2026 07 01 NO M’INTERESSA CAP PARTIT POLÍTIC QUE VOL OBTENIR VOTS EN LES ELECCIONS A LA MONARQUIA DE FRANCO.
Amb les declaracions que fa avui l'expresident Aznar, tenim la constatació que els dos grans partits PP i PSOE que s’han repartit l’estat espanyol de la transició ençà ja no ho poden continuar fent, perquè els electors –prou electors– han decidit d’avantposar la nació pròpia a la nació espanyola.
Avui l’article editorial de Vicent Partal va de la por que tenen els partits polítics, i tenen motius.
“La primera i única finalitat de tot partit polític és el del propi creixement sense límit”, va deixat dit Simone Weil l’any 1943 al seu llibre postum: “Assaig sobre la supressió dels partits polítics” que publicaria Pol·len Edicions el 2023 en català.
Des de la mort biològica del dictador el 1975, i des del moment zero de la Transició a la Democràcia (sic), no vaig trobar mai el lloc oportú per depositar la meva militància en cap partit politic i, passats més de cinquanta anys, el “voteu-nos a nosaltres” el trobo encara més repugnant que mai, per motius obvis. Per poder aprovar la infame constitució de 1978 i fer-ho sobretot a contracor, els militars de Franco i els falangistes del “FET y de las JONS” van obtenir el perdó dels delictes anteriors gràcies a la llei d’Amnistia de 1977, i aleshores es van poder reciclar de forma maliciosa per construir partits polítics com Fuerza Nueva FN, Alianza Popular AP, i Unión del Centro Democratico UCD, tots ells beceroles del Partit Popular, per anar a les eleccions de la monarquia de Franco, i guanyar-les.
A l’altre bàndol, els comunistes de Santiago Carrillo, els socialistes de Felipe González i els republicans de Josep Tarradellas es deixaven convèncer pel mateix motiu, amb un indult gràcies als Pactes de la Moncloa de 1977, per poder construir de forma igualment maliciosa uns partits legalitzats de nou com PC i PSUC però amb la condició de no fer la política comunista que la constitució no permet, i els comunistes s’hi van avenir.
Igualment van legalitzar el PSOE amb la condició de no fer política socialista sinó renunciar al terme “marxista” del seu ideari i apuntalar la monarquia, i els socialistes s’hi van avenir.
L’exemple més escandalós és el d’Esquerra Republicana de Catalunya ERC amb dirigents històrics afusellats per Franco, que per ser legalitzat el partit polític republicà, s’hauria de comprometre a no restaurar la legalitat republicana que havia segrestat Franco quaranta anys abans i, en canvi, els republicans s’haurien de transformar en monàrquics d’un dia per l’altre, i s’hi van avenir.
El catalanisme d’Unió Democràtica també amb dirigents històrics afusellats per Franco, i el catalanisme de Convergència Democràtica amb una política del “peix al cove”, van seduir la població durant 23 anys però mai, mai, mai, no van denunciar el cop d’estat dels militars insurrectes del 1936, ni la repressió franquista a partir de 1939, ni la imposició del rei Borbón el 1975.
Els partits polítics catalanistes de dretes feien només la viu-viu per anar guanyan eleccions, i no em va agradar mai que els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sense autonomia per gestionar la cultura, ni la justícia ni les infraestructures de ports aeroports i ferrocarrils, sense autonomia econòmica per aprovar ni el pressupost ni les inversions, però encara no m’explico la gran paradoxa dels partits polítics de les esquerres, abanderats històrics de la revolució i de la justícia social, que no volen fer la revolució independentista per enderrocar el règim del 78 en mans de les elits franquistes i, naturalment, amb les seves enormes contradiccions, tampoc no han rebut mai la confiança plena precisament de la majoria social per gestionar la justicia social.
És una evidència fonamental i pertinent que als partits d’esquerres tan conservadors com el partits de dretes, també els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sinó ja haurien canviat de política, i no ho han fet.
Sentint la veu de Simone Weil, no m’interessa cap partit polític que vol obtenir vots en les eleccions a la monarquia de Franco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada