2026 10 20 POTSER ARA DECIDIRÀ LA GENT, LLIUREMENT, PERÒ NO DECIDIRÀ PROU.
Han passat nou anys des del cop d'estat jurídic proclamat per Espanya contra Catalunya el vespre del divendres 27 d'octubre de 2017.
Nou anys des de les presons condicionals que ens van aterrir, nou anys on hem vist un tribunal no natural amb un judici a Madrid en castellà on els testimonis mentien per televisió en directe, amb sentències sense proves per delictes inexistents i, sobretot, nou anys del patiment de l'exili, la presó, i els silencis forçats.
Als quatre compatriotes que han recuperat avui tots els drets, inclosos els polítics, els donem l'enhorabona i els felicitem.
Continuarem celebrant cada nova derrota del repressor, però ningú no els els tornarà, aquests anys de patiment.
No perdem de vista -tampoc en un dia tan important com avui-, que la democràcia no consisteix només a poder votar i a estar re-habilitat per poder-te presentar com a candidat polític a les eleccions del regne d'Espanya.
Des de la mort biològica del dictador el 1975, als Països Catalans no hem conegut en cap moment la democràcia radical que consisteix a decidir la gent coses tan elementals com quí volem com a cap d'estat, o poder triar el president del govern, o l'alcalde, sense haver d'admetre pactes post-electorals que no ha votat ningú.
En una democràcia la gent decidiríem quina distribució dels recursos generats a Catalunya els volem assignar a preservar el patrimoni cultural i l'idioma, a la gestió plena de les infraestructures ferroviàries, a la gestió plena de ports, aeroports i carreteres, a la construcció d'habitatge accessible, a la satisfacció plena de les expectatives socials en sanitat, educacio, indústria, agricultura, ramaderia i pesca, per exemple.
En canvi, des de fa gairebé cinquanta anys, les darreres paraules en totes aquestes qüestions essencials, sempre les han dit a Madrid.
Per posar només un exemple, el projecte de l'estació modal ferroviària de La Sagrera de Barcelona, que en el projecte hi havia també la urbanització de la zona per construir desenes de milers d'habitatges accessibles, i l'ajardinament del parc més gran de la ciutat, tot això es va aprovar pels Jocs Olímpics de 1992 i encara no s'ha fet. Des d'aleshores ha anat apareixent cada any en els pressupostos d'inversions que sistemàticament no executaven els governs -electes, això sí-, d'Espanya, de Catalunya i de Barcelona.
Així doncs, avui també hem de dir que sense República Catalana independent, potser ara decidirà la gent, lliurement, pero no decidirà prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada