Reflexió sobre la reenginyeria del govern
(o perquè millorar no és bó)
Jaume Riu 2005
1. L’OFICI DE GOVERNAR
De totes les activitats humanes de caire col·lectiu, la més compartida en totes les cultures i des de temps immemorial, és l’activitat de governar la societat.
Governar és dirigir una nau per un rumb determinat, i els navegants saben que s’ha de donar un cop de timó quan la nau es desvia del rumb.
Saber cap a on ens dirigim, i determinar quin resultat s’espera obtenir, és el primer símptoma d’intel·ligència científica.
Així doncs, governar una empresa o un país de forma científica, consisteix a prendre decisions que corregeixin el rumb quan no s’assoleixen els resultats esperats.
Cada nou govern comporta un nou tractament de les ideologies, les prioritats, les formes i l’estètica de governar però, en definitiva, tots actuen essencialment de la mateixa forma perquè no canvien mai d’ofici i, fins ara, tots fan servir les mateixes eines per governar.
L’eina i l’ofici no determinen el resultat perquè amb les mateixes eines de fuster i sense canviar d’ofici, es pot construir una barca, una cadira o un taüt..., sempre de fusta.
2. LES EINES DE L’OFICI
Les tesis més oposades com monarquia i república, o dictadura i democràcia per exemple, tenen una imatge molt diferenciada però en realitat, tots fan sevir exactament les mateixes eines primitives que ja va inventar l’home a la prehistòria.
En efecte, des de les tribus africanes fins als imperis asiàtics, passant pel cas específic de qualsevol monarquia europea, democràcia parlamentària, dictadura vitalícia o república popular, des de la Xina fins al Vaticà, es confirma que només es pot governar d’acord amb els sis punts d’una mateixa regla universal.
A tot arreu i en el millor dels casos, governar bé significa:
1. Ser dipositari d’una ideologia i promoure-la amb eficàcia,
mitjançant l’exercici de la política.
2. Fixar els límits i regular el comportament dels individus a la societat,
mitjançant la promulgació de lleis.
3. Autoritzar o denegar el dret a realitzar activitats,
mitjançant l’emissió de títols i llicències.
4. Mantenir l’ordre intern i la integritat del territori,
mitjançant les barreres i l’ús necessari de la força.
5. Administrar els recursos, mitjançant la recaptació d’impostos.
6. Assumir la burocràcia dels registres documentals que necessita la societat,
mitjançant el treball responsable dels funcionaris.
En tota la història i en cada continent s’ha comprovat que sense haver-s’ho dit, perquè naturalment no es coneixien, les diferents cultures han adoptat en comú i de forma espontània els mateixos sis principis d’aquesta regla universal.
Hem dit universal però no coneixem pas tot l’univers. Potser hi ha vida en altres llocs, i potser hi ha una altra manera de governar...
Mentrestant, per descobrir des d’aquí els avantatges d’una altra manera possible de governar, hem comprovat que no n’hi ha prou de triar la millor de totes les alternatives i, ni tant sols, no s’ha d’aplicar l’experiència per millorar els resultats, perquè això ja s’ha fet a tot el món en els darrers mil·lennis, i no hem avançat gens.
El vici de millorar, i el vici de perfeccionar el que hem rebut, ens ha destruït el sentit de la innovació. Per això, fem servir encara les mateixes eines -perfeccionades- que tenien els egipcis fa quatre mil anys.
Sense provar altres camins, hem perfeccionat de forma eficient les eines més inhumanes de govern que ja aplicaven els romans, els íbers, els vikings, els inques, els maies o els asteques, i fem servir encara, amb total impunitat, el que es va inventar al començament de la història.
En efecte, el govern de la societat moderna encara fa servir eines que consisteixen a mantenir les penes de presó per privar la llibertat a les persones incorrectes, així com mantenir i reforçar les fronteres que impedeixen la lliure circulació de persones que voldrien canviar de territori.
En el govern de la societats civilitzades encara hi ha castes i privilegis de classe per herència i per dret de conquesta.
L’organització del treball no ha avançat des de l’esclavitud ben organitzada que va fer créixer el poder dels faraons, perquè encara mantenim el principi de la necessitat de treballar per subsistir, i es paga un salari per la feina feta, que és una forma moderna d’esclavitud.
En el marc estricte de governar de forma exemplar que es reconeix en els països més avançats, encara s’admet de forma inqüestionable que es puguin construir armes destructives per defensar-se.
Tanmateix, igual que els bàrbars de la història, encara es poden enviar tropes a un altre país i fer la guerra per atacar a l’enemic i reduir-lo per la força, fins i tot matant als ciutadans.
En els països que gaudeixen precisament d’un govern civilitzat, també hi ha una part de la població dedicada a ser militar de professió així com uns altres són dipositaris de les creences religioses i tots aquests, tant des de la milícia com des de la religió, representen un poder, un reconeixement, i una influència decisiva en el govern de la societat.
Els militars i els religiosos s’estructuren segons una organització jeràrquica que necessita mantenir un protocol en el tracte i han d’usar l’uniforme en el vestit per diferenciar-se de la resta d’humans, amb una estètica daurada exactament igual que els guerrers i els bruixots de les primeres organitzacions humanes al començament de la història.
Així doncs, ja es veu que millorar no porta enlloc i, en comptes de perfeccionar el que ja tenim, si es volen descobrir els avantatges d’una altra manera de governar s’ha de fer una reenginyeria del sistema i, partint de zero, s’ha de canviar de valors per canviar de model.
3. CANVI RADICAL I REENGINYERIA DEL SISTEMA
Per fer un canvi radical de l’ofici de governar es necessita fer la reenginyeria de tot el sistema i aprendre a fer servir les noves eines:
1. La ideologia la tria la societat, mitjançant la consulta, el debat, el consens i la revisió continua dels valors que es recullen a la constitució.
Per tant, el govern no té ideologia, però la constitució si.
2. Les minories es respecten.
Això significa que els objectius de govern y la política sostenible s’aproven per consens amb la participació de totes les minories, i no per majoria.
3. Els polítics, igual que els metges o els mestres, amb independència de la seva ideologia personal, són professionals amb contracte laboral, treballen per objectius, i actuen estrictament d’acord amb les prioritats que determina la constitució.
4. Es renuncia a l’ús de la força i no es preveu cap forma de milícia.
Es substitueix la coacció per la informació, per la formació i per la complicitat dels ciutadans.
5. El polítics han de ser competents per gestionar directament els recursos públics.
Els afers d’interès social com la construcció d’equipaments, els transports i les comunicacions, la generació i distribució d’energia, o la captació, tractament i subministrament d’aigua potable, la sanitat, els medicaments i els aliments per exemple, es gestionen des del govern i no des de l’empresa privada.
6. Per contra, tota la burocràcia administrativa es cedeix a l’empresa privada i es gestiona fora del govern.
El canvi de model representa un canvi d’ofici i, per tant, dedicar-se a la política no tindrà sentit perquè l’acció de govern tindrà exclusivament responsabilitats tècniques.
Amb les noves eines es canvien els aspectes fonamentals de l’acció de govern:
- No hi ha impostos.
La gestió eficient dels recursos, tant des del govern com des de la ciutadania, comporta que s’eliminen els impostos, i ja no caldran tampoc ni els ajuts ni les subvencions perquè els resultats es mesuren per la utilitat i no per la rendibilitat.
- No hi ha atur.
L’atur laboral deixa de ser un problema polític, per reconèixer que en realitat és un problema tècnic, mal resolt fins ara, perquè el treball personal no ha de tenir cap influència en l’accés dels ciutadans a la societat del benestar.
- El treball és gratificant per sí mateix i no per la remuneració.
L’objectiu no consisteix tant sols a tenir treball per tothom ni treballar més, sinó que cadascú pugui gestionar els recursos segons la seva capacitat i aportar així valor a la societat, a la mida de les seves possibilitats.
- No hi ha fronteres.
Totes les persones tenen dret a triar el lloc on volen residir perquè precisament es promou la lliure circulació de persones i de mercaderies al desaparèixer la competència comercial, substituïda per objectius d’eficàcia i d’eficiència.
- Desapareixen els estats.
Amb l’objectiu de fer un ús racional dels recursos, sense fronteres i sense l’excusa dels drets de conquesta per subordinar als ciutadans, els estats ja no tenen raó d’existir i només preval la idea de nació.
Ara per ara, Catalunya ja és una nació sense estat, mentre que Espanya és un estat que no s’identifica amb cap nació.
- No hi ha campanyes electorals.
Els responsables de la gestió de govern ja no s’han d’elegir en unes votacions sinó que s’han de seleccionar als més competents perquè, tal com preveia Aristòtil, el govern s’ha de confiar als qui en saben.
Així doncs, el candidat ja no podrà oferir la possibilitat enganyosa d’aconseguir que s’interpreti la constitució segons els particulars interessos partidistes.
- No hi ha partits polítics.
En comptes dels partits, és la societat qui tria directament i amb transparència, les idees, els valors i les prioritats sostenibles que vol adoptar.
D’aquesta manera ja no serveix l’excusa de fer pactes de govern per facilitar la governabilitat, amb el resultat de coalicions que els ciutadans no han triat.
- No hi ha govern d’oposició.
No hi ha cap empresa del món que pugui sobreviure si es fia tant poc dels seus directius que ha de tenir en nòmina a tota una plantilla de directius que s’oposen a totes les decisions de l’acció de govern i, per tant, reclamen més atenció que no pas la consecució dels objectius estratègics.
- No hi ha exèrcit.
- No es malmeten recursos amb la fabricació i comerç d’armes, perquè no hi ha exèrcit i en el nou model s’ha superat la dialèctica de la força per la informació i la formació com a eines bàsiques per aconseguir la complicitat. Preval el valor del diàleg i les guerres es veuen només amb perspectiva històrica, ja superada.
- No hi ha una constitució interpretable.
Com a llei fonamental, la constitució ha de tenir un text inequívoc que no permeti la interpretació partidista des de qualsevol ideologia i, per això, es fan consultes democràtiques per adaptar el text als canvis de valors o al canvi de prioritats que la societat determina segons el coneixement i l’oportunitat històrica.
Els governants no actuen per ideologia i és en la constitució on es recull la ideologia, els valors i les prioritats sostenibles per cada grup social.
En definitiva, la gestió política no té gairebé cap interès mediàtic i els polítics han d’aparèixer a la televisió tant com ho fan els dentistes, els hematòlegs o els cirurgians que fan bé la seva feina i observen el codi deontològic de la professió sense esperar que la seva personal ideologia condicioni l’activitat tècnica professional.
4. APLICACIONS DEL CANVI DE MODEL
Des d’aquesta nova perspectiva, la geografia, l’aritmètica, la gramàtica, la física i la història es veuen d’una altra manera.
Així es pot entendre que Amèrica es va descobrir fa cinc-cents anys i posteriorment s’ha anat colonitzant, mentre que Àfrica ja està colonitzada i encara no s’ha descobert.
Àfrica presenta una estructura deprimida per la gana, les malalties, els genocidis i l’explotació, però té una riquesa natural de recursos, població i distribució geogràfica que fa pensar en la necessària reenginyeria del continent.
En termes de canvi de model, es veu la utilitat d’adoptar una estructura federal, en comptes de conservar la desastrosa distribució en el mapa amb el dibuix d’estats que han resultat del colonialisme i no tenen cap justificació social.
La idea de tot un continent federal, dibuixaria un nou mapa sense les fronteres dels estats actuals (uns cinquanta) i on totes les nacions (més de sis-centes) hi participarien en igualtat de drets i obligacions per aportar valors a la federació segons les seves possibilitats particulars, i podrien beneficiar-se dels recursos federals segons les necessitats de cada ètnia o nació.
Una Àfrica federal, sense cap altra ajut des de fora, podria assolir plenament el nivell de la societat del benestar amb garanties de prestacions de sanitat, educació i assistència a la gent gran per a tota la seva població, amb el mateix nivell de confort que obtenen els ciutadans europeus.
Les dades objectives i ben documentades confirmen la evidència de que Àfrica és en realitat un continent ric, autosuficient i en disposició de ser el motor eficaç per col·laborar en el desenvolupament de les zones deprimides de la resta del món.
Només fa falta canviar de model i, fins i tot, s’invertirien els corrents migratoris per anar d’Europa cap a l’Àfrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada