20260829

LA MAFALDA I LA POLÍTICA


2026 09 01  SENSE REPÚBLICA, ELS PAÏSOS CATALANS NO TINDRAN MAI L'HABITATGE PÚBLIC EXCEL·LENT. 

El meu nét Bernat de deu anys, m'ha dit que hi ha dues coses que li costen d'entendre, la Mafalda i la política.

És ben cert que el gran Quino, amb l'excusa del dibuix d'una nena minúscula amb faldilleta, amb mitjonets blancs i una gran mata de pèl al cap, pot dir coses supremes que amb l'humor i la sàtira fan somriure, i de vegades també costen d'entendre als adults i tot.

En canvi, amb només deu anys, la política s'ha d'entendre sempre, sinó no és política.

En Bernat té raó, perquè als deu anys ja s'ha adonat que els polítics no fan política, i li costa d'entendre què fan doncs. Li he explicat que per fer política s'ha de començar amb una pregunta ineludible de cinc paraules, i sempre la mateixa pregunta:

- Què és el més important?

El següent pas del polític és escoltar el món real, i descobrir si hi ha desviacions entre la realitat observada i alló que és el més important.

Finalment, fer política consisteix a gestionar les desviacions de l'objectiu per recuperar el rumb, com qui pilota un avió o un vaixell. Per fer política, des dels governs s'han d'aplicar les accions correctores dissenyades per reconduir cada desviació en temps real, com es fa en els avions i els vaixells que no podrien corregir el rumb al final del viatge quan ja han arribat al port equivocat.

Però sobretot, no es pot fer política sense respondre primer la difícil pregunta inicial, perquè no es pot fer política sense saber quin és l'objectiu més important. 

Malauradament, cap govern de la Transició a la Democràcia (sic) no ha volgut mai saber què és el més important. D'aquesta manera, per governar es fan castells de sorra espectaculars que no duren gaire, i no resolen el més important -perquè ni tan sols no s'ho plantegen-. 

Per tot això, en Bernat no entén la política.

Els partits polítics espanyols van renunciar a fer política des del mateix moment que es van deixar legalitzar per emblanquinar la monarquia de Franco, i els ciutadans en som els còmplices necessaris.

Per aprovar la constitució espanyola en el referèndum de 1978 no es va voler dir què era el més important, com un secret d'estat que no es podia ni preguntar. A la majoria no li importava saber què era el més importat i va votar de forma irracional amb una fe cega. Per responsabilitat política, tot i l'amenaça de la involució per tornar a un règim militar com l'anterior, jo em vaig abstenir de votar perquè alguns ja vèiem que el rei imposat era una trampa per no restituir la legalitat republicana. 

Allò era el més important, com s'ha demostrat després.

Ara he llegit centenars de comentaris, entre d'altres els dels lectors de VilaWeb publicats des de fa anys, i aquí he recollit la cita d'algunes de les esperances polítiques més compartides:

  • La majoria de la població volem governants que siguin competents, volem que s'executin les inversions previstes als Països Catalans, volem la construcció del Corredor Mediterrani i volem obtenir la gestió de ports, aeroports, carreteres i ferrocarrils, volem la immersió lingüística plena i el reconeixement del català a Europa, volem la policia com un servei públic en el bàndol dels ciutadans i no contra els ciutadans, volem la dissolució de la Guàrdia Civil principal eina represiva de Franco, volem jutges independents i tribunals naturals, volem assegurar l'accés a l'habitatge públic sense expeculació immobiliària, volem satisfer les necessitats i les expectatives dels metges i del personal sanitari, de la pagesia, i dels ensenyants, volem un periodisme lliure, objectiu i independent, però tot això no és el més important.

Tot això no és el més important, perquè només son els efectes visibles d'una política inexplicable que es va repetint un any rere l'altre, i d'una generació a l'altra. 

En realitat, la causa més important de tot plegat se segueix amagant per culpa de la irresponsabilitat d'aprovar la constitució espanyola de 1978 que legalitzava una Transició -que no transita cap enlloc-, inventada pels franquistes per consolidar i mantenir intocables els privilegis de les elits de la dictadura.

Durant gairebé cinquanta anys el règim del 78 ha governat a plaer amb l'alternança de diferents partits polítics que prenien decisions només estètiques sense fer canvis fonamentals, perquè intencionadament no han preguntat mai què és el més important i, naturalment, pel fet d'apuntalar una monarquia inviolable i vitalícia resulta que els mals ja coneguts tornen a aflorar sempre.

Distrets amb la feina de guanyar les eleccions en comptes de preguntar què és el més important, no han condemnat en cap moment el segrest de la república pels militars insurrectes de 1936, i cap partit polític dels que es van inventar o es van indultar i legalitzar expressament el 1977, no vol recuperar la legalitat republicana, ni tan sols no ho volen els partits republicans.

Per aquest detall de no preguntar què és el més important i de fer ulls clucs durant cinquanta anys, avui per exemple, s'ha demostrat amb una evidència contrastada que sense República, els Països Catalans no tindran mai l'habitatge públic excel·lent.

20260813

JA SOM LEGALS

                                               El 3 de maig de 1977, el PSUC va ser legalitzat, Així ho va titular Treball, setmanari que va sortir amb data del dia anterior. La portada de l'11 d'abril ja havia celebrat la legalització del PCE i va obrir el documental 'Ja som legals!' .

«JA TENIM ELS ROJOS AL NOSTRE BÀNDOL»

A l'inici de la Transició a la Democràcia (sic), la revista "Treball" era l'òrgan central del PSUC i en el seu històric número 476 del dia 11 d'abril de 1977 va publicar el titular de portada: «JA SOM LEGALS», celebrant la legalització del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) que no es faria efectiva fins el 3 de maig. 

Gairebé ningú no s'adonava -o no va voler veure-, que per aprovar una estranya constitució dissenyada només amb la intenció perversa d'imposar la monarquia de Franco, els calia aconseguir la rendició i la complicitat necessària dels socialistes, dels comunistes, dels republicans i dels separatistes, tots ells represaliats encara. 

Amb la difícil legalizació dels comunistes, les elits del règim tenien el seu objectiu molt a prop i, naturalment, ells ho veien des del punt de vista del vencedor perquè pensaven: «Ja tenim els rojos al nostre bàndol».


CONCLUSIÓ: 

Ara que han passat gairebé cinquanta anys, es confirma que els Pactes de la Moncloa per rehabilitar rojos i separatistes, han estat un gravíssim error polític dels demòcrates.

Costa d'explicar l'eufòria de l'esquerra d'aquell moment perquè el «ja som legals» en realitat significava renunciar a la revolució i no a l'inrevés

A partir de la mort biològica del dictador, el pla del règim falangista del 39 consistia a renèixer en forma del règim constitucional del 78, i recollir les deixalles de la dictadura per una banda, mentre que per l'altra havien de segrestar els socialistes del PSOE, els comunistes del PCE i del PSUC, els republicans d'ERC, i també els catalanistes de CiU per portar-los al bàndol de la monarquia. 

Els que havien guanyat la guerra, quedarien impunes gràcies a la Llei d'Amnistia de 1977 i podien inventar partits polítics com Fuerza Nueva (FN), Alianza Popular (AP) o Unión de Centro Democràtico (UCD) per exemple, plens de falangistes, membres numeraris de l'Opus Dei, militars i ministres de la dictadura, que es presentarien a les eleccions sense poder ser jutjats per corrupció o per crims de guerra comesos anteriorment. 

Al mateix temps, els rojos i separatistes represaliats perquè havien perdut la guerra, gràcies als Pactes de la Moncloa els legalitzaven expressament amb l'excusa d'una falsa Transició a la Democràcia (sic) i podrien tornar de l'exili amb un indult a la mida de cadascú. 

Amb aquests precedents tan forçats, els partits polítics espanyols de qualsevol ideologia no han mostrat mai cap intenció de recuperar la legalitat republicana, i no han exigit tampoc mai una Transició a la República que era el que tocava per fer justícia. 

Quan Franco va morir al llit, els hereus del règim patien de pensar que al país veí i només dos anys abans, van fer la "Revolució dels Clavells" per superar la dictadura, i allà sí se'n van sortir i van establir la República Portuguesa. 

En canvi els espanyols, seduïts per l'enganyifa d'una transició que no transita cap enlloc, i amb la complicitat necessària dels partits polítics construïts artificialment per emblanquir la monarquia de Franco, han consolidat un règim monàrquic amb un rei inviolable i vitalici, exactament igual que era inviolable i vitalici el "caudillo".

20260804

DESOBEIR LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA, DES DE FORA DEL TERRITORI

                Ja a l'octubre de 2022 Junts marxava del govern de la Generalitat autonòmica.
                Després, Junts ha renunciat als pactes de govern als Ajuntaments de Barcelona i de Girona.
                No es pot ser independentista i participar com si res en els governs autonòmics. 
                A Madrid, ara Junts és l'oposició frontal.

2026 08 04     PER AIXÒ JUNTS S'EXILIA ABANS NO SIGUI MASSA TARD. 

Aquesta integració del partit Junts per Catalunya amb el Partit Demòcrata Europeu PDE -republicà i contrari a les monarquies-, que compta ara amb 16 partits membres i repartits en 13 països, tres partits afiliats i dos observadors, i en el parlament europeu compta amb 12 membres, és la primera jugada estratègica des de la mort biològica del dictador el 1975, que es fa a favor del federalisme i l'autodeterminació de Catalunya, i es fa des de fora del territori. 

Recordem l'intent fallit del Partit Demòcrata Europeu Català PDeCAT des de dins del territori, dissolt el 2016 per no haver aconseguit trencar les inèrcies imposades per l'estructura del partits còmplices de la constitució espanyola, com per exemple Unió Democràtica primer i Convergència Democràtica després, que no van entendre mai això del federalisme i la independència perquè desobeirien la constitució espanyola, i això sí que no. 

No ens enganyem, aquesta decisió d'integració política al Partit Demòcrata Europeu PDE -europeista i fundat oficialment el 9 de desembre de 2004 a Brussel·les-, no és una decisió que pot prendre cap altre partit polític dels que es presenten a les eleccions del regne d'Espanya. 

Naturalment, els partits que encara volen governar d'acord amb la constitució espanyola, han renunciat -per definició- a recuperar la legalitat republicana. No són federalistes i no són republicans ni el PSOE, ni els Comuns amb tots els antecedents de PSUC o IcV, i tampoc no ho són ni ERC, ni el PP, ni Vox, ni ho ha estat mai cap altre partit de la "transició" (sic). 

L'únic camí transitable doncs, cap a la democràcia, l'autodeterminació i la justícia social, i el respecte als Drets Humans fonamentals, consisteix a fugir de l'àrea d'influència dels partits que emblanquinen la monarquia de Franco i afavoreixen els interessos de les elits franquistes. Per això Junts s'exilia abans no sigui massa tard.