UN ARTISTA SENSE SENTIT DE L'HUMOR ÉS UN TÈCNIC
Jaume Riu 19.09.2006
De vegades s’identifica el sentit de l’humor només amb la capacitat de burla o exclusivament amb el fet de riure o de fer riure, però el sentit de l’humor és sobretot un element essencial per crear, i és inseparable de la condició d’artista.
El sentit de l’humor fa canviar lliurement els valors establerts i consisteix a mirar les coses des d’un punt de vista diferent, creatiu i artístic.
Els pintors es miren el paisatge cap per avall, per entre mig de les pròpies cames, per veure els color sense el prejudici de les formes. Només de mirar cap per avall una muntanya o un carrer, es destaquen uns colors diferents i es veu la realitat amb volums, tonalitats i contrastos que et fan sentir creatiu.
En el món de les finances, resulta que les subhastes d’art són una oportunitat de negoci pels inversors i, els mateixos accionistes que hi veuen rendibilidad en les empreses constructores per exemple, també diuen que fer música és rendible si agrada prou a molta gent.
Però l’artista amb sentit de l’humor pensa que el fet d’enregistrar la música en discos o que es pugui interpretar en una sala d’audicions i que la gent la pugui escoltar i en gaudeixi pagant l’entrada, és un accident. El que de debò és essencial per a l’artista i ho troba prou rendible per si mateix, és que hagi sentit el plaer de composar, o el plaer potser d’interpretar.
També hi ha un plaer que consisteix només a escoltar música, però és un plaer de segon ordre encara que molt útil, perquè la majoria de gent no sabem composar ni tocar el piano, de manera que ens hem d’acontentar amb plaers de segona.
En les altres arts passa exactament el mateix. L’objectiu d’una pintura no és que estigui penjada a les parets d’un museu, i el fet d’exposar una pintura perquè la gent la miri i sigui una mica feliç, és un accident. El que de debò és essencial, també en la pintura, és que l’artista pintor sigui feliç quan pinta.
M’agrada jugar i perdre; perquè si podia guanyar, ja seria el súmmum..., i amb la mateixa reflexió, la majoria ens hem de conformar amb el plaer d’escoltar, veure, llegir o visitar els resultats de la creació d’uns artistes que trobem genials, que han gaudit i han tingut el plaer sublim de fer-ho però, és clar, si nosaltres també podem ser artistes, aleshores la compensació és enorme.
La finalitat de qualsevol treball és artística i consisteix a ser feliç. L'aspiració màxima consisteix a tenir el plaer de crear en l'activitat senzilla de cada dia encara que, naturalment, també es pot ser artista cantant òpera, o pintant quadres.
No hauria de fer estrany que els millors artistes -els més feliços- siguin perfectament anònims i no els conegui ningú. Ser un artista ben desconegut és el privilegi de l’elit que defuig l’economia de mercat, ja que el producte resultant d’una creació artística és vulgar i només perdura la matèria o les lleis físiques que l'aguanten, i també perdura el seu valor econòmic en el mercat, que és més vulgar encara.
Poques vegades, i només quan tot és favorable, l’artista de l’elit pot arribar a obtenir una obra tangible, d’estètica bella, que perdura en les exposicions per complaure als pobres que només poden observar o comprar l’art.
De vegades s’identifica el sentit de l’humor només amb la capacitat de burla o exclusivament amb el fet de riure o de fer riure, però el sentit de l’humor és sobretot un element essencial per crear, i és inseparable de la condició d’artista.
El sentit de l’humor fa canviar lliurement els valors establerts i consisteix a mirar les coses des d’un punt de vista diferent, creatiu i artístic.
Els pintors es miren el paisatge cap per avall, per entre mig de les pròpies cames, per veure els color sense el prejudici de les formes. Només de mirar cap per avall una muntanya o un carrer, es destaquen uns colors diferents i es veu la realitat amb volums, tonalitats i contrastos que et fan sentir creatiu.
En el món de les finances, resulta que les subhastes d’art són una oportunitat de negoci pels inversors i, els mateixos accionistes que hi veuen rendibilidad en les empreses constructores per exemple, també diuen que fer música és rendible si agrada prou a molta gent.
Però l’artista amb sentit de l’humor pensa que el fet d’enregistrar la música en discos o que es pugui interpretar en una sala d’audicions i que la gent la pugui escoltar i en gaudeixi pagant l’entrada, és un accident. El que de debò és essencial per a l’artista i ho troba prou rendible per si mateix, és que hagi sentit el plaer de composar, o el plaer potser d’interpretar.
També hi ha un plaer que consisteix només a escoltar música, però és un plaer de segon ordre encara que molt útil, perquè la majoria de gent no sabem composar ni tocar el piano, de manera que ens hem d’acontentar amb plaers de segona.
En les altres arts passa exactament el mateix. L’objectiu d’una pintura no és que estigui penjada a les parets d’un museu, i el fet d’exposar una pintura perquè la gent la miri i sigui una mica feliç, és un accident. El que de debò és essencial, també en la pintura, és que l’artista pintor sigui feliç quan pinta.
M’agrada jugar i perdre; perquè si podia guanyar, ja seria el súmmum..., i amb la mateixa reflexió, la majoria ens hem de conformar amb el plaer d’escoltar, veure, llegir o visitar els resultats de la creació d’uns artistes que trobem genials, que han gaudit i han tingut el plaer sublim de fer-ho però, és clar, si nosaltres també podem ser artistes, aleshores la compensació és enorme.
La finalitat de qualsevol treball és artística i consisteix a ser feliç. L'aspiració màxima consisteix a tenir el plaer de crear en l'activitat senzilla de cada dia encara que, naturalment, també es pot ser artista cantant òpera, o pintant quadres.
No hauria de fer estrany que els millors artistes -els més feliços- siguin perfectament anònims i no els conegui ningú. Ser un artista ben desconegut és el privilegi de l’elit que defuig l’economia de mercat, ja que el producte resultant d’una creació artística és vulgar i només perdura la matèria o les lleis físiques que l'aguanten, i també perdura el seu valor econòmic en el mercat, que és més vulgar encara.
Poques vegades, i només quan tot és favorable, l’artista de l’elit pot arribar a obtenir una obra tangible, d’estètica bella, que perdura en les exposicions per complaure als pobres que només poden observar o comprar l’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada