MILLORAR NO ÉS EL MILLOR

SI MILLOREM EL QUÈ ESTEM FENT, 

NOMÉS OBTINDREM EL QUÈ ESTEM FENT 

Quan l’any 1933 Einstein va arribar als Estats Units i a la Universitat de Princeton li mostraven l’esforç dels científics americans per millorar contínuament la seva feina, els va dir: “si milloreu el què heu fet sempre, només obtindreu el què heu fet sempre”. I ara, tres quarts de segle més tard, encara veiem a casa nostra, com la majoria d’analistes s’ocupen de proposar millores per recuperar la participació en la consulta electoral, i culpen de l’abstenció a la manca de lideratge o al sistema electoral, sense retreure’s tampoc a l’hora de fer culpable al propi ciutadà, que prioritza l’oci quan ha de triar entre un esdeveniment esportiu o anar a la platja, en comptes d’anar a votar. Si millorem el què hem fet sempre, només obtindrem el què hem fet sempre, i ara és hora de fer reenginyeria per canviar des de l’essència i per canviar de model. 

Votar era tant important o inqüestionable com anar a missa, i els dos compromisos de responsabilitat personal segueixen una evolució paral·lela cap al no-res, o cap al canvi de model. Prendre’s la democràcia com si fos un valor absolut per governar bé, ho trobo tant pràctic com la dansa de la pluja per fer ploure, encara que tots admeten que la democràcia és la única fórmula de govern eficaç com alternativa a la dictadura i, de fet, l’alternativa a la dictadura no és la democràcia sinó la llibertat. 

Diuen que Churchill ja va reconèixer que la democràcia era la menys dolenta de les formes de govern..., i sempre ens ho preníem com una genialitat d'aquell home il·lustre, sense adonar-nos que fa cinquanta anys ens estava fent un advertiment lúcid i molt seriós. Perquè, quan al país s'han de resoldre qüestions d'interès general, ens caldria tenir una organització amb prou competència professional que faci la feina que, fins ara, havíem confiat al govern que resulta d’un parlament escollit per sufragi. En canvi, cal que l’administració d’un país sigui professional i pública sense dependre de cap interès privat (els interessos electorals d’un partit polític, també són interessos privats) i el govern s’ha de constituir amb directors professionals que fins al més alt nivell han de treballar per objectius i s’han de remunerar segons els resultats. Però amb aquesta visió, qui determinarà la ideologia política?, i qui establirà les prioritats i objectius del govern segons la ideologia?, i qui avaluarà si els resultats assolits es corresponen, o no, amb els objectius polítics? Aquesta missió de triar la política que representi els interessos de la societat correspon a un parlament on els partits polítics representen les ideologies i les diferents necessitats de la societat. 

Així doncs, els partits polítics representen els diferents models de societat que interessen a la població i els defensen al parlament per determinar les prioritats de govern, però els partits polítics no han de tenir l’objectiu de governar, que és una qüestió tècnica. 

En conseqüència, ens estalviem la despesa i el desgast innecessari de la campanya electoral per governar i les eleccions es transformarien en una participació dels ciutadans en allò que realment li interessa. 

La més alta participació s’obté quan un sufragi universal es presenta en forma de consulta per triar els valors de la societat i no pas per triar a les persones que l’han de governar. 

Aristòtil deia que la primera condició per governar és saber governar. 

Reflexió: No hi ha cap empresa del món que se’n fii tant poc dels seus directius que hagi de tenir en nòmina a un govern d’oposició amb la consigna d’inventar entrebancs contínuament, per posar a prova a l’equip directiu que governa.