20260829

LA MAFALDA I LA POLÍTICA


2026 09 01  SENSE REPÚBLICA, ELS PAÏSOS CATALANS NO TINDRAN MAI L'HABITATGE PÚBLIC EXCEL·LENT. 

El meu nét Bernat de deu anys, m'ha dit que hi ha dues coses que li costen d'entendre, la Mafalda i la política.

És ben cert que el gran Quino, amb l'excusa del dibuix d'una nena minúscula amb faldilleta, amb mitjonets blancs i una gran mata de pèl al cap, pot dir coses supremes que amb l'humor i la sàtira fan somriure, i de vegades també costen d'entendre als adults i tot.

En canvi, amb només deu anys, la política s'ha d'entendre sempre, sinó no és política.

En Bernat té raó, perquè als deu anys ja s'ha adonat que els polítics no fan política, i li costa d'entendre què fan doncs. Li he explicat que per fer política s'ha de començar amb una pregunta ineludible de cinc paraules, i sempre la mateixa pregunta:

- Què és el més important?

El següent pas del polític és escoltar el món real, i descobrir si hi ha desviacions entre la realitat observada i alló que és el més important.

Finalment, fer política consisteix a gestionar les desviacions de l'objectiu per recuperar el rumb, com qui pilota un avió o un vaixell. Per fer política, des dels governs s'han d'aplicar les accions correctores dissenyades per reconduir cada desviació en temps real, com es fa en els avions i els vaixells que no podrien corregir el rumb al final del viatge quan ja han arribat al port equivocat.

Però sobretot, no es pot fer política sense respondre primer la difícil pregunta inicial, perquè no es pot fer política sense saber quin és l'objectiu més important. 

Malauradament, cap govern de la Transició a la Democràcia (sic) no ha volgut mai saber què és el més important. D'aquesta manera, per governar es fan castells de sorra espectaculars que no duren gaire, i no resolen el més important -perquè ni tan sols no s'ho plantegen-. 

Per tot això, en Bernat no entén la política.

Els partits polítics espanyols van renunciar a fer política des del mateix moment que es van deixar legalitzar per emblanquinar la monarquia de Franco, i els ciutadans en som els còmplices necessaris.

Per aprovar la constitució espanyola en el referèndum de 1978 no es va voler dir què era el més important, com un secret d'estat que no es podia ni preguntar. A la majoria no li importava saber què era el més importat i va votar de forma irracional amb una fe cega. Per responsabilitat política, tot i l'amenaça de la involució per tornar a un règim militar com l'anterior, jo em vaig abstenir de votar perquè alguns ja vèiem que el rei imposat era una trampa per no restituir la legalitat republicana. 

Allò era el més important, com s'ha demostrat després.

Ara he llegit centenars de comentaris, entre d'altres els dels lectors de VilaWeb publicats des de fa anys, i aquí he recollit la cita d'algunes de les esperances polítiques més compartides:

  • La majoria de la població volem governants que siguin competents, volem que s'executin les inversions previstes als Països Catalans, volem la construcció del Corredor Mediterrani i volem obtenir la gestió de ports, aeroports, carreteres i ferrocarrils, volem la immersió lingüística plena i el reconeixement del català a Europa, volem la policia com un servei públic en el bàndol dels ciutadans i no contra els ciutadans, volem la dissolució de la Guàrdia Civil principal eina represiva de Franco, volem jutges independents i tribunals naturals, volem assegurar l'accés a l'habitatge públic sense expeculació immobiliària, volem satisfer les necessitats i les expectatives dels metges i del personal sanitari, de la pagesia, i dels ensenyants, volem un periodisme lliure, objectiu i independent, però tot això no és el més important.

Tot això no és el més important, perquè només son els efectes visibles d'una política inexplicable que es va repetint un any rere l'altre, i d'una generació a l'altra. 

En realitat, la causa més important de tot plegat se segueix amagant per culpa de la irresponsabilitat d'aprovar la constitució espanyola de 1978 que legalitzava una Transició -que no transita cap enlloc-, inventada pels franquistes per consolidar i mantenir intocables els privilegis de les elits de la dictadura.

Durant gairebé cinquanta anys el règim del 78 ha governat a plaer amb l'alternança de diferents partits polítics que prenien decisions només estètiques sense fer canvis fonamentals, perquè intencionadament no han preguntat mai què és el més important i, naturalment, pel fet d'apuntalar una monarquia inviolable i vitalícia resulta que els mals ja coneguts tornen a aflorar sempre.

Distrets amb la feina de guanyar les eleccions en comptes de preguntar què és el més important, no han condemnat en cap moment el segrest de la república pels militars insurrectes de 1936, i cap partit polític dels que es van inventar o es van indultar i legalitzar expressament el 1977, no vol recuperar la legalitat republicana, ni tan sols no ho volen els partits republicans.

Per aquest detall de no preguntar què és el més important i de fer ulls clucs durant cinquanta anys, avui per exemple, s'ha demostrat amb una evidència contrastada que sense República, els Països Catalans no tindran mai l'habitatge públic excel·lent.

20260813

JA SOM LEGALS

                                               El 3 de maig de 1977, el PSUC va ser legalitzat, Així ho va titular Treball, setmanari que va sortir amb data del dia anterior. La portada de l'11 d'abril ja havia celebrat la legalització del PCE i va obrir el documental 'Ja som legals!' .

«JA TENIM ELS ROJOS AL NOSTRE BÀNDOL»

A l'inici de la Transició a la Democràcia (sic), la revista "Treball" era l'òrgan central del PSUC i en el seu històric número 476 del dia 11 d'abril de 1977 va publicar el titular de portada: «JA SOM LEGALS», celebrant la legalització del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) que no es faria efectiva fins el 3 de maig. 

Gairebé ningú no s'adonava -o no va voler veure-, que per aprovar una estranya constitució dissenyada només amb la intenció perversa d'imposar la monarquia de Franco, els calia aconseguir la rendició i la complicitat necessària dels socialistes, dels comunistes, dels republicans i dels separatistes, tots ells represaliats encara. 

Amb la difícil legalizació dels comunistes, les elits del règim tenien el seu objectiu molt a prop i, naturalment, ells ho veien des del punt de vista del vencedor perquè pensaven: «Ja tenim els rojos al nostre bàndol».


CONCLUSIÓ: 

Ara que han passat gairebé cinquanta anys, es confirma que els Pactes de la Moncloa per rehabilitar rojos i separatistes, han estat un gravíssim error polític dels demòcrates.

Costa d'explicar l'eufòria de l'esquerra d'aquell moment perquè el «ja som legals» en realitat significava renunciar a la revolució i no a l'inrevés

A partir de la mort biològica del dictador, el pla del règim falangista del 39 consistia a renèixer en forma del règim constitucional del 78, i recollir les deixalles de la dictadura per una banda, mentre que per l'altra havien de segrestar els socialistes del PSOE, els comunistes del PCE i del PSUC, els republicans d'ERC, i també els catalanistes de CiU per portar-los al bàndol de la monarquia. 

Els que havien guanyat la guerra, quedarien impunes gràcies a la Llei d'Amnistia de 1977 i podien inventar partits polítics com Fuerza Nueva (FN), Alianza Popular (AP) o Unión de Centro Democràtico (UCD) per exemple, plens de falangistes, membres numeraris de l'Opus Dei, militars i ministres de la dictadura, que es presentarien a les eleccions sense poder ser jutjats per corrupció o per crims de guerra comesos anteriorment. 

Al mateix temps, els rojos i separatistes represaliats perquè havien perdut la guerra, gràcies als Pactes de la Moncloa els legalitzaven expressament amb l'excusa d'una falsa Transició a la Democràcia (sic) i podrien tornar de l'exili amb un indult a la mida de cadascú. 

Amb aquests precedents tan forçats, els partits polítics espanyols de qualsevol ideologia no han mostrat mai cap intenció de recuperar la legalitat republicana, i no han exigit tampoc mai una Transició a la República que era el que tocava per fer justícia. 

Quan Franco va morir al llit, els hereus del règim patien de pensar que al país veí i només dos anys abans, van fer la "Revolució dels Clavells" per superar la dictadura, i allà sí se'n van sortir i van establir la República Portuguesa. 

En canvi els espanyols, seduïts per l'enganyifa d'una transició que no transita cap enlloc, i amb la complicitat necessària dels partits polítics construïts artificialment per emblanquir la monarquia de Franco, han consolidat un règim monàrquic amb un rei inviolable i vitalici, exactament igual que era inviolable i vitalici el "caudillo".

20260804

DESOBEIR LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA, DES DE FORA DEL TERRITORI

                Ja a l'octubre de 2022 Junts marxava del govern de la Generalitat autonòmica.
                Després, Junts ha renunciat als pactes de govern als Ajuntaments de Barcelona i de Girona.
                No es pot ser independentista i participar com si res en els governs autonòmics. 
                A Madrid, ara Junts és l'oposició frontal.

2026 08 04     PER AIXÒ JUNTS S'EXILIA ABANS NO SIGUI MASSA TARD. 

Aquesta integració del partit Junts per Catalunya amb el Partit Demòcrata Europeu PDE -republicà i contrari a les monarquies-, que compta ara amb 16 partits membres i repartits en 13 països, tres partits afiliats i dos observadors, i en el parlament europeu compta amb 12 membres, és la primera jugada estratègica des de la mort biològica del dictador el 1975, que es fa a favor del federalisme i l'autodeterminació de Catalunya, i es fa des de fora del territori. 

Recordem l'intent fallit del Partit Demòcrata Europeu Català PDeCAT des de dins del territori, dissolt el 2016 per no haver aconseguit trencar les inèrcies imposades per l'estructura del partits còmplices de la constitució espanyola, com per exemple Unió Democràtica primer i Convergència Democràtica després, que no van entendre mai això del federalisme i la independència perquè desobeirien la constitució espanyola, i això sí que no. 

No ens enganyem, aquesta decisió d'integració política al Partit Demòcrata Europeu PDE -europeista i fundat oficialment el 9 de desembre de 2004 a Brussel·les-, no és una decisió que pot prendre cap altre partit polític dels que es presenten a les eleccions del regne d'Espanya. 

Naturalment, els partits que encara volen governar d'acord amb la constitució espanyola, han renunciat -per definició- a recuperar la legalitat republicana. No són federalistes i no són republicans ni el PSOE, ni els Comuns amb tots els antecedents de PSUC o IcV, i tampoc no ho són ni ERC, ni el PP, ni Vox, ni ho ha estat mai cap altre partit de la "transició" (sic). 

L'únic camí transitable doncs, cap a la democràcia, l'autodeterminació i la justícia social, i el respecte als Drets Humans fonamentals, consisteix a fugir de l'àrea d'influència dels partits que emblanquinen la monarquia de Franco i afavoreixen els interessos de les elits franquistes. Per això Junts s'exilia abans no sigui massa tard.

20260727

LA POLICIA EN EL BÀNDOL DELS CIUTADANS


2026 07 27      SENSE LA POLICIA EN EL BÀNDOL DELS CIUTADANS NO HI POT HAVER NI DEMOCRÀCIA NI REPÚBLICA. 

La policia és un servei públic, un cos armat i organitzat per l'administració pública que s'encarrega de mantenir l'ordre públic, protegir la seguretat dels ciutadans i dels seus béns, i perseguir els delictes, i res més.  

La pregunta de Vicent Partal en el titular de l'article editorial d'avui a VilaWeb: 

- Per què pega, la policia?  

ens hauria de sorprendre sobretot perquè més sorprenent encara que la pregunta és la resposta òbvia:

- La policia pega perquè els funciona. Tenen immunitat i compleixen ordres.

Jo faig una altra pregunta: Perquè els catalans no tenim gairebé mai la policia en el nostre bàndol? i aquesta és la qüestió. 

Em preocupa molt que fa cinquanta anys sento els mateixos que s'omplen la boca de transició a la democracia i militen a qualsevol partit polític, que no han dit mai ni una paraula de la dissolució de la Guàrdia Civil, l'eina clau de la repressió franquista. 

 Malauradament, als Països Catalans en els darrers noranta anys hem tingut sistemàticament les policies a l'altre bàndol, excepte moments puntuals i molt reconeixibles, això sí. 

Provablement, avui a VilaWeb hem destapat un tema cabdal per a la independència perquè sense la policia en el bàndol dels ciutadans, no hi pot haver ni democràcia ni república.

20260721

A LES ESPANYES ELS FA PÀNIC

                            El president Carles Puigdemont vota. 
                      A les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya 
                        va aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència i va proclamar la                                              República Catalana.

2026 07 21      ACABAT L’EXILI TORNEM ALLÀ ON ÉREM. 

Cadascú fa el paper que li pertoca, i ara és el moment del desenllaç que a les Espanyes els fa pànic perquè quan tornin els exiliats s’obrirà la pantalla del vespre del divendres 27 d’octubre de 2017 quan el Parlament de Catalunya havia fet efectiva la Declaració d’Independència estroncada el mateix dia per un Cop d’Estat Jurídic que va comportar l’exili, peró acabat l’exili tornem allà on érem.

20260715

LES LÍNIES VERMELLES COM A ARMA ENGANYOSA

 

2026 06 02 FER FORA DE CATALUNYA TOTS AQUESTS COLONS INVASORS QUE ES DEFENSEN AMB LES LÍNIES VERMELLES.

Quan érem joves, molts sabíem que no totes les línies vermelles del franquisme eren murs infranquejables perquè la censura tenia uns forats enormes que amb molta imaginació i prou criteri es podien traspassar fàcilment, des de trucs semàntics per confondre al censor amb la lletra d'una cançó d'Ovidi Montllor on la "fera ferotge" era en realitat la manifestació de l'1 de maig, fins a l’estratègia per obtenir el certificat de penals tot i haver estat "fitxat" per la policia. Però l'autèntica línia vermella que aleshores no es podia passar mai, una línia vermella sense cap punt feble, era el manteniment de la unitat del territori "nacional" (sic), i encara som allà on érem. 

En el Títol VIII de la constitució espanyola hi ha articles delirants com el 145 on diu literalment que: "en cap cas s'admet la federació de Comunitats Autònomes" i, només de llegit el to que fan servir al redactar, ja es demostra la mania persecutòria que pateixen. Fanàtics de la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, perden el seny i es descontrolen quan saben que el document de la Declaració d’Independència de Catalunya fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d’octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d’autodeterminació unilateral celebrat l’1 del mateix mes. I a Madrid saben (millor encara que nosaltres des d'aquí), que acabat de signar, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol. Aquest protocol d’haver d'escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys, però ara canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir fermament la decisió de RENUNCIAR A L'AUTONOMIA PER DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA. El fan culpable de que passades dues setmanes -del 10 al 27 d'octubre- de fortíssimes pressions i amenaces i malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, Puigdemont es va oposar frontalment a convocar eleccions per diluir el resultat de l'1 d'Octubre i NO VA CLAUDICAR perquè a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP el diputat independent Germà Gordó. 

A Madrid no obliden que el mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè amb la declaració d'independència de Catalunya es preveia l’esfondrament del règim del 78 i el Senat espanyol es va reunir amb una convocatòria excepcional d'urgència a dos quarts de cinc, només una hora després de la declaració d'independència, per aprovar l'acció d'un Cop d'Estat Jurídic contra Catalunya.

Aquell vespre, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava l’aplicació de l’article 155 del Títol VIII de la Constitució per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat Carles Puigdemont, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre. 

Va declarar l’extinció de les oficines del president i del vicepresident, del Consell de la Transició Nacional, del DIPLOCAT, i va cessar els delegats de Brussel·les i Madrid i totes les delegacions a l’estranger excepte -per sorpresa-, la delegació de Brussel·les. 

El presidents Macià i Tarradellas havien cedit, però Puigdemont no, i mai no l'han pogut neutralitzar. 

Això explica perquè ara és tan potent el repte d'un president Carles Puigdemont pro-actiu perquè els altres -els socialistes- s'hagin de defensar amb la tàctica del mal menor, per no traspassar la línia vermella del PP i Vox que seria el mal major. 

Però el "mal menor" és una entelèquia que s'han inventat a Madrid com una altra línia vermella, per mantenir Pedro Sánchez a La Moncloa, perquè el mal menor no existeix, només hi ha el "mal immediat", i el mal que tenim ara mateix al davant és el PSOE i després vindran els altres mals immediats. Els més llestos de la classe saben -tant a Madrid com a Barcelona i a Waterloo-, que quan el PSOE caigui esfondrat, tindrem un altre mal al davant, el PP amb Vox, i aleshores farem la mateixa reflexió, i després encara tindrem els altres mals que queden de les elits franquistes que apuntalen la monarquia, fins a fer fora de Catalunya tots aquests colons invasors que es defensen amb les línies vermelles.

20260701

LES ELECCIONS A LA MONARQUIA DE FRANCO

 
                        Simone Weil (1909-1943)   filòsofa, humanista i activista política. 
                        Es va allistar contra Franco a les Brigades Internacionals.

2026 07 01   NO M’INTERESSA CAP PARTIT POLÍTIC QUE VOL OBTENIR VOTS EN LES ELECCIONS A LA MONARQUIA DE FRANCO. 

Amb les declaracions que fa avui l'expresident Aznar, tenim la constatació que els dos grans partits PP i PSOE que s’han repartit l’estat espanyol de la transició ençà ja no ho poden continuar fent, perquè els electors –prou electors– han decidit d’avantposar la nació pròpia a la nació espanyola. 

Avui l’article editorial de Vicent Partal va de la por que tenen els partits polítics, i tenen motius. 

“La primera i única finalitat de tot partit polític és el del propi creixement sense límit”, va deixat dit Simone Weil l’any 1943 al seu llibre postum: “Assaig sobre la supressió dels partits polítics” que publicaria Pol·len Edicions el 2023 en català. 

Des de la mort biològica del dictador el 1975, i des del moment zero de la Transició a la Democràcia (sic), no vaig trobar mai el lloc oportú per depositar la meva militància en cap partit politic i, passats més de cinquanta anys, el “voteu-nos a nosaltres” el trobo encara més repugnant que mai, per motius obvis. Per poder aprovar la infame constitució de 1978 i fer-ho sobretot a contracor, els militars de Franco i els falangistes del “FET y de las JONS” van obtenir el perdó dels delictes anteriors gràcies a la llei d’Amnistia de 1977, i aleshores es van poder reciclar de forma maliciosa per construir partits polítics com Fuerza Nueva FN, Alianza Popular AP, i Unión del Centro Democratico UCD, tots ells beceroles del Partit Popular, per anar a les eleccions de la monarquia de Franco, i guanyar-les. 

A l’altre bàndol, els comunistes de Santiago Carrillo, els socialistes de Felipe González i els republicans de Josep Tarradellas es deixaven convèncer pel mateix motiu, amb un indult gràcies als Pactes de la Moncloa de 1977, per poder construir de forma igualment maliciosa uns partits legalitzats de nou com PC i PSUC però amb la condició de no fer la política comunista que la constitució no permet, i els comunistes s’hi van avenir. 

Igualment van legalitzar el PSOE amb la condició de no fer política socialista sinó renunciar al terme “marxista” del seu ideari i apuntalar la monarquia, i els socialistes s’hi van avenir. 

L’exemple més escandalós és el d’Esquerra Republicana de Catalunya ERC amb dirigents històrics afusellats per Franco, que per ser legalitzat el partit polític republicà, s’hauria de comprometre a no restaurar la legalitat republicana que havia segrestat Franco quaranta anys abans i, en canvi, els republicans s’haurien de transformar en monàrquics d’un dia per l’altre, i s’hi van avenir. 

El catalanisme d’Unió Democràtica també amb dirigents històrics afusellats per Franco, i el catalanisme de Convergència Democràtica amb una política del “peix al cove”, van seduir la població durant 23 anys però mai, mai, mai, no van denunciar el cop d’estat dels militars insurrectes del 1936, ni la repressió franquista a partir de 1939, ni la imposició del rei Borbón el 1975. 

Els partits polítics catalanistes de dretes feien només la viu-viu per anar guanyan eleccions, i no em va agradar mai que els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sense autonomia per gestionar la cultura, ni la justícia ni les infraestructures de ports aeroports i ferrocarrils, sense autonomia econòmica per aprovar ni el pressupost ni les inversions, però encara no m’explico la gran paradoxa dels partits polítics de les esquerres, abanderats històrics de la revolució i de la justícia social, que no volen fer la revolució independentista per enderrocar el règim del 78 en mans de les elits franquistes i, naturalment, amb les seves enormes contradiccions, tampoc no han rebut mai la confiança plena precisament de la majoria social per gestionar la justicia social. 

És una evidència fonamental i pertinent que als partits d’esquerres tan conservadors com el partits de dretes, també els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sinó ja haurien canviat de política, i no ho han fet. 

Sentint la veu de Simone Weil, no m’interessa cap partit polític que vol obtenir vots en les eleccions a la monarquia de Franco.