Juan Carlos i el "Caudillo" Franco
2026 07 08 LA MALA FE MÉS LLARGA D'EUROPA. A l'Europa contemporània no hi ha cap altre cas de mala fe que perduri per 90 anys com la mala fe del regne d'Espanya.
Amb el cop d'estat dels militars insurrectes del 1936 van segrestar la República i imposarien per les armes la primera dictadura franquista de quaranta anys, que va perdurar encara cinquanta anys més amb la instauració d'una monarquia pensada per Franco sense seguir cap procés prescriptiu de restauració monàrquica, perquè davant del món no l'hauria pogut justificar.
En canvi, les elits franquistes en defensa pròpia i els militars a contracor, per poder consolidar la mala fe de Franco es van inventar una enganyifa descomunal que en deien "Transició a la Democràcia", naturalment per ocultar que amb la mort biològica del dictador l'únic camí transitable havia de ser la Transició a la República per recuperar la legalitat republicana, però van decidir la legalització de partits polítics desplegats a partir de les deixalles dels falangistes del FET i de les JONS, i dels comunistes de Santiago Carrillo que renunciaven a ser comunistes per poder tornar de l'exili i anar a les eleccions, i dels socialistes de Felipe González que es comprometien a no fer mai política socialista i renunciaven a ser marxistes per poder així apuntalar la monarquia, sempre amb l'objectiu d'anar a les eleccions i guanyar-les.
El paradigma més maliciós és el del republicà Josep Tarradellas que com altres "rojos" va acceptar l'amnistia per poder tornar de l'exili i es va fer monàrquic d'un dia per l'altre per poder ser president d'una Generalitat que el règim havia de restaurar forçosament -no tenien cap altra alternativa- per emblanquir aquella constitució tan dèbil que s'aguantava per un fil.
Els falangistes, els comunistes, els socialistes, els republicans i els catalanistes del "peix al cove", han estat els còmplices necessaris del delicte perpetrat per fer possible la monarquia de Franco.
Hem arribat així al 2026 en una segona dictadura franquista -ara del règim del 78-, amb un cap d'estat inviolable i vitalici, -com a totes les dictadures-, que a través dels tribunals imposa o inhabilita els governants a conveniència, sense escoltar la voluntat popular, exactament com feia el "Caudillo".
A hores d'ara, a la monarquia espanyola hi perdura doncs la mala fe més llarga d'Europa.
No hem pas d’explicar nosaltres la crisi espanyola tan evident, perquè ja ho fan ells des dels seus tribunals enfrontats, i ho fan els seus polítics que es destrueixen els uns als altres amb acusacions creuades de corrupció, i ho veiem a la seva premsa que és objectivament desinformadora però, sobretot, la dada més evident ve del seu rei que ja no és benvingut als Països Catalans des del 3 d’octubre de 2017 quan indignat i avergonyit del paper que li feien fer, va abdicar públicament de ser mai més el rei dels catalans i ho va dir en un missatge televisat. Aquestes coses les publiquen ells des d'Espanya cada dia, tothom ho pot veure perquè no se’n fan a la idea de la gravetat dels fets, i no ho saben amagar -ni s’ho plantegen-.
Es pregunta Vicent Partal què farem nosaltres i com en traurem profit quan tot això esclate definitivament?
La resposta és de dues paraules: ignorar Espanya.
Fa seixanta anys molts érem antifranquistes i separatistes, i sabíem ben bé què voliem però no sabíem com fer-ho per enderrocar Franco ni què fer per marxar d’Espanya. Amb la mort biològica del dictador no es va pas fondre el franquisme i amb la constitució de 1978 que legalitzava -i neutralitzava-, els falangistes del règim anterior, els socialistes, els comunistes, els republicans i els catalanistes del “peix al cove”, molts vam començar a veure clar que l’antifranquisme i el separatisme els podíem superar absolutament amb l’independentisme, que vol dir el mateix però va molt més lluny.
L’independentisme no consisteix a voler marxar enlloc, sinó a l’inrevés, consisteix a fer fora Espanya i les elits franquistes dels Països Catalans. Es tracta de ser independents d’Espanya i de les elits franquistes a través de la confrontació i de la desobediència. La independència proclamada a partir del Primer d’Octubre va alarmar Espanya perquè van comprovar que és més fàcil de portar a la pràctica que el separatisme d'anys enrere, i tècnicament és més possible perquè només cal desobeir l’autonomisme del règim del 78 i aprovar les nostres lleis.
Tan alarmats estaven que el 27 d’octubre de 2017 des del Senat espanyol i en reunió d’urgència, van ordenar un cop d’estat jurídic contra el govern i les institucions catalanes -ells en deien aplicació de l'article 155 de la seva constitució-, i encara en patim les conseqüències, però ara ja sabem què hem de fer per ser un nou estat d’Europa, independent del regne d’Espanya en forma de república, es tracta d’ignorar la constitució del 78, ignorar la hisenda d’Espanya, ignorar les lleis i el govern d’Espanya, oblidar el castellà i desobeir el rei de Franco. Tot això està a les nostres mans i només falta l’espurna necessària.
Pot semblar que estem molt pitjor que no pas fa sis anys per exemple, com llegeixo avui a l’article editorial de VilaWeb, però les condicions són ara molt més oportunes que fa sis anys perquè la crisi espanyola pot ser precisament l’espurna necessària per ignorar Espanya.