TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA AMB UN TRUC DE MÀGIA

.      Placa urbana al carrer de Montpeller, vuitena ciutat de França

TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA 

AMB UN TRUC DE MÀGIA

A la matinada del dijous dia 20 de novembre de 1975 ens vam despertar amb la notícia que per fi, havia mort Franco.
En aquell mateix moment es començava a practicar un engany descomunal, com un truc de màgia, dissenyat amb precisió pel dictador que ja el 30 de desembre de 1969 en el discurs de Cap d’Any volia asserenar els militars i les elits més nervioses de veure que el seu “caudillo” es feia molt vell, i els va dir per televisió en blanc i negre, que la successió amb el príncep Juan Carlos ho deixava tot lligat i ben lligat.
Poc ens pensàvem què hi havia al darrere d’aquelles paraules enigmàtiques, però ara ja ho sabem.
Al cap de sis anys, la mort biològica del dictador va trobar les elits del franquisme molt escarmentades pel que havien vist encara no feia ni dos anys en la Revolució dels Clavells del país del costat, on amb un alçament militar i civil van canviar el règim i van instaurar la República Portuguesa.
Per això, els franquistes sense Franco, en defensa pròpia van fer el mateix que els mags, van distreure tothom amb una fugida cap endevant i es van imposar amb quatre paraures: “transició a la democràcia”, que aleshores resultaven insòlites i ningú podia pensar que els estaven enganyant perquè parlar de democràcia a Espanya era una modernitat per enlluernar una població que portava gairebé quaranta anys sense veure la democràcia enlloc.
El truc de màgia consistia a fer desaparèixer el més importat, i van aconseguir amagar unes altres quatre paraules: “transició a la república”, i el mag amagava aquesta idea a la màniga perquè si la gent se n’adonava, hauria estat la bèstia negra de la monarquia franquista i la constitució espanyola no s’hauria pogut aprovar.
Amb la transició a la república ben amagada com si no existís, i amb l’enganyifa de la transició a la democràcia, va resultar que el canvi de règim espanyol només consistiria a comprar voluntats per legalitzar partits polícs que sortíen com bolets i fer eleccions de tant en tant, però res més.
El Cap d’Estat -el rei-, continuaria sent inviolable i vitalici exactament igual que el “Generalísimo Franco”, que no es podria canviar ni amb unes eleccions, i pel mateix motiu.
A més, en el preàmbul de la constitució espanyola de 1978 es proclamava amb molta barra, literalment la intenció de “Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la Llei com a expressió de la voluntat popular”. A la pràctica s’ha demostrat malauradament que l’expressió de la voluntat popular en el regne d’Espanya encara franquista, consisteix a complir la llei, exactament com es fa en totes les dictadures. En canvi en una democràcia, les lleis s’adapten a la voluntat popular, i no a l’inrevés.
Amb el control absolut de les lleis i amb la complicitat del Cap d’Estat vitalici i inviolable, les elits d’aquesta democràcia franquista fan el mateix negoci que les elits de la dictadura, i l’únic camí transitable per recuperar la legalitat republicana és la independència dels Països Catalans, perquè el regne d’Espanya només ha fet la transició a la democràcia amb un truc de màgia.