORTANT?

      1977 10 27  Club Siglo XXI de Madrid  (fotografia de José García ABC premi Mingote 1977)                      El falangista Manuel Fraga Iribarne i el comunista Santiago Carrillo, dos dels còmplices necessaris de la "Transició a la Democràcia"

2026 10 09    EN GENERAL, ELS PERJUDICIS SOCIALS DE CADA DIA NO SÓN PERJUDICIS INDEPENDENTS ELS UNS DELS ALTRES, SÓN CONSEQÜÈNCIES DE LA MATEIXA CAUSA.

És impossible que cada setmana ens puguin perjudicar noves coses importants. No pot ser que apareguin contínuament tants perjudicis diferents, no ens enganyem.

– Hem vist que Pedro Sánchez anuncia la dissolució del Parlament espanyol i convoca eleccions anticipades.

– Hem vist que tres partits volen asseure’s a negociar, sota amenaces, amb el seu candidat. Com si el candidat fos, en realitat, el general d’un exèrcit enemic, segons un símil oportú de Vicent Partal.

– Hem patit l’enlluernament mediàtic per les notícies d'una crisi d’habitatge que no ha corregit mai cap govern, per les notícies de la repressió de la policia, de la prevaricació de la justícia, de la immunitat dels alts càrrecs corruptes, i ens enlluerna l'evidència de l’ofegament econòmic a causa d'una política només extractiva que no executa els pressupostos. Ens han enlluernat les bosses de pobresa que eixamplen cada dia més les diferències socials. Als Països Catalans ens enlluerna la destrucció absoluta dels bens culturals i patrimonials com l'educació, la sanitat, la pagesia, o la xarxa ferroviària, però res d’això no és el més important, només són els efectes visibles d'una causa única, amagada i oblidada. No ens enganyem.

El més important -la causa de tot-, és el sollevament dels militars el 1936 i el règim de Franco que el 1939 va segrestar la República imposant una primera etapa de quaranta anys de dictadura implacable fins arribar a una “Transició a la Democràcia” (sic) que, sense restaurar la legalitat republicana, ha comportat cinquanta anys de monarquia inviolable i sobretot vitalícia -com la dictadura de Franco-, amb la complicitat necessària de tots els partits polítics que no han condemnat mai la rebel·lió dels militars insurrectes l’any 1936.

A l’Europa contemporània no hi ha cap altre cas de mala fe que perduri per 90 anys com la mala fe del regne d’Espanya.

Amb el franquisme arrelat el regne d'Espanya, l'únic camí transitable cap a la democràcia per aconseguir el respecte pels drets humans fonamentals no consisteix a resoldre avui cada perjudici aillat, perquè sense matar l'arrel ja hem comprovat que el perjudici sempre torna a brotar a l'endemà. 

El més important és doncs, fer una política radical per matar l'arrel del franquisme. 

En general, els perjudicis socials de cada dia no són perjudicis independents els uns dels altres, només són les conseqüències de la mateixa causa que és l'arrel.

EL PRIMER D'OCTUBRE NO S'HA ACABAT

L'1 d'octubre de 2017 cap a les deu del vespre quan sortíem de l'Escola Industrial i els bombers de Barcelona feien un cordó per obrir-nos el pas.
 2026 10 01 NO ÉS EL QUE SEMBLA, PERQUÈ EL PRIMER D'OCTUBRE NO S'HA ACABAT.

 Quan algú diu que Puigdemont va mantenir la independència de Catalunya només per uns minuts, és algú desinformat, desmemoriat o, potser, malintencionat i tot. El referèndum del Primer d'Octubre va portar l'Estat a una situació límit, i el dia 3 d'octubre varem veure al rei indignat i avergonyit pel paper que havia de fer, i va haver d'abdicar públicament de ser mai més el rei dels catalans, en una arenga televisada. Fem memòria:

• El 10 d'octubre de 2017 la majoria independentista del Parlament de Catalunya va signar el document de la Declaració d’Independència de Catalunya després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d’autodeterminació unilateral celebrat l’1 del mateix mes.

• Acabat de signar, en efecte, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol.

• Aquest protocol d’escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans quan va declarar la República Catalana i després va cedir a canvi d'un Estatut d'Autonomia, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys que va renunciar a la república a canvi d'una Generalitat Autonòmica. Tots dos havien acceptat l'autonomia com una solució convinguda, però ara, a partir del Primer d'Octubre, canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir la decisió de renunciar a l’autonomia per declarar la independència.

• A Espanya no s'ho podien creure perquè no s'hi havien trobat mai i, passades dues setmanes de negociació amb el govern de l’estat espanyol en les que es van presentar amenaces terribles contra el govern català i contra la persona del president, Madrid va voler imposar que Puigdemont convoqués eleccions, i resulta que res d’això no va fer canviar la decisió blindada de respectar al resultat vinculant del referèndum de l’1 d’octubre.

• Contra tots els pronòstics del govern espanyol, el divendres 27 d’octubre de 2017, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va llegir el text de la declaració d’independència que els diputats de Junts pel Sí i la CUP havien signat en el ple del dia 10 d’octubre just abans que Puigdemont anunciés la suspensió temporal.

• La monarquia veia venir el terratrèmol més definitiu quan, malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, a les 15:27 d'aquell divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aixecar la suspensió de la declaració d’independència que havia anunciat Puigdemont feia dues setmanes, per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP i el diputat independent Germà Gordó.

• El mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè es preveia l’esfondrament del règim del 78, el Senat es va reunir d'urgència a Madrid i va utilitzar al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, per fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre. Va declarar l’extinció de les oficines del president i del vicepresident, del Consell de la Transició Nacional, del DIPLOCAT, i va cessar els delegats de Brussel·les i Madrid i totes les delegacions a l’estranger, excepte -per sorpresa-, la delegació de Brussel·les. 

• Macià i Tarradellas havien cedit, però Puigdemont no, i la reacció furibunda d'Espanya ho demostra.

• Ara, quan torni inevitablement de l'exili, recuperarem la pantalla del 27 d'octubre de 2017 amb totes les conseqüències que no podem preveure, però potser ens pensem que la República de Catalunya és lluny i no és el que sembla, perquè el Primer d'Octubre no s'ha acabat.