Amb el delicte fiscal imputable a la família Pujol a partir de la deixa finita de l'avi Florenci, la fiscalia manté una petició de penes de l'ordre de 29 anys.
Amb el delicte fiscal imputable a la família Reial espanyola a partir de la deixa gairebé infinita de l'avi Juan Carlos, vull calcular la petició de penes a partir d'una senzilla regla de tres.
En el meu país, Josep Miquel Arenas, Valtònyc, ens ha de descobrir que la victòria més subtil de l’espanyolisme és haver-nos fet creure derrotats.
En canvi, igual que Vicent Partal, jo també penso que l’actual és la generació catalana més brillant i guanyadora, i us explicaré perquè.
Quan el vell dictador es va morir al llit, ara fa més de cinquanta anys, molts catalans ens vam disposar a seguir l’únic camí transitable per cambiar l’estructura de l’Estat des dels fonaments, però era una feina difícil i exigent i “mal vista” pels conservadors, mentre uns altres catalans van triar el camí fàcil d’emblanquinar el rei de Franco des del debat estrictament partidista.
Des del moment zero, alguns contraris a la constitució de 1978 no la vam voler votar perquè ens vam adonar del gran engany dissenyat per seduir als espanyols. Es tractava de fer servir paraules impensables fins aleshores com aliança popular, unió de centre democràtic, convergència democràtica, partit comunista o partit socialista o fins i tot esquerra republicana de Catalunya que posades totes les paraules noves en el mateix prestatge semblava que res no impediria fer una inusual “Transició a la Democràcia”.
Aquella població abduïda encara per Franco, parlava de democràcia amb lleugeresa -i malícia-, perquè en realitat pretenien amagar una necessària “Transició a la República”, que és el que havien fet una mesos abans al país veí amb la Revolució dels Clavells amb un alçament militar i civil gairebé pacífic, que va enderrocar la dictadura de l’Estado Novo (vigent des de 1926) i ells sí que van establir la República Portuguesa.
La reacció de les elits franquistes atemorides, va ser una fugida endavant i van enganyar tothom. Primer van enganyar als falangistes, als militars, a la policia i a la Guàrdia Civil, perquè amb la Llei d’Amnistia de 1977 els perdonaven els delictes anteriors i es van legalitzar coalicions de les elits de la dictadura però posant el nom de partit polític. Es va inventar allò que en dirien Unión de Centro Democràtico UCD amb el falangista Adolfo Suárez al capdavant, o Alianza Popular AP amb el repressor ideològic i ministre de l’Interior Manuel Fraga Iribarne, i Fuerza Nueva de Bas Piñar que causaria la Matança d’Atotxa, de manera que la mateixa gent que l’any abans eren falangistes de les JONS amb el jou i les cinc fletxes i duien la camisa blava, podrien presentar aleshores la seva candidatura per governar en una democràcia (sic).
Això no és el més greu.
Per poder homologar una constitució espanyola “democràtica”, aquell 1977 van triar cinc o sis il·lustres pensadors, entre els que hi havia catalanistes, falangistes, socialistes i comunistes ben alliçonats per entronitzar definitivament el rei de Franco i, en els Pactes de la Moncloa de 1977, van legalitzar els comunistes de Santiago Carrillo per poder participar a les eleccions amb la condició de no ser comunistes, es van legalitzar els socialistes de Felipe González amb la condició de no ser socialistes, i finalment es van perdonar i legalitzar els republicans de Josep Tarradellas amb la condició de passar a ser monàrquics d’un dia per l’altre, un preu caríssim per un republicà.
Alguns -pocs-, no vam voler votar aquella constitució que ja en el Preàmbul reconeix i imposa l’imperi de la llei per sobre de la voluntat popular, com en totes les dictadures.
I tot això és història coneguda que sabem i expliquem des de diferents punts de vista https://nohihacosesacabades.blogspot.com/ i fa atemorir al bàndol contrari.
L’independentisme no s’ha tornat culturalment espanyol, i tenim l’arma poderosa que consisteix a explicar la història a la generació dels joves i dels més joves que encara estudien l’ESO a l’institut perquè a ells, el franquisme no els va poder enganyar, si no havien nascut.
2026 04 29 SÓN CÒMPLICES NECESSARIS DE LA SEGONA DICTADURA FRANQUISTA
La jutgessa d’Osca, el ministre de Cultura i el president d’Aragó, se senten dipositaris de la mateixa impunitat que tenien els ministres de Franco, i la Guàrdia Civil i els alcaldes de la Primera Dictadura Franquista.
Tots ells saben que no els pot passar res perquè “cumplen ordenes superiores”, en aquest cas del Tribunal Suprem, i nosaltres tenim una evidència objectiva que la jutgessa, el ministre i el president són còmplices necessaris de la Segona Dictadura Franquista.
La nostra fortalesa es pot conèixer fàcilment en la mesura de la debilitat del bàndol contrari i, concretament, per saber on és la nostra fortalesa només cal detectar què els fa més por als altres, mès ràbia.
Les monarquies, les repúbliques i les dictadures successives no han pogut esborrar el català perquè la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua.
Per culpa d'una insultant "absència de gest" durant el judici del Tribunal Suprem ja vam denunciar aleshores que els presoners es van rendir. Ara que ho podem mirar amb perpectiva, declaro que no puc perdonar als que es van deixar jutjar a Madrid per un tribunal no natural i, sobretot, en castellà.
Aquells dies vaig escriure -i publicar en el meu llibre L'OPORTUNITAT-, que m’hauria agradat saber si hi ha algun exemple de judici al món amb tantes qüestions prèvies, bàsicament per vulneració de drets, però ni els advocats ni els processats no s'ho van plantejar.
La generació dels que el 2017 i els anys següents no es van rendir perquè no hi eren -eren petits-, ara fan el Correllengua Agermanat '26 i ens superen amb imaginació, amb criteri i amb rotunditat.
Els joves i els més joves estan en una altra òrbita perquè saben què cal fer, ho saben fer i no necessiten fer mèrits per anar a les llistes dels partits polítics. El seu objectiu personal i professional és d'una altra dimensió.
Ahir mateix, aquests que han muntat el Correllengua per tots els Països Catalans i porten les ulleres de canviar el punt de vista per posar la Nació del Català al món i llençar un missatge potent a Espanya, em feien adonar que a la Nació del Català hi ha el 40% dels clubs de futbol de la primera divisió espanyola.
A Espanya només un 20% són equips de Castella i el 20% són del País Basc, el 10% són d'Andalusia i el 10% restant està repartit entre Galícia i Astúries.
Correllengua Agermanat '26
Quan nosaltres érem els joves i els molt joves dels anys 50 i 60 teníem més evidències directes de la història recent de post-guerra i teníem evidències més clares de la repressió cultural i ideològica que patíem als Països Catalans, que no pas ara.
Amb tot, és molt bona notícia la capacitat del joves d’ara d’organitzar el Correllengua Agermanat, i veig molt positiva la participació dels joves majoritàriament a les manifestacions espontànies de l’Onze de setembre passat, però em preocupen les preguntes que es fan els molt joves de 3r i 4t de l'ESO i dels que fan Batxillerat i cicles de grau mitjà, perquè no els han explicat d’on ve el conflicte del regne d’Espanya contra els Països Catalans.
Han sentit parlar de la Transició a la Democràcia, això sí, i saben que hi ha diferents partits polítics i eleccions de tant en tant com si amb això ja n’hi ha prou, però no els han explicat que quan va morir Franco de vell, en realitat no es va fer el que tocava, una Transició a la República per recuperar la legalitat republicana que havien segrestat des de la Guerra Civil i, en canvi, ens han imposat una monarquia inviolable, i sobretot vitalicia, exactament com ho era la dictadura. Aquestes coses no els hi han explicat mai enlloc.
Ens senten dir que la monarquia i les autonomies son la base del problema per poder ser un nou estat democràtric d’Europa, independent del regne d’Espanya i en forma de república, però no ho poden entendre si no els ho expliquem.
Em preocupa que d’aquesta generació molts coincideix a dir que tenen curiositat però no n’han parlat mai a casa, ni els n’han parlat quan estudien Història ni quan fan classe de Socials, i també he sentit que això passa perquè en general, els pares ja estan conformats -derrotats-, i els professors no estan prou informats, i no tenen referents didàctics de la història contemporània dels darrers cent anys.
La immersió lingüística i l’ús del català com a llengua vehicular és essencial, però sense informació del mal que fa el franquisme persistent en la constitució espanyola i sense informació de qui hi ha a les elits franquistes que encara manen a Espanya, no es pot entendre on som, d’on venim i perquè volem la independència.
Confio en els d’aquesta generació de joves i molt joves, perquè són els que encara són a temps de canviar i nosaltres tenim el repte d’explicar-ho tot. Potser els avis podem ser la solució.
2026 04 09 AMB LA CONDICIÓ, AIXÓ SÍ, DE RENUNCIAR A FER POLÍTICA COMUNISTA.
Aquell dia festiu de Setmana Santa, per sorpresa, van legalitzar el Partit Comunista d'Espanya PCE tot i que els militars espanyols, els falangistes més conservadors i les elits franquistes s'hi oposaven frontalment, però tenien un problema existencial i es van haver d'inventar una idíl·lica Transició a la Democràcia per distreure tothom de fer una Transició a la República i no una altra cosa, que era el que tocava i s'hauria d'haver imposat per recuperar la legalitat republicana que Franco havia segrestat amb una rebel·lió militar i un règim de dictadura per quaranta anys des de la Guerra Civil.
Per fer creïble la democràcia inventada, necessitaven aprovar una constitució amb els comunistes legalitzats i van convèncer Santiago Carrillo, el líder roig exiliat, per poder tornar amb un indult i la possibilitat de participar en les eleccions legislatives amb la condició, això sí, de renunciar a fer política comunista.
CaixaBank ha posat a la venda l’antiga seu d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) a Barcelona després del tancament definitiu del concurs de creditors de la formació. L’immoble surt al mercat per 1,75 milions d’euros, molt per sota del preu pel qual el partit l’havia adquirit anys enrere.
És una lamentrable conseqüència de la transició al no-res.
Quan es va morir el dictador, en comptes de fer una transició a la República -que és el que tocava-, els represaliats que venien de l'oposició a la dictadura es van emmerdar en una il·lusòria transició a la democràcia (sic) .
Comunistes, socialistes, republicans i anarquistes es van avenir a renunciar als seus principis per tornar de l'exili i tenir poder polític en la democràcia dissenyada per falangistes franquistes, i va resultar que tots els partits legalitzats es quedarien per emblanquir la monarquia, això sí, però sense principis, sense poder polític, sense democràcia i, finalment, sense diners.
