LLIBERTAT O IGUALTAT
i la igualtat en canvi, és el remei pels que són poc, gens, o mal educats
20071230
TEORIA DELS PROBLEMES
- TEORIA DELS PROBLEMES
- A la societat en general i a la política en particular,
hi ha el costum de voler resoldre els problemes sense plantejar-los
- Qualsevol solució, si es mira bé, té algun problema
- Si em deixen triar, prefereixo els problemes que no pas les solucions
PARAULES QUE NOMÉS S'HAN DIT
Veig els que són conservadors, encara que es diuen revolucionaris
Pagar a algú per la feina que fa, és una forma de treball forçat
La naturalesa, quan pedrega, es llença pedres ella mateixa
Les gavines, sense depredadors, no son pas més felices
Les coses són com són, i no són com han de ser
El progrés no es fa fent, es fa desfent
Tot el que fa soroll es pot millorar
La solució de l’atur, no és pas la feina
Quan m’informo, em sento perillosíssim
La finalitat de la feina consisteix a ser feliç
Fem servir una cultura que no ens la mereixem
Avui només hi ha una opció per governar: governar bé
És més fàcil fer un llibre que una bomba, i exploten igual
Qualsevol problema, si es planteja bé, ja està mig solucionat
Només uns quants Estats del món, tenen un exèrcit guanyador
Per treballar has de renunciar a valors personals importantíssims
A la naturalesa hi conviuen en harmonia, la merda i les papallones
Fem servir una cultura que no ens la mereixem
Avui només hi ha una opció per governar: governar bé
És més fàcil fer un llibre que una bomba, i exploten igual
Qualsevol problema, si es planteja bé, ja està mig solucionat
Només uns quants Estats del món, tenen un exèrcit guanyador
Per treballar has de renunciar a valors personals importantíssims
A la naturalesa hi conviuen en harmonia, la merda i les papallones
Tenir un exèrcit ja és absurd, però tenir un exèrcit perdedor és estúpid
Caldria penalitzar la creació de llocs de treball d'activitats innecessàries
D'alguns individus, te’n recordes més de la corbata que no pas de la cara
Caldria penalitzar la creació de llocs de treball d'activitats innecessàries
D'alguns individus, te’n recordes més de la corbata que no pas de la cara
Si aprofundeixes en qualsevol argument, sempre hi trobes alguna mentida
Es pot ser bo i delinqüent a l'hora, igual que ser molt dolent sense delinquir
La simetria i l'ordre van molt bé per tranquil·litzar i serveixen per fer adormir
No existeixen coses acabades, doncs les coses, quan s'acaben, deixen d'existir
Ciutadans sense papers són els que ja tornen d'allà on encara anem els altres
Es pot ser bo i delinqüent a l'hora, igual que ser molt dolent sense delinquir
La simetria i l'ordre van molt bé per tranquil·litzar i serveixen per fer adormir
No existeixen coses acabades, doncs les coses, quan s'acaben, deixen d'existir
Ciutadans sense papers són els que ja tornen d'allà on encara anem els altres
Els propòsits de les persones s'espatllen sovint, i és una avaria molt freqüent
Haver sigut diputat és un mèrit, però "haver sigut" metge ja seria un demèrit
Haver sigut diputat és un mèrit, però "haver sigut" metge ja seria un demèrit
El món avança només a cop de discrepàncies, o de punts de vista diferents
Les mentides no fan mal. Els que fan mal són els mentiders irresponsables
Els economistes interpreten i estudien l'economia, però no l'obtenen pas
Ningú no sap com s’ha fet l’univers, però presumim de saber qui l’ha fet
No vaig saber mai que els reis eren els pares..., fins que vaig tenir fills
Tenim massa feina treballant, per poder perdre el temps per pensar
Potser ja no cal treballar tant, i ningú no se n'ha adonat encara
L’escassetat no és pas tant empobridora com el conformisme
Els compradors tenim la capacitat sublim de no comprar
Vèncer, jugar amb avantatge o tenir de tot, no fa feliç
Cada mentida té el seu mentider, convicte o no
La vida sense mentides, es torna inhumana
Ningú no té ni idea de com serà el futur
La loteria no toca mai, ni pot tocar
El futur encara no té propietari
Tenim dictadura democràtica
Monarquia parlamentària
Esquerra conservadora
Oxímoron creïble
Poronensis
i pus!
Les mentides no fan mal. Els que fan mal són els mentiders irresponsables
Els economistes interpreten i estudien l'economia, però no l'obtenen pas
Ningú no sap com s’ha fet l’univers, però presumim de saber qui l’ha fet
No vaig saber mai que els reis eren els pares..., fins que vaig tenir fills
Tenim massa feina treballant, per poder perdre el temps per pensar
Potser ja no cal treballar tant, i ningú no se n'ha adonat encara
L’escassetat no és pas tant empobridora com el conformisme
Els compradors tenim la capacitat sublim de no comprar
Vèncer, jugar amb avantatge o tenir de tot, no fa feliç
Cada mentida té el seu mentider, convicte o no
La vida sense mentides, es torna inhumana
Ningú no té ni idea de com serà el futur
La loteria no toca mai, ni pot tocar
El futur encara no té propietari
Tenim dictadura democràtica
Monarquia parlamentària
Esquerra conservadora
Oxímoron creïble
Poronensis
i pus!
LA GESTIÓ DELS VALORS A L'EMPRESA
LA GESTIÓ DELS VALORS A L'EMPRESA
Revista THEKNOS (CETIB) maig 2003
Revista FORUM (Andorra) 2004
Revista UNE (AENOR) 2004
La Gestió dels Valors a l'Empresa
Les persones s'equivoquen i aprenen
La manera natural d'avaluar una empresa consisteix a observar si s'obtenen els resultats esperats. És freqüent en la pràctica, que els resultats d'una activitat no satisfaci les expectatives i, de vegades, això es produeix precisament per causa d'equivocacions de les persones, però en una observació més precisa es pot comprovar que les persones també acumulen experiència i aprenen de forma contínua. Si bé les màquines fins i tot poden tenir capacitat d'aprendre, és prou conegut que no solen equivocar-se i no són mai capaces d'autoreproduir-se com en el cas dels éssers vius. Fins ara, l'edifici material feia veure l'empresa com una realitat estable en la que les persones simplement s'hi havien d'adaptar. La nova visió dels Valors mostra l'empresa com un ésser viu que canvia cada dia, i no tant sols com una màquina o una instal·lació. Les empreses considerades com a organismes vius segueixen les lleis de l'evolució natural i les persones s'hi adapten de forma igualment natural. Cap empresa però, a l'igual que passa en els éssers vius, no pot transformar la seva estructura fent salts massa ràpids.
Valor de la planificació dels canvis
El món que canvia ràpidament porta a les empreses a voler seguir el mateix ritme i sovint s'ofeguen, perquè els canvis sobtats són incompatibles amb la capacitat de respirar per poder aprofitar l'experiència de resultats anteriors. Canviar és saludable i necessari, però canviar massa ràpid pot ser insostenible per qualsevol organisme viu. On és doncs, la mesura del canvi? La naturalesa no evoluciona fent salts i les empreses han d'evolucionar igualment segons una planificació sistemàtica. Per tant, la planificació en si mateixa, és una garantia de canvi sostenible i compromès amb el valor de la millora contínua. A través d'una planificació sistemàtica es pot sotmetre l'activitat de l'empresa a un projecte ordenat per aconseguir els objectius. Planificar doncs, significa decidir què s'ha de fer, quan, com i qui ho ha de fer. Això sembla fàcil però, com es tracta d'una activitat aparentment estèril (com tots els valors abans de provar-los), s'han de preveure els recursos. Per planificar caldrà tenir informació, preparació adequada, eines o procediments a la mida de les necessitats, persones disponibles, instruccions clares i sobretot "ganes" de planificar. Per tot plegat, la decisió de planificar sempre correspon a l'alta direcció doncs inevitablement el què es planifica cal portar-ho a la pràctica i actuar d'acord amb el projecte. Però fins i tot en les organitzacions més experimentades, no s'aconsegueix gairebé mai reproduir més d'un 85% del que estava planificat i el resultat pot ser desolador si no s'aprofita el 15% d'errades per treure'n profit. És natural que s'analitzin les causes per formular conclusions, aprendre dels resultats i tornar a planificar millor. D'aquesta manera, una nova planificació corregida a partir de l'experiència es tornarà a portar a la pràctica i ara, al comprovar de nou els resultats, és molt previsible que s'hagin eliminat les errades anteriors, però pot aparèixer un 15% d'errades "noves"!... Així es comprova que segueix sempre vigent la necessitat a aprendre dels resultats, per anar cap a la millora contínua.
Valor de l'aprenentatge
Avui és fàcil tenir accés a molta informació, però l'avantatge competitiu no s'obté precisament amb un excés d'informació sinó amb un coneixement ordenat, és a dir amb un aprenentatge continu que introdueixi a totes les persones de l'empresa en el coneixement, l'autocontrol i la responsabilitat per prendre decisions. Aquest nou model permet sentir-se responsable i capaç i representa un valor empresarial que en definitiva, fa ser més efectiu. Això es manifesta delegant les responsabilitats des de l'alta direcció, mentre que en el model anterior es volia acumular poder des del cim d'una piràmide i només servia per confirmar d'aquesta manera la paradoxa de la influència: quan més controles, menys influència exerceixes.
Empreses a la mida de les persones
Sembla que les empreses que sobreviuen i aconsegueixen millors resultats són aquelles que també han incorporat un conjunt de valors en la tasca diària i es satisfan les expectatives de totes les persones que hi intervenen. Per això, en las normes ISO 9000:2000 s'han identificat uns valors propis de la gestió de l'empresa que són inseparables de les persones i potser representen el factor d'èxit més significatiu. Bàsicament es tracta de potenciar la capacitat de les persones i aquest objectiu s'aconsegueix amb la pràctica d'una informació actualitzada d'acord amb els criteris de qualitat adoptats. També s'ha de facilitar la formació necessària per ser competent, disposar de temps per actuar i establir d'una gestió per processos en comptes de la gestió clàssica de l'empresa estructurada per departaments, que són fronteres impermeables per al trànsit de les persones. Tot plegar constitueix un nou ordre de valors que els professionals identifiquen i reconeixen segons la seva particular percepció.
Percepció dels nous Valors
Els valors exclusius, intocables i excloents ja no són útils per a vertebrar i donar estabilitat a les empreses. Eren valors amb defectes importants com la intolerància i la inflexibilitat però, en termes generals, eren vàlids per sobreviure en el seu context històric, malgrat les persones podien trobar-los de vegades terribles. Ara es necessiten uns valors que no generin confrontació i exclusió, que es puguin adaptar o modificar i que puguin conviure amb d'altres valors no coincidents. Ja no podríem conviure amb l'esquema "això val i això no val" sinó amb l'esquema "això val en aquest moment i el que no sigui això pot ser que també valgui". Ja no hi ha una autoritat única i inqüestionable, doncs s'accepten la diversitat i la relativitat amb una estructura oberta a totes les persones de l'empresa. El que eren valors rebuts passen a ser valors construïts. Els valors no venen de d'alt per una raó ideològica i els valors no ho són per imposició externa, doncs ara els valors els generen les persones cada dia, com he pogut comprovar per l'experiència de desenes de professionals de Catalunya que ja treballen segons un model de gestió de la qualitat d'acord amb la norma revisada UNE-EN ISO 9001:2000. En tots els casos hi ha coincidència elemental en quatre nivells progressius de la percepció dels valors:
1. La informació permet saber en cada moment i de manera inequívoca què cal fer
2. Quan sé què cal fer, la formació i els recursos em donen capacitat per fer-ho
3. La planificació dels processos facilita l'administració de prou temps per actuar
4. Amb una gestió per processos, cada membre de l'organització comparteix un objectiu comú i tots els esforços es fan en la mateixa direcció
Aquestes etapes són pròpies d'una nova cultura empresarial que fa més digna la professió, doncs no es limita sinó que des de la pròpia organització es potencia la creativitat i facilita l'establiment d'objectius més ambiciosos.
Valor ètic del comportament empresarial
Tradicionalment, les paraules "ètica" i "empresa" només podien anar juntes de forma excepcional doncs els deures o les obligacions semblaven contraposats a la idea de benefici o negoci, però de la mateixa manera que les persones necessiten unes pautes de comportament, les empreses necessiten uns valors empresarials com a pautes per potenciar el treball de les persones, aprofitar i compartir el coneixement i promoure la innovació. En aquest sentit, trobo que la gran descoberta de la consulta efectuada des de la federació internacional d'organismes nacionals de normalització ISO (International Standardisation Organization) efectuada entre 1995 i 2000 a les empreses de tot el món, comporta l'establiment de noves relacions internes que es basen en la cooperació i la participació, la interacció i la confiança, la descentralització de les decisions, l'adaptabilitat, el bé comú i sobretot es manifesta en el compromís de les empreses per satisfer de la mateixa manera tant els requisits dels clients com els legals i reglamentaris. Així doncs, les normes ISO 9000:2000 ja proposen un model de gestió de la qualitat on és tant important el client com el comportament ètic de l'empresa.
Jaume Riu Sala
Enginyer Tècnic Industrial
Subdirector
Divisió de Certificació de Sistemes
AENOR
BIBLIOGRAFIA
Adela Cortina. Ética de la empresa. Claves de una nueva cultura empresarial. (pròleg de J.L.López Aranguren). 5ª ed. Madrid: Trotta, 2000, 152 p.
Josep Maria Terricabras (2002) I a tu, què t'importa? Els Valors. La tria personal i l'interès col·lectiu. Barcelona: Edicions La Campana. (Col. Obertures, 11)
Gary Hamel. Professor d'Estratègia Empresarial a la London Bussines School
Web recomanada: leadeingtherevolution.com/
Peter Senge. Senior Lecturer al Massachusetts Institute of Technology
Web recomanada: http://commhum.mccneb.edu/PHILOS/senge.htm
Revista FORUM (Andorra) 2004
Revista UNE (AENOR) 2004
La Gestió dels Valors a l'Empresa
El conjunt de qualitats que aporta Valors a una empresa depèn sobretot de les persones i aquestes són l'únic component de tota l'estructura que no és estable per definició, doncs les persones s'equivoquen i aprenen. Les dues característiques diferencials que comporten inestabilitat, ben lluny de ser un problema, poden constituir la base d'una política de Gestió dels Valors, d'abast incalculable.
En els darrers deu anys i en el marc de la consulta efectuada en tot el món des del Comitè Tècnic de normalització ISO/TC 176 "Gestió de la qualitat i assegurament de la qualitat", s'han comptabilitzat els resultats de la innovació i l'experiència aplicades a les empreses de tota mida i de qualsevol activitat, de manera que ara es té una visió precisa del paper que hi juguen les persones i ja podem preveure la consideració que tindrà la Gestió dels Valors en les empreses del segle XXI.Les persones s'equivoquen i aprenen
La manera natural d'avaluar una empresa consisteix a observar si s'obtenen els resultats esperats. És freqüent en la pràctica, que els resultats d'una activitat no satisfaci les expectatives i, de vegades, això es produeix precisament per causa d'equivocacions de les persones, però en una observació més precisa es pot comprovar que les persones també acumulen experiència i aprenen de forma contínua. Si bé les màquines fins i tot poden tenir capacitat d'aprendre, és prou conegut que no solen equivocar-se i no són mai capaces d'autoreproduir-se com en el cas dels éssers vius. Fins ara, l'edifici material feia veure l'empresa com una realitat estable en la que les persones simplement s'hi havien d'adaptar. La nova visió dels Valors mostra l'empresa com un ésser viu que canvia cada dia, i no tant sols com una màquina o una instal·lació. Les empreses considerades com a organismes vius segueixen les lleis de l'evolució natural i les persones s'hi adapten de forma igualment natural. Cap empresa però, a l'igual que passa en els éssers vius, no pot transformar la seva estructura fent salts massa ràpids.
Valor de la planificació dels canvis
El món que canvia ràpidament porta a les empreses a voler seguir el mateix ritme i sovint s'ofeguen, perquè els canvis sobtats són incompatibles amb la capacitat de respirar per poder aprofitar l'experiència de resultats anteriors. Canviar és saludable i necessari, però canviar massa ràpid pot ser insostenible per qualsevol organisme viu. On és doncs, la mesura del canvi? La naturalesa no evoluciona fent salts i les empreses han d'evolucionar igualment segons una planificació sistemàtica. Per tant, la planificació en si mateixa, és una garantia de canvi sostenible i compromès amb el valor de la millora contínua. A través d'una planificació sistemàtica es pot sotmetre l'activitat de l'empresa a un projecte ordenat per aconseguir els objectius. Planificar doncs, significa decidir què s'ha de fer, quan, com i qui ho ha de fer. Això sembla fàcil però, com es tracta d'una activitat aparentment estèril (com tots els valors abans de provar-los), s'han de preveure els recursos. Per planificar caldrà tenir informació, preparació adequada, eines o procediments a la mida de les necessitats, persones disponibles, instruccions clares i sobretot "ganes" de planificar. Per tot plegat, la decisió de planificar sempre correspon a l'alta direcció doncs inevitablement el què es planifica cal portar-ho a la pràctica i actuar d'acord amb el projecte. Però fins i tot en les organitzacions més experimentades, no s'aconsegueix gairebé mai reproduir més d'un 85% del que estava planificat i el resultat pot ser desolador si no s'aprofita el 15% d'errades per treure'n profit. És natural que s'analitzin les causes per formular conclusions, aprendre dels resultats i tornar a planificar millor. D'aquesta manera, una nova planificació corregida a partir de l'experiència es tornarà a portar a la pràctica i ara, al comprovar de nou els resultats, és molt previsible que s'hagin eliminat les errades anteriors, però pot aparèixer un 15% d'errades "noves"!... Així es comprova que segueix sempre vigent la necessitat a aprendre dels resultats, per anar cap a la millora contínua.
Valor de l'aprenentatge
Avui és fàcil tenir accés a molta informació, però l'avantatge competitiu no s'obté precisament amb un excés d'informació sinó amb un coneixement ordenat, és a dir amb un aprenentatge continu que introdueixi a totes les persones de l'empresa en el coneixement, l'autocontrol i la responsabilitat per prendre decisions. Aquest nou model permet sentir-se responsable i capaç i representa un valor empresarial que en definitiva, fa ser més efectiu. Això es manifesta delegant les responsabilitats des de l'alta direcció, mentre que en el model anterior es volia acumular poder des del cim d'una piràmide i només servia per confirmar d'aquesta manera la paradoxa de la influència: quan més controles, menys influència exerceixes.
Empreses a la mida de les persones
Sembla que les empreses que sobreviuen i aconsegueixen millors resultats són aquelles que també han incorporat un conjunt de valors en la tasca diària i es satisfan les expectatives de totes les persones que hi intervenen. Per això, en las normes ISO 9000:2000 s'han identificat uns valors propis de la gestió de l'empresa que són inseparables de les persones i potser representen el factor d'èxit més significatiu. Bàsicament es tracta de potenciar la capacitat de les persones i aquest objectiu s'aconsegueix amb la pràctica d'una informació actualitzada d'acord amb els criteris de qualitat adoptats. També s'ha de facilitar la formació necessària per ser competent, disposar de temps per actuar i establir d'una gestió per processos en comptes de la gestió clàssica de l'empresa estructurada per departaments, que són fronteres impermeables per al trànsit de les persones. Tot plegar constitueix un nou ordre de valors que els professionals identifiquen i reconeixen segons la seva particular percepció.
Percepció dels nous Valors
Els valors exclusius, intocables i excloents ja no són útils per a vertebrar i donar estabilitat a les empreses. Eren valors amb defectes importants com la intolerància i la inflexibilitat però, en termes generals, eren vàlids per sobreviure en el seu context històric, malgrat les persones podien trobar-los de vegades terribles. Ara es necessiten uns valors que no generin confrontació i exclusió, que es puguin adaptar o modificar i que puguin conviure amb d'altres valors no coincidents. Ja no podríem conviure amb l'esquema "això val i això no val" sinó amb l'esquema "això val en aquest moment i el que no sigui això pot ser que també valgui". Ja no hi ha una autoritat única i inqüestionable, doncs s'accepten la diversitat i la relativitat amb una estructura oberta a totes les persones de l'empresa. El que eren valors rebuts passen a ser valors construïts. Els valors no venen de d'alt per una raó ideològica i els valors no ho són per imposició externa, doncs ara els valors els generen les persones cada dia, com he pogut comprovar per l'experiència de desenes de professionals de Catalunya que ja treballen segons un model de gestió de la qualitat d'acord amb la norma revisada UNE-EN ISO 9001:2000. En tots els casos hi ha coincidència elemental en quatre nivells progressius de la percepció dels valors:
1. La informació permet saber en cada moment i de manera inequívoca què cal fer
2. Quan sé què cal fer, la formació i els recursos em donen capacitat per fer-ho
3. La planificació dels processos facilita l'administració de prou temps per actuar
4. Amb una gestió per processos, cada membre de l'organització comparteix un objectiu comú i tots els esforços es fan en la mateixa direcció
Aquestes etapes són pròpies d'una nova cultura empresarial que fa més digna la professió, doncs no es limita sinó que des de la pròpia organització es potencia la creativitat i facilita l'establiment d'objectius més ambiciosos.
Valor ètic del comportament empresarial
Tradicionalment, les paraules "ètica" i "empresa" només podien anar juntes de forma excepcional doncs els deures o les obligacions semblaven contraposats a la idea de benefici o negoci, però de la mateixa manera que les persones necessiten unes pautes de comportament, les empreses necessiten uns valors empresarials com a pautes per potenciar el treball de les persones, aprofitar i compartir el coneixement i promoure la innovació. En aquest sentit, trobo que la gran descoberta de la consulta efectuada des de la federació internacional d'organismes nacionals de normalització ISO (International Standardisation Organization) efectuada entre 1995 i 2000 a les empreses de tot el món, comporta l'establiment de noves relacions internes que es basen en la cooperació i la participació, la interacció i la confiança, la descentralització de les decisions, l'adaptabilitat, el bé comú i sobretot es manifesta en el compromís de les empreses per satisfer de la mateixa manera tant els requisits dels clients com els legals i reglamentaris. Així doncs, les normes ISO 9000:2000 ja proposen un model de gestió de la qualitat on és tant important el client com el comportament ètic de l'empresa.
Jaume Riu Sala
Enginyer Tècnic Industrial
Subdirector
Divisió de Certificació de Sistemes
AENOR
BIBLIOGRAFIA
Adela Cortina. Ética de la empresa. Claves de una nueva cultura empresarial. (pròleg de J.L.López Aranguren). 5ª ed. Madrid: Trotta, 2000, 152 p.
Josep Maria Terricabras (2002) I a tu, què t'importa? Els Valors. La tria personal i l'interès col·lectiu. Barcelona: Edicions La Campana. (Col. Obertures, 11)
Gary Hamel. Professor d'Estratègia Empresarial a la London Bussines School
Web recomanada: leadeingtherevolution.com/
Peter Senge. Senior Lecturer al Massachusetts Institute of Technology
Web recomanada: http://commhum.mccneb.edu/PHILOS/senge.htm
20071226
EL MÉS CALENT ÉS A L'AIGÜERA
EL MÉS CALENT ÉS A L’AIGÜERA
Jaume Riu Sala
EL PUNT dimarts 4 de desembre de 2007
Jaume Riu Sala
EL PUNT dimarts 4 de desembre de 2007
De petit, quan feia malament els deures, a l’escola em feien esforçar de valent per recuperar la feina i poder així obtenir els resultats esperats.
Naturalment, mai no se li va acudir al mestre d’imposar-me la dimissió, o fer-me plegar de fer el treball encomanat, doncs és evident que jo m’ho hauria pres com un alleujament i no pas com una decisió disciplinària.
Així doncs, tant la pedagogia com el sentit comú determinen que no s’ha d’alliberar de les responsabilitats a qui no faci bé la feina. Seria un mal exemple per a la mainada.
En política és ben bé a l’inrevés.
En el cas dels càrrecs polítics, es veu que fer la feina no és pas el més important i, per això, davant dels mals resultats, es penalitza al responsable amb una acció disciplinària lluny de la pedagogia i lluny també de l’eficàcia i del sentit comú. Quan un ministre no fa bé la feina se’l convida a dimitir, per força, “encara que ell no ho vulgui”.
Ara que ja fa molts anys que no vaig a l’escola, he descobert que demanar la dimissió d’un responsable és la resposta a un impuls sancionador que castiga al titular, però que no resol la feina, perquè quan plega l’anterior n’haurà de venir un altre que es trobarà el desastre que deixa el dimissionari i és clar, en un relleu d’aquests, el més calent és a l’aigüera...
Quan es demana la dimissió d’un ministre, per tant, és evident que el més important són els privilegis del càrrec i no la feina que cal fer per obtenir els resultats que la societat espera.
Senzillament es dóna un mal exemple a la mainada.
Naturalment, mai no se li va acudir al mestre d’imposar-me la dimissió, o fer-me plegar de fer el treball encomanat, doncs és evident que jo m’ho hauria pres com un alleujament i no pas com una decisió disciplinària.
Així doncs, tant la pedagogia com el sentit comú determinen que no s’ha d’alliberar de les responsabilitats a qui no faci bé la feina. Seria un mal exemple per a la mainada.
En política és ben bé a l’inrevés.
En el cas dels càrrecs polítics, es veu que fer la feina no és pas el més important i, per això, davant dels mals resultats, es penalitza al responsable amb una acció disciplinària lluny de la pedagogia i lluny també de l’eficàcia i del sentit comú. Quan un ministre no fa bé la feina se’l convida a dimitir, per força, “encara que ell no ho vulgui”.
Ara que ja fa molts anys que no vaig a l’escola, he descobert que demanar la dimissió d’un responsable és la resposta a un impuls sancionador que castiga al titular, però que no resol la feina, perquè quan plega l’anterior n’haurà de venir un altre que es trobarà el desastre que deixa el dimissionari i és clar, en un relleu d’aquests, el més calent és a l’aigüera...
Quan es demana la dimissió d’un ministre, per tant, és evident que el més important són els privilegis del càrrec i no la feina que cal fer per obtenir els resultats que la societat espera.
Senzillament es dóna un mal exemple a la mainada.
LA PARTICIPACIÓ MÉS ALTA
Jaume Riu SalaEL PUNT dilluns 4 de juny 2007
Prendre’s la democràcia com si fos un valor absolut per governar bé, ho trobo tant pràctic com la dansa de la pluja per fer ploure, encara que tots admeten que la democràcia és la única fórmula de govern eficaç com alternativa a la dictadura i, de fet, l’alternativa a la dictadura no és la democràcia sinó la llibertat.
Diuen que Churchill ja va reconèixer que la democràcia era la menys dolenta de les formes de govern..., i sempre ens ho preníem com una genialitat d'aquell home il·lustre, sense adonar-nos que fa cinquanta anys ens estava fent un advertiment lúcid i molt seriós.Perquè, quan al país s'han de resoldre qüestions d'interès general, ens caldria tenir una organització amb prou competència professional que faci la feina que, fins ara, havíem confiat al govern que resulta d’un parlament escollit per sufragi.
En canvi, cal que l’administració d’un país sigui professional i pública sense dependre de cap interès privat (els interessos electorals d’un partit polític, també són interessos privats) i el govern s’ha de constituir amb directors professionals que fins al més alt nivell han de treballar per objectius i s’han de remunerar segons els resultats.
Però amb aquesta visió, qui determinarà la ideologia política?, i qui establirà les prioritats i objectius del govern segons la ideologia?, i qui avaluarà si els resultats assolits es corresponen, o no, amb els objectius polítics?
Aquesta missió de triar la política que representi els interessos de la societat correspon a un parlament on els partits polítics representen les ideologies i les diferents necessitats de la societat.
Així doncs, els partits polítics representen els diferents models de societat que interessen a la població i els defensen al parlament per determinar les prioritats de govern, però els partits polítics no han de tenir l’objectiu de governar, que és una qüestió tècnica.
En conseqüència, ens estalviem la despesa i el desgast innecessari de la campanya electoral per governar i les eleccions es transformarien en una participació dels ciutadans en allò que realment li interessa.
La més alta participació s’obté quan un sufragi universal es presenta en forma de consulta per triar els valors de la societat i no pas per triar a les persones que l’han de governar.
Aristòtil deia que la primera condició per governar és saber governar.
Reflexió:
No hi ha cap empresa del món que se’n fii tant poc dels seus directius que hagi de tenir en nòmina a un govern d’oposició amb la consigna d’inventar entrebancs contínuament, per posar a prova a l’equip directiu que governa.
EL VALOR DE LA DEMOCRÀCIA
EL VALOR DE LA DEMOCRÀCIA
Jaume Riu 07.06.2006
Valor és la qualitat o conjunt de qualitats que fa que una persona o una cosa sigui preuada, valgui.
La democràcia només és un invent humà del què no n’hem trobat cap altre exemple a la naturalesa i l’elecció dels governants per sufragi no garanteix l’eficàcia. És una doctrina imperfecta per governar, que admet el dubte.
La democràcia que coneixem en la política té alternatives més justes quan s’aplica fora de la política, amb un millor tracte de les minories i, sobretot, amb més eficàcia en termes de resultats.
Per tot això no es pot dir que la democràcia sigui un valor absolut.
L’essència de la democràcia està en la participació del poble en l’elecció dels governants sense prendre altres precaucions. La democràcia no se suporta doncs, en fonaments bàsics com promoure l’eficàcia del govern o satisfer les expectatives de les minories.
Aristòtil ja va anar molt més enllà de la democràcia quan afirmava que per governar, primer se n’ha de saber.
I rebobinant els fets històrics trobem que, en els inicis de la democràcia, només votaven els ciutadans censats a la polis i se n’excloïen les dones, els artesans, pagesos, pastors, soldats i la població més nombrosa: els que la societat necessitava com a esclaus-treballadors. Només un deu per cent de la població podia triar el govern i, és clar, el triaven entre aquest deu per cent.
Les campanyes electorals sedueixen als votants amb idèntics arguments que les campanyes de publicitat comercial per adquirir productes de consum i, com a conseqüència d’això, el vot decisiu està en mans dels que volen privilegis i esperen tenir descomptes o avantatge en lloc d’igualtat d’oportunitats.
Per això tots els governs democràtics són tant conservadors.
Hem comprovat que en un marc d’aplicació correcte de la democràcia, preval un integrisme de la seguretat total i aleshores es pot mantenir la pena de mort i les solucions policials que comporten presons massificades en comptes de resoldre els problemes de forma científica, identificant la causa per canviar l’efecte.
També en un marc democràtic es poden enviar soldats a les guerres promogudes a d’altres països per poder-los reconstruir i recolonitzar més endavant, sempre amb el consentiment democràtic d’una majoria que només albira un valor: la seguretat.
En definitiva, no es pot dir que la consulta democràtica sigui un valor just, positiu, o ni tant sols pràctic, doncs les eleccions democràtiques s’organitzen, no per adaptar les regles de joc a les noves necessitats o a un canvi de valors, sinó per votar a qui interpretarà les regles de joc al gust dels guanyadors.
El parany consisteix a oferir a la població el dret de poder triar al governant i, amb aquesta fotesa, privar-nos de fer el debat ideològic, i el corresponent sufragi, per triar els valors.
A la democràcia doncs, no li va bé una constitució de consens, justa i revisada contínuament per la ciutadania per adaptar-la als nous valors.
A la democràcia li convé una constitució intocable perquè pugui ser interpretada pel que mana.
La propaganda ens fa veure que l’alternativa a la dictadura és la democràcia i això es presenta com un valor, quan només és una mentida. L’únic valor residual de la democràcia és demagògic, perquè l’alternativa a la dictadura no és la democràcia, és la llibertat.
La llibertat i l’eficàcia sí que són valors absoluts, molt present a l’univers i a la natura, però no gaire en les doctrines conservadores com ara la democràcia.
LA LLIBERTAT SUBORDINADA
LA LLIBERTAT SUBORDINADA
Jaume Riu 10.04.2006
El món s’ha construït doncs a partir d’una idea bàsica: està fet de llibertats. Així, la pedra que rodola tria ella sola el millor camí, l’aigua passa per allà on li convé per esdevenir riu, mentre que el vent bufa i xiula sense partitura.
Els governs funcionen a l’inrevés i, fins ara, governar ha estat una forma encoberta de subordinar la llibertat, de manera que la forma natural del comportament humà que promouen els governs de la societat no consisteix encara a exercir la llibertat sinó la subordinació.
El resultat d’aquesta forma de govern de la societat que s’aplica en totes les cultures, no ha aconseguit cap avenç determinant en l’evolució de la humanitat, perquè es mantenen els mateixos valors que hi havia fa 4000 anys:
Persisteix l’esclavitud com a valor social a tot el món civilitzat, doncs encara s’obtenen els mitjans de subsistència de tots els treballadors moderns a través del treball obligatori a canvi d’un sou, amb l’amenaça terrible de l’atur laboral.
La riquesa material i els privilegis o avantatges de cadascú sobre les altres persones són encara els principals factors d’èxit social, de manera que en la publicitat comercial més moderna es fan servir aquests arguments i, és clar, en les campanyes electorals també.
Es manté l’extermini de les minories i avui encara es justifica el silenci d’opinions d’interès minoritari quan, en les eleccions democràtiques, guanya una majoria de ciutadans seduïts precisament per les promeses de privilegis i avantatges que podran tenir sobre les minories.
El dret de conquesta, reconegut des del principi de les guerres, està vigent per establir fronteres i idiomes oficials que no es corresponen amb la realitat cultural ni amb les necessitats vitals de la població.
Preval la violència física com a argument determinant en les decisions de la societat, doncs tots els ciutadans del món modern encara tenim el compromís de mantenir un exèrcit disposat per a la guerra, o hem de finançar les aliances de complicitat amb l’exèrcit d’altres.
Les reixes i les muralles físiques encara impedeixen la lliure circulació de les persones per establir-se allà on els convé.
Les presons amb privació física de la llibertat ofereixen el mateix argument primitiu des del principi de la història per fer front a la impotència per restituir la dignitat de les persones d’origen marginal que no han pogut triar el seu destí.
Els militars i els líders religiosos segueixen l’estètica i es vesteixen segons l’esquema d’una litúrgia daurada que els fa diferents de la resta de la població, exactament igual que han fet els bruixots i els guerrers des de la prehistòria.
NO EXISTEIXEN COSES ACABADES
NO HI HA COSES ACABADES,
DONCS LES COSES, QUAN S'ACABEN, DEIXEN D'EXISTIR
Jaume Riu 11.10.2005
Només de donar un cop d’ull a la societat del benestar ja s’observa que l’oferta supera a la demanda i el factor determinant de l’èxit és trobar comprador.
Bàsicament és difícil vendre i és fàcil comprar,
per això la publicitat es fa per vendre i no pas per comprar.
Els polítics es venen ells mateixos i proclamen les seves excel·lències personals,
però no hi ha pas una campanya de la ciutadania per comprar bons polítics.
Fer campanya i eleccions per triar persones segons la seva ideologia, o segons la ideologia d’un partit polític, no és gens encertat perquè d’aquesta manera ningú no avalua la capacitat tècnica del candidat per gestionar els recursos de tota la societat.
A la persona que arriba a manar li demanaran que interpreti les regles de joc, les lleis o la constitució, segons la seva ideologia i no segons els principis de la ciència o de la tècnica.
El que governa ha d’interpretar les regles de joc segons la seva ideologia i amb això es reconeix que:
- Tenim unes regles de joc, unes lleis i una constitució no gens útils perquè són bàsicament interpretables i no serveixen de referència.
- La persona elegida ha de formar govern i pactarà amb d’altres que no pensen igual i per tant, la ideologia de l’elegit tampoc no és una garantia.
Sortosament les persones tenim una ideologia canviant i, com és natural, no es pot dissenyar un govern de la societat que depengui de la ideologia de les persones que prenen decisions.
El vot responsable de la ciutadania ha de servir per decidir la ideologia que es vol adoptar i, per tant, s’ha de votar la constitució, les lleis i, en definitiva, les regles de joc, tant sovint com les circumstàncies socials ho demanin.
El marc legal ha d’expressar de manera inequívoca una ideologia de consens i així, al menys cada quatre anys s’ha de votar la constitució per adaptar-la a les noves necessitats canviants.
Per governar el país s’ha de ser bàsicament molt bon professional per gestionar els recursos, generar valor i fer la necessària reenginyeria del sistema per garantir que es segueix la ideologia de la constitució.
Els polítics han de treballar per objectius i s’han de valorar pels resultats.
Els polítics que governen la societat no s’han de comprar doncs en el mercat de les eleccions i mai no hi ha d’haver campanyes electorals per triar a les persones perquè als polítics, igual que als cirurgians, als arquitectes o als aviadors, no els hi hem de demanar una ideologia sinó capacitat professional.
Bàsicament, ho fem tot a l’inrevés.
MILLORAR NO ÉS EL MILLOR
SI MILLOREM EL QUÈ ESTEM FENT,
NOMÉS OBTINDREM EL QUÈ ESTEM FENT
Quan l’any 1933 Einstein va arribar als Estats Units i a la Universitat de Princeton li mostraven l’esforç dels científics americans per millorar contínuament la seva feina, els va dir: “si milloreu el què heu fet sempre, només obtindreu el què heu fet sempre”.
I ara, tres quarts de segle més tard, encara veiem a casa nostra, com la majoria d’analistes s’ocupen de proposar millores per recuperar la participació en la consulta electoral, i culpen de l’abstenció a la manca de lideratge o al sistema electoral, sense retreure’s tampoc a l’hora de fer culpable al propi ciutadà, que prioritza l’oci quan ha de triar entre un esdeveniment esportiu o anar a la platja, en comptes d’anar a votar.
Si millorem el què hem fet sempre, només obtindrem el què hem fet sempre, i ara és hora de fer reenginyeria per canviar des de l’essència i per canviar de model.
Votar era tant important o inqüestionable com anar a missa, i els dos compromisos de responsabilitat personal segueixen una evolució paral·lela cap al no-res, o cap al canvi de model.
Prendre’s la democràcia com si fos un valor absolut per governar bé, ho trobo tant pràctic com la dansa de la pluja per fer ploure, encara que tots admeten que la democràcia és la única fórmula de govern eficaç com alternativa a la dictadura i, de fet, l’alternativa a la dictadura no és la democràcia sinó la llibertat.
Diuen que Churchill ja va reconèixer que la democràcia era la menys dolenta de les formes de govern..., i sempre ens ho preníem com una genialitat d'aquell home il·lustre, sense adonar-nos que fa cinquanta anys ens estava fent un advertiment lúcid i molt seriós.
Perquè, quan al país s'han de resoldre qüestions d'interès general, ens caldria tenir una organització amb prou competència professional que faci la feina que, fins ara, havíem confiat al govern que resulta d’un parlament escollit per sufragi.
En canvi, cal que l’administració d’un país sigui professional i pública sense dependre de cap interès privat (els interessos electorals d’un partit polític, també són interessos privats) i el govern s’ha de constituir amb directors professionals que fins al més alt nivell han de treballar per objectius i s’han de remunerar segons els resultats.
Però amb aquesta visió, qui determinarà la ideologia política?, i qui establirà les prioritats i objectius del govern segons la ideologia?, i qui avaluarà si els resultats assolits es corresponen, o no, amb els objectius polítics?
Aquesta missió de triar la política que representi els interessos de la societat correspon a un parlament on els partits polítics representen les ideologies i les diferents necessitats de la societat.
Així doncs, els partits polítics representen els diferents models de societat que interessen a la població i els defensen al parlament per determinar les prioritats de govern, però els partits polítics no han de tenir l’objectiu de governar, que és una qüestió tècnica.
En conseqüència, ens estalviem la despesa i el desgast innecessari de la campanya electoral per governar i les eleccions es transformarien en una participació dels ciutadans en allò que realment li interessa.
La més alta participació s’obté quan un sufragi universal es presenta en forma de consulta per triar els valors de la societat i no pas per triar a les persones que l’han de governar.
Aristòtil deia que la primera condició per governar és saber governar.
Reflexió:
No hi ha cap empresa del món que se’n fii tant poc dels seus directius que hagi de tenir en nòmina a un govern d’oposició amb la consigna d’inventar entrebancs contínuament, per posar a prova a l’equip directiu que governa.
UN ARTISTA SENSE SENTIT DE L'HUMOR ÉS UN TÈCNIC
UN ARTISTA SENSE SENTIT DE L'HUMOR ÉS UN TÈCNIC
Jaume Riu 19.09.2006
De vegades s’identifica el sentit de l’humor només amb la capacitat de burla o exclusivament amb el fet de riure o de fer riure, però el sentit de l’humor és sobretot un element essencial per crear, i és inseparable de la condició d’artista.
El sentit de l’humor fa canviar lliurement els valors establerts i consisteix a mirar les coses des d’un punt de vista diferent, creatiu i artístic.
Els pintors es miren el paisatge cap per avall, per entre mig de les pròpies cames, per veure els color sense el prejudici de les formes. Només de mirar cap per avall una muntanya o un carrer, es destaquen uns colors diferents i es veu la realitat amb volums, tonalitats i contrastos que et fan sentir creatiu.
En el món de les finances, resulta que les subhastes d’art són una oportunitat de negoci pels inversors i, els mateixos accionistes que hi veuen rendibilidad en les empreses constructores per exemple, també diuen que fer música és rendible si agrada prou a molta gent.
Però l’artista amb sentit de l’humor pensa que el fet d’enregistrar la música en discos o que es pugui interpretar en una sala d’audicions i que la gent la pugui escoltar i en gaudeixi pagant l’entrada, és un accident. El que de debò és essencial per a l’artista i ho troba prou rendible per si mateix, és que hagi sentit el plaer de composar, o el plaer potser d’interpretar.
També hi ha un plaer que consisteix només a escoltar música, però és un plaer de segon ordre encara que molt útil, perquè la majoria de gent no sabem composar ni tocar el piano, de manera que ens hem d’acontentar amb plaers de segona.
En les altres arts passa exactament el mateix. L’objectiu d’una pintura no és que estigui penjada a les parets d’un museu, i el fet d’exposar una pintura perquè la gent la miri i sigui una mica feliç, és un accident. El que de debò és essencial, també en la pintura, és que l’artista pintor sigui feliç quan pinta.
M’agrada jugar i perdre; perquè si podia guanyar, ja seria el súmmum..., i amb la mateixa reflexió, la majoria ens hem de conformar amb el plaer d’escoltar, veure, llegir o visitar els resultats de la creació d’uns artistes que trobem genials, que han gaudit i han tingut el plaer sublim de fer-ho però, és clar, si nosaltres també podem ser artistes, aleshores la compensació és enorme.
La finalitat de qualsevol treball és artística i consisteix a ser feliç. L'aspiració màxima consisteix a tenir el plaer de crear en l'activitat senzilla de cada dia encara que, naturalment, també es pot ser artista cantant òpera, o pintant quadres.
No hauria de fer estrany que els millors artistes -els més feliços- siguin perfectament anònims i no els conegui ningú. Ser un artista ben desconegut és el privilegi de l’elit que defuig l’economia de mercat, ja que el producte resultant d’una creació artística és vulgar i només perdura la matèria o les lleis físiques que l'aguanten, i també perdura el seu valor econòmic en el mercat, que és més vulgar encara.
Poques vegades, i només quan tot és favorable, l’artista de l’elit pot arribar a obtenir una obra tangible, d’estètica bella, que perdura en les exposicions per complaure als pobres que només poden observar o comprar l’art.
De vegades s’identifica el sentit de l’humor només amb la capacitat de burla o exclusivament amb el fet de riure o de fer riure, però el sentit de l’humor és sobretot un element essencial per crear, i és inseparable de la condició d’artista.
El sentit de l’humor fa canviar lliurement els valors establerts i consisteix a mirar les coses des d’un punt de vista diferent, creatiu i artístic.
Els pintors es miren el paisatge cap per avall, per entre mig de les pròpies cames, per veure els color sense el prejudici de les formes. Només de mirar cap per avall una muntanya o un carrer, es destaquen uns colors diferents i es veu la realitat amb volums, tonalitats i contrastos que et fan sentir creatiu.
En el món de les finances, resulta que les subhastes d’art són una oportunitat de negoci pels inversors i, els mateixos accionistes que hi veuen rendibilidad en les empreses constructores per exemple, també diuen que fer música és rendible si agrada prou a molta gent.
Però l’artista amb sentit de l’humor pensa que el fet d’enregistrar la música en discos o que es pugui interpretar en una sala d’audicions i que la gent la pugui escoltar i en gaudeixi pagant l’entrada, és un accident. El que de debò és essencial per a l’artista i ho troba prou rendible per si mateix, és que hagi sentit el plaer de composar, o el plaer potser d’interpretar.
També hi ha un plaer que consisteix només a escoltar música, però és un plaer de segon ordre encara que molt útil, perquè la majoria de gent no sabem composar ni tocar el piano, de manera que ens hem d’acontentar amb plaers de segona.
En les altres arts passa exactament el mateix. L’objectiu d’una pintura no és que estigui penjada a les parets d’un museu, i el fet d’exposar una pintura perquè la gent la miri i sigui una mica feliç, és un accident. El que de debò és essencial, també en la pintura, és que l’artista pintor sigui feliç quan pinta.
M’agrada jugar i perdre; perquè si podia guanyar, ja seria el súmmum..., i amb la mateixa reflexió, la majoria ens hem de conformar amb el plaer d’escoltar, veure, llegir o visitar els resultats de la creació d’uns artistes que trobem genials, que han gaudit i han tingut el plaer sublim de fer-ho però, és clar, si nosaltres també podem ser artistes, aleshores la compensació és enorme.
La finalitat de qualsevol treball és artística i consisteix a ser feliç. L'aspiració màxima consisteix a tenir el plaer de crear en l'activitat senzilla de cada dia encara que, naturalment, també es pot ser artista cantant òpera, o pintant quadres.
No hauria de fer estrany que els millors artistes -els més feliços- siguin perfectament anònims i no els conegui ningú. Ser un artista ben desconegut és el privilegi de l’elit que defuig l’economia de mercat, ja que el producte resultant d’una creació artística és vulgar i només perdura la matèria o les lleis físiques que l'aguanten, i també perdura el seu valor econòmic en el mercat, que és més vulgar encara.
Poques vegades, i només quan tot és favorable, l’artista de l’elit pot arribar a obtenir una obra tangible, d’estètica bella, que perdura en les exposicions per complaure als pobres que només poden observar o comprar l’art.
REINVENTAR EL GOVERN
REINVENTAR EL GOVERN
Reflexió sobre la reenginyeria del govern
(o perquè millorar no és bó)
Jaume Riu 2005
1. L’OFICI DE GOVERNAR
De totes les activitats humanes de caire col·lectiu, la més compartida en totes les cultures i des de temps immemorial, és l’activitat de governar la societat.
Governar és dirigir una nau per un rumb determinat, i els navegants saben que s’ha de donar un cop de timó quan la nau es desvia del rumb.
Saber cap a on ens dirigim, i determinar quin resultat s’espera obtenir, és el primer símptoma d’intel·ligència científica.
Així doncs, governar una empresa o un país de forma científica, consisteix a prendre decisions que corregeixin el rumb quan no s’assoleixen els resultats esperats.
Cada nou govern comporta un nou tractament de les ideologies, les prioritats, les formes i l’estètica de governar però, en definitiva, tots actuen essencialment de la mateixa forma perquè no canvien mai d’ofici i, fins ara, tots fan servir les mateixes eines per governar.
L’eina i l’ofici no determinen el resultat perquè amb les mateixes eines de fuster i sense canviar d’ofici, es pot construir una barca, una cadira o un taüt..., sempre de fusta.
2. LES EINES DE L’OFICI
Les tesis més oposades com monarquia i república, o dictadura i democràcia per exemple, tenen una imatge molt diferenciada però en realitat, tots fan sevir exactament les mateixes eines primitives que ja va inventar l’home a la prehistòria.
En efecte, des de les tribus africanes fins als imperis asiàtics, passant pel cas específic de qualsevol monarquia europea, democràcia parlamentària, dictadura vitalícia o república popular, des de la Xina fins al Vaticà, es confirma que només es pot governar d’acord amb els sis punts d’una mateixa regla universal.
A tot arreu i en el millor dels casos, governar bé significa:
1. Ser dipositari d’una ideologia i promoure-la amb eficàcia,
mitjançant l’exercici de la política.
2. Fixar els límits i regular el comportament dels individus a la societat,
mitjançant la promulgació de lleis.
3. Autoritzar o denegar el dret a realitzar activitats,
mitjançant l’emissió de títols i llicències.
4. Mantenir l’ordre intern i la integritat del territori,
mitjançant les barreres i l’ús necessari de la força.
5. Administrar els recursos, mitjançant la recaptació d’impostos.
6. Assumir la burocràcia dels registres documentals que necessita la societat,
mitjançant el treball responsable dels funcionaris.
En tota la història i en cada continent s’ha comprovat que sense haver-s’ho dit, perquè naturalment no es coneixien, les diferents cultures han adoptat en comú i de forma espontània els mateixos sis principis d’aquesta regla universal.
Hem dit universal però no coneixem pas tot l’univers. Potser hi ha vida en altres llocs, i potser hi ha una altra manera de governar...
Mentrestant, per descobrir des d’aquí els avantatges d’una altra manera possible de governar, hem comprovat que no n’hi ha prou de triar la millor de totes les alternatives i, ni tant sols, no s’ha d’aplicar l’experiència per millorar els resultats, perquè això ja s’ha fet a tot el món en els darrers mil·lennis, i no hem avançat gens.
El vici de millorar, i el vici de perfeccionar el que hem rebut, ens ha destruït el sentit de la innovació. Per això, fem servir encara les mateixes eines -perfeccionades- que tenien els egipcis fa quatre mil anys.
Sense provar altres camins, hem perfeccionat de forma eficient les eines més inhumanes de govern que ja aplicaven els romans, els íbers, els vikings, els inques, els maies o els asteques, i fem servir encara, amb total impunitat, el que es va inventar al començament de la història.
En efecte, el govern de la societat moderna encara fa servir eines que consisteixen a mantenir les penes de presó per privar la llibertat a les persones incorrectes, així com mantenir i reforçar les fronteres que impedeixen la lliure circulació de persones que voldrien canviar de territori.
En el govern de la societats civilitzades encara hi ha castes i privilegis de classe per herència i per dret de conquesta.
L’organització del treball no ha avançat des de l’esclavitud ben organitzada que va fer créixer el poder dels faraons, perquè encara mantenim el principi de la necessitat de treballar per subsistir, i es paga un salari per la feina feta, que és una forma moderna d’esclavitud.
En el marc estricte de governar de forma exemplar que es reconeix en els països més avançats, encara s’admet de forma inqüestionable que es puguin construir armes destructives per defensar-se.
Tanmateix, igual que els bàrbars de la història, encara es poden enviar tropes a un altre país i fer la guerra per atacar a l’enemic i reduir-lo per la força, fins i tot matant als ciutadans.
En els països que gaudeixen precisament d’un govern civilitzat, també hi ha una part de la població dedicada a ser militar de professió així com uns altres són dipositaris de les creences religioses i tots aquests, tant des de la milícia com des de la religió, representen un poder, un reconeixement, i una influència decisiva en el govern de la societat.
Els militars i els religiosos s’estructuren segons una organització jeràrquica que necessita mantenir un protocol en el tracte i han d’usar l’uniforme en el vestit per diferenciar-se de la resta d’humans, amb una estètica daurada exactament igual que els guerrers i els bruixots de les primeres organitzacions humanes al començament de la història.
Així doncs, ja es veu que millorar no porta enlloc i, en comptes de perfeccionar el que ja tenim, si es volen descobrir els avantatges d’una altra manera de governar s’ha de fer una reenginyeria del sistema i, partint de zero, s’ha de canviar de valors per canviar de model.
3. CANVI RADICAL I REENGINYERIA DEL SISTEMA
Per fer un canvi radical de l’ofici de governar es necessita fer la reenginyeria de tot el sistema i aprendre a fer servir les noves eines:
1. La ideologia la tria la societat, mitjançant la consulta, el debat, el consens i la revisió continua dels valors que es recullen a la constitució.
Per tant, el govern no té ideologia, però la constitució si.
2. Les minories es respecten.
Això significa que els objectius de govern y la política sostenible s’aproven per consens amb la participació de totes les minories, i no per majoria.
3. Els polítics, igual que els metges o els mestres, amb independència de la seva ideologia personal, són professionals amb contracte laboral, treballen per objectius, i actuen estrictament d’acord amb les prioritats que determina la constitució.
4. Es renuncia a l’ús de la força i no es preveu cap forma de milícia.
Es substitueix la coacció per la informació, per la formació i per la complicitat dels ciutadans.
5. El polítics han de ser competents per gestionar directament els recursos públics.
Els afers d’interès social com la construcció d’equipaments, els transports i les comunicacions, la generació i distribució d’energia, o la captació, tractament i subministrament d’aigua potable, la sanitat, els medicaments i els aliments per exemple, es gestionen des del govern i no des de l’empresa privada.
6. Per contra, tota la burocràcia administrativa es cedeix a l’empresa privada i es gestiona fora del govern.
El canvi de model representa un canvi d’ofici i, per tant, dedicar-se a la política no tindrà sentit perquè l’acció de govern tindrà exclusivament responsabilitats tècniques.
Amb les noves eines es canvien els aspectes fonamentals de l’acció de govern:
- No hi ha impostos.
La gestió eficient dels recursos, tant des del govern com des de la ciutadania, comporta que s’eliminen els impostos, i ja no caldran tampoc ni els ajuts ni les subvencions perquè els resultats es mesuren per la utilitat i no per la rendibilitat.
- No hi ha atur.
L’atur laboral deixa de ser un problema polític, per reconèixer que en realitat és un problema tècnic, mal resolt fins ara, perquè el treball personal no ha de tenir cap influència en l’accés dels ciutadans a la societat del benestar.
- El treball és gratificant per sí mateix i no per la remuneració.
L’objectiu no consisteix tant sols a tenir treball per tothom ni treballar més, sinó que cadascú pugui gestionar els recursos segons la seva capacitat i aportar així valor a la societat, a la mida de les seves possibilitats.
- No hi ha fronteres.
Totes les persones tenen dret a triar el lloc on volen residir perquè precisament es promou la lliure circulació de persones i de mercaderies al desaparèixer la competència comercial, substituïda per objectius d’eficàcia i d’eficiència.
- Desapareixen els estats.
Amb l’objectiu de fer un ús racional dels recursos, sense fronteres i sense l’excusa dels drets de conquesta per subordinar als ciutadans, els estats ja no tenen raó d’existir i només preval la idea de nació.
Ara per ara, Catalunya ja és una nació sense estat, mentre que Espanya és un estat que no s’identifica amb cap nació.
- No hi ha campanyes electorals.
Els responsables de la gestió de govern ja no s’han d’elegir en unes votacions sinó que s’han de seleccionar als més competents perquè, tal com preveia Aristòtil, el govern s’ha de confiar als qui en saben.
Així doncs, el candidat ja no podrà oferir la possibilitat enganyosa d’aconseguir que s’interpreti la constitució segons els particulars interessos partidistes.
- No hi ha partits polítics.
En comptes dels partits, és la societat qui tria directament i amb transparència, les idees, els valors i les prioritats sostenibles que vol adoptar.
D’aquesta manera ja no serveix l’excusa de fer pactes de govern per facilitar la governabilitat, amb el resultat de coalicions que els ciutadans no han triat.
- No hi ha govern d’oposició.
No hi ha cap empresa del món que pugui sobreviure si es fia tant poc dels seus directius que ha de tenir en nòmina a tota una plantilla de directius que s’oposen a totes les decisions de l’acció de govern i, per tant, reclamen més atenció que no pas la consecució dels objectius estratègics.
- No hi ha exèrcit.
- No es malmeten recursos amb la fabricació i comerç d’armes, perquè no hi ha exèrcit i en el nou model s’ha superat la dialèctica de la força per la informació i la formació com a eines bàsiques per aconseguir la complicitat. Preval el valor del diàleg i les guerres es veuen només amb perspectiva històrica, ja superada.
- No hi ha una constitució interpretable.
Com a llei fonamental, la constitució ha de tenir un text inequívoc que no permeti la interpretació partidista des de qualsevol ideologia i, per això, es fan consultes democràtiques per adaptar el text als canvis de valors o al canvi de prioritats que la societat determina segons el coneixement i l’oportunitat històrica.
Els governants no actuen per ideologia i és en la constitució on es recull la ideologia, els valors i les prioritats sostenibles per cada grup social.
En definitiva, la gestió política no té gairebé cap interès mediàtic i els polítics han d’aparèixer a la televisió tant com ho fan els dentistes, els hematòlegs o els cirurgians que fan bé la seva feina i observen el codi deontològic de la professió sense esperar que la seva personal ideologia condicioni l’activitat tècnica professional.
4. APLICACIONS DEL CANVI DE MODEL
Des d’aquesta nova perspectiva, la geografia, l’aritmètica, la gramàtica, la física i la història es veuen d’una altra manera.
Així es pot entendre que Amèrica es va descobrir fa cinc-cents anys i posteriorment s’ha anat colonitzant, mentre que Àfrica ja està colonitzada i encara no s’ha descobert.
Àfrica presenta una estructura deprimida per la gana, les malalties, els genocidis i l’explotació, però té una riquesa natural de recursos, població i distribució geogràfica que fa pensar en la necessària reenginyeria del continent.
En termes de canvi de model, es veu la utilitat d’adoptar una estructura federal, en comptes de conservar la desastrosa distribució en el mapa amb el dibuix d’estats que han resultat del colonialisme i no tenen cap justificació social.
La idea de tot un continent federal, dibuixaria un nou mapa sense les fronteres dels estats actuals (uns cinquanta) i on totes les nacions (més de sis-centes) hi participarien en igualtat de drets i obligacions per aportar valors a la federació segons les seves possibilitats particulars, i podrien beneficiar-se dels recursos federals segons les necessitats de cada ètnia o nació.
Una Àfrica federal, sense cap altra ajut des de fora, podria assolir plenament el nivell de la societat del benestar amb garanties de prestacions de sanitat, educació i assistència a la gent gran per a tota la seva població, amb el mateix nivell de confort que obtenen els ciutadans europeus.
Les dades objectives i ben documentades confirmen la evidència de que Àfrica és en realitat un continent ric, autosuficient i en disposició de ser el motor eficaç per col·laborar en el desenvolupament de les zones deprimides de la resta del món.
Només fa falta canviar de model i, fins i tot, s’invertirien els corrents migratoris per anar d’Europa cap a l’Àfrica.
L'ESTRATÈGIA DEL DIPUTAT
Jaume Riu 06-06-2006
Estratègia és l’art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat.
Pel que governa, l’estratègia consisteix a coordinar les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius d’una organització, d’un estat, d’un grup o d’un partit.
Però quan un diputat s’aixeca del deu escó i se’n va cap a la tribuna d’oradors, perquè li correspon el torn de paraula, resulta que mai no sé què hi va a fer allà al davant. Mai no aconsegueixo comprendre l’estratègia del diputat, i això que n’he vist de tots colors.
Des del moment que el diputat, el portantveu, el ministre, conseller o president, s’aixeca de l’escó amb papers a la mà, me’l miro i tracto d’endevinar quina deu ser la seva estratègia.
Aleshores penso que potser avui el polític pretén explicar coses que els altres no sabem. o potser té la intenció de fer canviar de parer dels altres diputats que l’escoltaran asseguts. En aquests supòsits, ni l’escenari ni la litúrgia del parlament no són els adequats perquè tothom reconeix que les idees no es canviaran pel discurs d’un contrincant. Malament aniria si alguna dada determinant pel govern del país es pot desconèixer encara en el moment de la intervenció, i s’ha de descobrir en una sessió parlamentària.
En conseqüència, trobo que el parlament no és el millor lloc per desvetllar dades.
Les dades s’han de conèixer i publicar efectivament per informar a la població però no són pròpies del parlament. Si es presenten dades objectives i significatives, els diputats ja les haurien de saber abans i, si són dades subjectives, no ens han de fer perdre el temps.
Altrament, és possible que avui el diputat pugi a la tribuna per rebatre les idees que han exposat uns altres parlamentaris i ho vol fer amb nous arguments. Fins i tot potser vol parlar de nous valors presents a la societat o potser vol donar el seu parer, o l’opinió del seu grup, sobre un tema controvertit.
En definitiva, el diputat exposarà idees per establir un posicionament. En tots aquests supòsits en els què intervenen arguments i conflictes d’interessos, resulta incomprensible que al parlament es faci només ús de l’habilitat dialèctica, en comptes d’usar una presentació power point amb quadres sinòptics, com fem tots els altres ciutadans en una aula, en una oficina o en qualsevol auditori, quan volem sistematitzar amb eficàcia, l’exposició d’unes idees.
Per tant, si resulta que l’estratègia del diputat no és fer-se entendre, em pregunto què hi va a fer doncs, allà dalt a la tribuna?
PREGUNTES DES DE LA BUTACA
PREGUNTES DES DE LA BUTACA
Jaume Riu 2005
De vegades es fan preguntes solemnes, tant sols per descol·locar a l'observador i conduir-lo cap a una resposta evident i bàsicament correcta. Així s’admet que la democràcia o la loteria de Nadal són coses bones, i l'autodeterminació de les nacions o l'atur laboral són coses dolentes.
Però altrament, també es pot funcionar a l'inrevés i formular preguntes senzilles de forma espontània, per explorar amb llibertat el terreny políticament incorrecte de les respostes controvertides, inesperades i sorprenents, que podrien comportar fins i tot un canvi radical dels valors reconeguts.
Des d'aquesta perspectiva, veiem que la societat és només l'escenari on es representa l'acció política, i els polítics fan d’actors d'una obra clàssica que s'ha tramès de generació en generació, conservant els decorats antics, amb una estètica medieval i músiques enganxoses que tothom reconeix, tot plegat per fascinar a l'espectador i, en definitiva, per garantir la pervivència del teatre.
I arriba el dia que el públic de la platea s’adona que també podria ser protagonista, només amb l'actitud natural de fer una pregunta fàcil des de la butaca, sense guió ni maquillatge.
Així doncs, un dia es fa la pregunta fàcil:
perquè elegim als polítics, i no a la política?
Aleshores, al sentir la pregunta, m’imagino el rebombori a d’alt l’escenari amb els actors en blanc, intranquils, mentre esperen l’ajut de l’apuntador.
L’apuntador repassa ràpidament els fulls de tots els guions per trobar la resposta, els actors callen i, mentrestant, els espectadors de la platea van dient el que saben:
- La finalitat del polític és mantenir la raó en el bàndol propi
- Dialogar és com admetre que pots donar la raó a l’altre
- El diàleg no necessita cap escenari i el polític sí
- El diàleg no té cap litúrgia i el polític sí
- Per dialogar no calen eleccions, però el polític les necessita
- El diàleg no és remunerat, l’activitat del polític sí
- El diàleg no comporta un interès mediàtic, el polític sí
- El diàleg gaudeix de la veritat i el polític gaudeix de la raó
- Amb el diàleg es pot governar des de la diversitat de les minories, i el polític només necessita el vot de la majoria
- Al cap d'amunt dels estaments de la societat hi ha d'haver la política que determina una ideologia de consens, justa i adaptada contínuament a les necessitats, després venen les persones que aporten el que poden i es beneficien del que necessiten i finalment, en el nivell més funcional, hi ha el polític que fa el servei de gestionar el recursos per obtenir resultats esperats
- La política són les regles de joc que la societat ha triat responsablement i el polític s’hi ha d'adaptar per assolir els objectius aprovats. Així doncs, la política no pot ser mai una conseqüència del treball professional del polític
- Si és el polític qui orienta i defineix la política es produeix bàsicament una infidelitat al ciutadà
- En definitiva, el polític ha d'actuar professionalment segons les prioritats encomanades per portar a terme els objectius polítics que la societat necessita, segons un codi d’eficàcia i eficiència
- El polític no té la potestat d’aprovar ni desaprovar la política
- La política és abans, molt abans, que el polític
- Ben sovint, el polític és l’inconvenient per aconseguir els objectius polítics
- De fet, els polítics i la política no tenen gairebé rés a veure més enllà de la coincidència semàntica, doncs el polític és un professional i la política és una ideologia
- El polític passa i la política perdura i evoluciona
- En la història hem conegut algun excel·lent polític, fins i tot un dels millors si el mesurem pels grans resultats polítics assolits, com el Mahatma Gandhi, que era tanmateix una persona políticament incorrecta, i el van matar
- En la política actual, trobo que els polítics més realistes, que exploren camins innovadors per resoldre problemes crònics i fan servir tècniques políticament incorrectes com el diàleg per desencallar la política, els fan dimitir
- Els objectius més interessants de la política els aconsegueixen els que actuen de forma políticament incorrecta
- Els polítics són tangibles i la política és intangible
- Elegir a unes persones no posa en perill el sistema perquè, si no va bé, es pot censurar a la persona sense haver de condemnar a la ideologia
- Amb el fet d’elegir als polítics, sempre es pot personalitzar la responsabilitat i donar la culpa a algú
- El fet de triar una ideologia per seguir-la sense restriccions és molt compromès, perquè aleshores es veuria clarament si l’elector busca privilegis i avantatges en comptes de justícia
- Els ciutadans ens volem espolsar la responsabilitat de prendre les decissions de compromis ideològic, de manera que els ciutadans seguim el joc d'elegir persones amb un programa electoral considerat com a mal menor, encara que mai no s'ajusti completament a la política que més ens convé
- Al ciutadà egoista, covard, insegur i poruc, ja li va bé que els polítics discuteixin al Parlament
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser hauríem de dir que la unitat indivisible de l'estat no és un valor absolut, no té consistència històrica, no té perspectives de futur, no és un concepte just, i ni tant sols no és un valor pràctic
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que el federalisme s'ha prohibit a la constitució només per motius inconfessables, sense consultar-ho a la societat i sense tenir cap motiu democràtic o funcional, ja que el concepte federal, del llatí foedus foederis, significa pacte i consisteix a unir els interesos de les nacions federades en una mateixa constitució política
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que el sistema federal és convincent i econòmic per administrar les autonomies ja que, per aconseguir-ho, es fan pactes respectuosos amb l'interès de cada nació en els afers interns, i també s'estableix un poder superior, l'estat federal, que es reserva el govern de totes aquelles matèries que afecten a l'ordre general
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que un govern federal és eficient i transparent perquè les regles de joc no comporten un debat continu de competències ja que els estats federats no es poden separar de la federació, i la seva participació en les decisions federals s’han determinat de forma clara, precisament a la constitució
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que el nacionalisme espanyol, americà o francès és més radical, insolidari i ben organitzat que el nacionalisme cors, català o basc
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que no hi ha cap empresa del món governada amb una doble estructura com es fa en la política, doncs ningú no se'n fia tant poc dels seus directius que també hagi de tenir en nòmina a l'oposició, amb la consigna de “bloquejar sempre les decisions amb entrebancs sistemàtics i desqualificacions", de manera que el polític responsable els ha de sortejar hàbilment per sobreviure, en comptes de governar
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que les eleccions per triar a les persones que han d'interpretar la mateixa constitució en un sentit o en el sentit contrari, ens demostren que la constitució és ambigua, és injusta, i no serveix en absolut com a marc de referència
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que els presidents d'uns quants països democràtics són també bàsicament terroristes perquè, donant suport als atemptats contra la població d'Irak amb el resultat de milers de víctimes civils i la destrucció material de tot el país, es col·loquen en el mateix nivell de responsabilitat que els terroristes islàmics
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que les fronteres entre els estats només són una excusa per mantenir els privilegis d'una part de la població mundial i per posar impediments a la justícia social de la lliure circulació de les persones
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que la fabricació d'armes és un malbaratament de recursos, els exercits no serveixen, i les guerres ja no tenen cap justificació
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que en el reciclatge tranquil·litzador d'envasos només recuperem una part de la matèria, paper, plàstic o vidre, però no recuperem gens de l'energia consumida per fabricar-los, que és el component més important, i es llença
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que no cal treballar tantes hores per tenir accés a la societat del benestar, ja que mentre uns no tenen cap feina, molts d’altres treballen massa
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que l'accés a la societat del benestar per a tots els ciutadans no té cap relació amb el treball o amb l'atur, perquè fa cinquanta anys tothom treballava molt i no hi havia atur, però tots érem més pobres
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que no cal crear llocs de treball que malbaraten els recursos naturals per garantir accés a la societat del benestar, ja que la productivitat s'ha multiplicat per mil en cinquanta anys i també produïm cada cop més béns de vida efímera -d'un sol ús- amb una producció que supera impunement les necessitats del mercat
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que la democràcia és només una eina, com ho és el llenguatge o la reproducció assistida, però no és una ideologia amb un valor absolut perquè, en el marc estricte de la democràcia, s'ha negat el vot a la dona, es poden il·legalitzar partits, es pot condemnar a mort i es pot enviar l'exèrcit a fer guerres a l'estranger
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que al Parlament no s’ha de discutir mai, ni desqualificar al contrincant, ni tant sols buscar el vot de la majoria, perquè no es tracta de vèncer ni de convèncer a l’altre, sinó d’explicar bé el que és just
- Si els ciutadans volguéssim triar la política que més ens convé, potser diríem que l’activitat parlamentària ha de consistir a explicar les noves necessitats de la població amb una proposta de la solució justa i prou.
Només de fer una pregunta fàcil des de la butaca, ja ens hem pogut imaginar un nou Parlament on es parla i s’expliquen les necessitats i les solucions justes, però no es discuteix.
Quan en les sessions del Parlament no s’entenen els arguments de forma objectiva, aleshores els parlamentaris ho han de tornar a explicar millor com si fossin a la Universitat.
Si amb l’exposició parlamentària encara no hi ha prou evidències objectives, s’ha de seguir parlant fins arribar al consens, perquè la justícia és un valor científic i, com a tal, no admet la subjectivitat.
Nosaltres som el públic de la platea però sabem que la ciència és objectiva i per això els principis científics no es discuteixen acaloradament ni es poden subornar i, per descomptat, no s’aproven pel vot de la majoria.
Però sembla que en el govern de la societat, malgrat tot, es vol seguir mantenint que la justícia no sigui precisament científica, de manera que algú haurà de pujar a l’escenari, ho haurà de reconèixer..., i aleshores ja en parlarem.
En definitiva, quan un dia arribem a triar la política que més ens convé, tot serà diferent i els polítics seran uns directius sense declaració ideològica perquè hauran de respondre, com els metges, els mestres o els enginyers, amb la adequada competència professional, amb contracte laboral i treballant per objectius, al servei dels ciutadans.
Després de fer una pregunta senzilla des de la butaca, l'espectador surt del teatre amb la sensació de que tot es pot canviar i, en el camí cap a casa, cadascú decideix que vol escollir la política, i no als polítics...
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)