LA HIPOCRESIA DE LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA

EL FARISEISME DE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA A LA DEMOCRÀCIA.

Democràcia i transparència són les dues paraules esdrúixoles que els polítics adoren, que senten com una joia verbal, com un talismà que justifica la raó de la seva existència.
– Fa vint anys, es va imposar la tesi que els governs havien d’obrir les seves dades al públic. Les administracions públiques finançades pels contribuents tenien l’obligació d’alliberar informació en formats reutilitzables. Els portals de transparència van florir com bolets i Vicent Partal descriu la trampa que tot es va fer de manera que la transparència fos, a la pràctica, un laberint. Les dades de vegades es publicaven en formats obsolets, amb estructures incomprensibles per a ningú que no fos un especialista en arqueologia documental.
– Trenta anys abans, amb la mort biològica del dictador es va imposar la idea de “fugir endavant” amb una transició a la democràcia (sic), sense necessitat de canviar de règim. Es tractaria d’imposar un rei inviolable i vitalici, exactament com ho havia estat el “Generalísimo”, van preveure fer eleccions de tant en tant amb una Llei electoral que asseguri el control absolut dels resultats -regla D’Hondt amb llistes tancades- i, sobretot, s’haurien de legalitzar partits polítics que van florir com bolets l’any 1977 gràcies a una Llei d’Amnistia que perdonava els crims del franquisme i gràcies als Pactes de la Moncloa que perdonaven als perseguits pel franquisme. En els partits polítics de la transició espanyola hi havia militars, jutges, policies i falangistes franquistes, igual que comunistes, socialistes i republicans que s’avenien a renunciar als seus principis i tots admetien un rei que havia jurat fidelitat als “Principios de Movimiento Nacional” i, com és evident, aquest nou Cap d'Estat no havia renunciat pas als seus principis. La lletra de la llei restava així complida i l’esperit assassinat.
D’aquesta manera la transició a la democràcia amagaria l’únic camí transitable que havia de ser la transició a la República, i no una altra cosa.
En aquell temps, les elits franquistes patien un pànic sever perquè només uns mesos abans ja havien vist al país veí una Revolució dels Clavells amb un alçament militar i civil gairebé pacífic, que va enderrocar la dictadura de l’Estado Novo (vigent des de 1926) i es va establir la República Portuguesa.
Igual que el fariseisme dels polítics amb la transparència, també es verifica doncs, el fariseisme de la transició espanyola amb la democràcia.

SENSE REPÚBLICA, ALS PAÏSOS CATALANS NO HI HAURÀ MAI TRENS EXCEL·LENTS

(2026 03 09)  ÉS CLAR, SENSE REPÚBLICA ALS PAÍSOS CATALANS NO HI HAURÀ MAI TRENS EXCEL·LENTS.

Portem cinquanta dies de mentides, i han estat possibles perquè els governs i les organitzacions responsables del servei ferroviari s’han cuidat de distreure la població perquè no es parli de l’origen del problema.
Des del 20 de gener a la nit, quan un tren de la R4, a Gelida, va topar contra un mur de contenció de la AP-7 i en aquell accident hi va morir un jove maquinista en pràctiques, ningú no ha dit que la causa del caos ferroviari persistent no és un episodi excepcional de pluges d’aquest hivern, sinó la rebel·lió militar de 1936 que va segrestar la República el 1939, i després la decisió política de 40 anys de dictadura que ha consistit a imposar una estructura ferroviària radial per impedir l’existència d’un Corredor Mediterrani amb la inversió i el manteniment que necessiten els ferrocarrils dels Països Catalans per sobreviure i créixer però, sobretot -i d’això plora el nen-, després de la mort biològica del dictador fa ja cinquanta anys, tampoc no es va fer una transició per recuperar la legalitat republicana, amb la conseqüència que portem dues -o tres- generacions perdudes i, és clar, sense República als Països Catalans no hi haurà mai trens excel·lents.

PEDRO SÁNCHEZ, EL PRESIDENT QUE GASTA MÉS EN ARMES

Article d'Andreu Barnils (2026 03 08 VilaWeb)

CRUEL PARADOXA DE LA DOBLE PERSONALITAT

.             Franco "bajo palio"

2026 03 04    LA CRUEL PARADOXA DE PASSAR DEL “ENTERADO” AL “BAJO PALIO”, SENSE CANVIAR DE PERSONA.

Franco el sanguinari, era el militar que signava el sinistre “enterado”, i així va ordenar la mort per afusellament al Camp de la Bota de Barcelona i al cementiri de Girona i a tot arreu del país, de milers i milers de ciutadans que havien passat per un consell de guerra sumaríssim d’urgència -que vol dir injust-, acusats precisament de rebel·lió militar (sic), quan els rebels eren ells, els militars que havien segrestat la república.

Després, el mateix Franco moralment ben galdós i emmedallat, l’endemà arribava a l’església “bajo palio”, i era aclamat i reconegut per la població de l’altiplà peninsular i pels poders eclesiàstics de l’època, com si fos una persona sagrada.

És un comportament que ha copiat Pedro Sànchez, doncs mentre a l’escenari global s’ha convertit en referent del progressisme internacional per la seva posició a favor de la sobirania de Palestina, en canvi, a l’escenari intern nega als Països Catalans el dret a existir com a nació.

Des de Santiago Carrillo, Felipe González i Josep Tarradellas, fins a Oriol Junqueras, Pedro Sánchez i Salvador Illa per exemple, en cadascú hi reconec la cruel paradoxa de passar del “enterado” al “bajo palio”, sense canviar de persona.

ELS IRRESPONSABLES NO SABEN QUE HO SÓN

2026 03 01        ELS IRRESPONSABLES NO VOLEN LA INDEPENDÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS.

M’agrada això aque diu Vicent Partal dels llibres que de vegades arriben a dir-te el que no vols sentir però que cal escoltar.

Ahir, en un acte públic, vaig sentit com una persona amb microfon i des de la taula de ponents, deia que gràcies a l’arribada de la democràcia va anar millor no sé què. Em fa mal sentir aquesta mena d’irresponsabilitat dels que encara es creuen que en efecte hi ha hagut una transició espanyola a la democràcia. Són perillosos i cal tenir-los presents.

Els que són irresponsables no saben que ho són, i es pensen que poden ser d’esquerres i conservadors del règim autonòmic, i obedients del partit polític, i dependents de la constitució espanyola, tot a l’hora sense que ningún no s’adoni de l’engany.

D’aquesta manera irresponsable s'ho miren des de l’esquerra els que no volen recuperar la legalitat republicana perquè temen perdre vots a les eleccions, però també ho veuen des de la dreta els que ja els va bé l’economia extractiva de les autonomies, ho veuen els empresaris prudents que canvien la seu social per raons polítiques, i ho veuen els juristes brillants i als eclesiàstics influents que necessiten viure en un núvol d’impunitat indispensable per sobreviure en el mar de les incoherències.

Per això, naturalment resulta que els irresponsables no volen la independència dels Països Catalans.

JA ENS HAVÍEM OBLIDAT DE LA REPÚBLICA

       Vaga de tranvies a Barcelona des de l'1 de març de 1951

 
2026 02 28   ENCARA NO HAVIEN PASSAT NI DOTZE ANYS, I NOSALTRES JA ENS HAVÍEM OBLIDAT DE LA REPÚBLICA.

Avui fa 75 anys del boicot que els ciutadans de Barcelona van fer a la companyia de Tramvies de Barcelona a partir de l'1 de març de 1951. El motiu inicial era l'augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s'establia amb el preu del mateix servei a Madrid.

La protesta expressava un descontent arrelat entre la gent per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d'ençà de la fi de la Guerra Civil, i alhora consistia a manifestar-se massivament per primer cop contra el franquisme.

HEMEROTECA:

I ara, consultant l'hemeroteca, comprovem que durant dues setmanes, la població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzà els seus desplaçaments a peu i participà en nombroses manifestacions de protesta. L'inici de la vaga fou espontani, tot i que més tard s'hi apuntaren i li donaren suport militants de dretes i d'esquerres, de CNT, FNC, FNEC i altres; fins i tot fou detingut el dirigent del PSUC, Gregorio López Raimundo. El governador civil, Eduardo Baeza y Alegría, hi emprà la Guàrdia Civil. El 12 de març es van produir enfrontaments violents que van acabar amb morts. Finalment, tant ell com l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.

CANVI DE PUNT DE VISTA:

Allò que molts han considerat positivament com una victòria popular tenia en realitat el valor exactament contrari, perquè des del punt de vista dels cronistes estrangers, aquell episodi demostrava que Franco havia aconseguit el que es proposava i havia guanyat definitivament la guerra quan la població ja no es mobilitzava per recuperar la legalitat republicana sinó pel preu dels transports públics.

Encara no havien passat ni dotze anys i ja ens havíem oblidat de la República. 

P. SÁNCHEZ DESCLASSIFICA DOCUMENTS DEL 23-F

2026 02 23     NO FOTEM FENT FUM,                                               QUE JA SOM GRANS.

        El govern pot fer públics els documents secrets?                                  

        Caram, quines atribucions s’adjudica el PSOE i quines conclusions en traiem:

1. En el regne d’Espanya, no és un tribunal sinó un govern qui decideix què es classifica com a document secret i què es desclassifica, i en quin moment…

2. Ja no tenim dubtes de què hi havia al darrere del 23-F i no ens fa cap falta aquesta desclassificació després de 45 anys perquè sabem que si una cosa no es vol fer pública, segur que no s’ha escrit. Seria una estupidesa.

3. Per la mateixa regla, perquè no es desclassifiquen les informacions del 17-A que hem exigit des del moment zero?

No fotem fent fum, que ja som grans.

A L'HEMEROTECA DE LLIURE ACCÉS ES VERIFICA QUE TANT EL REI BORBÓN, COM TEJERO, COM MILANS DEL BOSCH, COM ARMADA, EREN PROTAGONISTES DE L'ACCIÓ COLPISTA DES DEL MATEIX BÀNDOL.

Hem consultat l'hemeroteca de lliure accés i hem comprovat el següent:

1.  El dilluns 23 de febrer de 1981, la Guàrdia Civil assalta el Congrés de Diputats a Madrid per consumar un Cop d'Estat i substituir el règim del 78 per un règim militar,

2.  Per consumar el Cop d'Estat, els colpistes NO havien planejat cap acció (cap!...) per segrestar i controlar el Cap d'Estat, només volien seguestar els diputats del govern, i no cal desclassificar cap document secret per comprovar aquesta evidència.

3.  La conclusió recollida a tota la premsa del món, coincideix a dir que no es pot fer un cop d'estat per canviar el règim sense segrestar el cap d'estat per tenir-lo controlat, i això no va passar, de manera que aquell 23-F tant el rei Borbón com Tejero, com Milans del Bosch, com Armada, eren protagonistes de l'acció colpista des del mateix bàndol.

L'INDEPENDENTISME AL CENTRE DEL DEBAT

2026 02 21    SI ALGÚ VOL GOVERNAR SENSE SER DECIDIDAMENT INDEPENDENTISTA, ÉS ALGÚ MOLT PERILLÓS QUE NO ESTÀ EN EL NOSTRE BÀNDOL, PERQUÈ ENS VOL MAL.

     Diu Lluís Llach des de l'ANC que hem de posar l'independentisme en el centre del debat.

    Fins aquí hem arribat als Països Catalans amb l'enganyifa de la transició espanyola.

     Si algú encara fa plans per governar a la cort del rei de Madrid, o als Països Catalans de l'autonomia segrestada per les elits franquistes, o a l'Ajuntament castellà de Barcelona, de València o de Palma de Mallorca per ejemple; si algú vol governar encara sense imposar primer de tot, el canvi de l'estructura de l'estat des dels fonaments; si algú vol governar sense ser decididament independentista, és algú molt perillós que no està en el nostre bàndol, perquè ens vol mal.

TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA AMB UN TRUC DE MÀGIA

.      Placa urbana al carrer de Montpeller, vuitena ciutat de França

TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA 

AMB UN TRUC DE MÀGIA

A la matinada del dijous dia 20 de novembre de 1975 ens vam despertar amb la notícia que per fi, havia mort Franco.
En aquell mateix moment es començava a practicar un engany descomunal, com un truc de màgia, dissenyat amb precisió pel dictador que ja el 30 de desembre de 1969 en el discurs de Cap d’Any volia asserenar els militars i les elits més nervioses de veure que el seu “caudillo” es feia molt vell, i els va dir per televisió en blanc i negre, que la successió amb el príncep Juan Carlos ho deixava tot lligat i ben lligat.
Poc ens pensàvem què hi havia al darrere d’aquelles paraules enigmàtiques, però ara ja ho sabem.
Al cap de sis anys, la mort biològica del dictador va trobar les elits del franquisme molt escarmentades pel que havien vist encara no feia ni dos anys en la Revolució dels Clavells del país del costat, on amb un alçament militar i civil van canviar el règim i van instaurar la República Portuguesa.
Per això, els franquistes sense Franco, en defensa pròpia van fer el mateix que els mags, van distreure tothom amb una fugida cap endevant i es van imposar amb quatre paraures: “transició a la democràcia”, que aleshores resultaven insòlites i ningú podia pensar que els estaven enganyant perquè parlar de democràcia a Espanya era una modernitat per enlluernar una població que portava gairebé quaranta anys sense veure la democràcia enlloc.
El truc de màgia consistia a fer desaparèixer el més importat, i van aconseguir amagar unes altres quatre paraules: “transició a la república”, i el mag amagava aquesta idea a la màniga perquè si la gent se n’adonava, hauria estat la bèstia negra de la monarquia franquista i la constitució espanyola no s’hauria pogut aprovar.
Amb la transició a la república ben amagada com si no existís, i amb l’enganyifa de la transició a la democràcia, va resultar que el canvi de règim espanyol només consistiria a comprar voluntats per legalitzar partits polícs que sortíen com bolets i fer eleccions de tant en tant, però res més.
El Cap d’Estat -el rei-, continuaria sent inviolable i vitalici exactament igual que el “Generalísimo Franco”, que no es podria canviar ni amb unes eleccions, i pel mateix motiu.
A més, en el preàmbul de la constitució espanyola de 1978 es proclamava amb molta barra, literalment la intenció de “Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la Llei com a expressió de la voluntat popular”. A la pràctica s’ha demostrat malauradament que l’expressió de la voluntat popular en el regne d’Espanya encara franquista, consisteix a complir la llei, exactament com es fa en totes les dictadures. En canvi en una democràcia, les lleis s’adapten a la voluntat popular, i no a l’inrevés.
Amb el control absolut de les lleis i amb la complicitat del Cap d’Estat vitalici i inviolable, les elits d’aquesta democràcia franquista fan el mateix negoci que les elits de la dictadura, i l’únic camí transitable per recuperar la legalitat republicana és la independència dels Països Catalans, perquè el regne d’Espanya només ha fet la transició a la democràcia amb un truc de màgia.