Jaume Riu Sala
EL PUNT dimarts 4 de desembre de 2007
De petit, quan feia malament els deures, a l’escola em feien esforçar de valent per recuperar la feina i poder així obtenir els resultats esperats.
Naturalment, mai no se li va acudir al mestre d’imposar-me la dimissió, o fer-me plegar de fer el treball encomanat, doncs és evident que jo m’ho hauria pres com un alleujament i no pas com una decisió disciplinària.
Així doncs, tant la pedagogia com el sentit comú determinen que no s’ha d’alliberar de les responsabilitats a qui no faci bé la feina. Seria un mal exemple per a la mainada.
En política és ben bé a l’inrevés.
En el cas dels càrrecs polítics, es veu que fer la feina no és pas el més important i, per això, davant dels mals resultats, es penalitza al responsable amb una acció disciplinària lluny de la pedagogia i lluny també de l’eficàcia i del sentit comú. Quan un ministre no fa bé la feina se’l convida a dimitir, per força, “encara que ell no ho vulgui”.
Ara que ja fa molts anys que no vaig a l’escola, he descobert que demanar la dimissió d’un responsable és la resposta a un impuls sancionador que castiga al titular, però que no resol la feina, perquè quan plega l’anterior n’haurà de venir un altre que es trobarà el desastre que deixa el dimissionari i és clar, en un relleu d’aquests, el més calent és a l’aigüera...
Quan es demana la dimissió d’un ministre, per tant, és evident que el més important són els privilegis del càrrec i no la feina que cal fer per obtenir els resultats que la societat espera.
Senzillament es dóna un mal exemple a la mainada.
Naturalment, mai no se li va acudir al mestre d’imposar-me la dimissió, o fer-me plegar de fer el treball encomanat, doncs és evident que jo m’ho hauria pres com un alleujament i no pas com una decisió disciplinària.
Així doncs, tant la pedagogia com el sentit comú determinen que no s’ha d’alliberar de les responsabilitats a qui no faci bé la feina. Seria un mal exemple per a la mainada.
En política és ben bé a l’inrevés.
En el cas dels càrrecs polítics, es veu que fer la feina no és pas el més important i, per això, davant dels mals resultats, es penalitza al responsable amb una acció disciplinària lluny de la pedagogia i lluny també de l’eficàcia i del sentit comú. Quan un ministre no fa bé la feina se’l convida a dimitir, per força, “encara que ell no ho vulgui”.
Ara que ja fa molts anys que no vaig a l’escola, he descobert que demanar la dimissió d’un responsable és la resposta a un impuls sancionador que castiga al titular, però que no resol la feina, perquè quan plega l’anterior n’haurà de venir un altre que es trobarà el desastre que deixa el dimissionari i és clar, en un relleu d’aquests, el més calent és a l’aigüera...
Quan es demana la dimissió d’un ministre, per tant, és evident que el més important són els privilegis del càrrec i no la feina que cal fer per obtenir els resultats que la societat espera.
Senzillament es dóna un mal exemple a la mainada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada