LA POLICIA EN EL BÀNDOL DELS CIUTADANS

2026 07 27      SENSE LA POLICIA EN EL BÀNDOL DELS CIUTADANS NO HI POT HAVER NI DEMOCRÀCIA NI REPÚBLICA. 

La policia és un servei públic, un cos armat i organitzat per l'administració pública que s'encarrega de mantenir l'ordre públic, protegir la seguretat dels ciutadans i dels seus béns, i perseguir els delictes, i res més.  

La pregunta de Vicent Partal en el titular de l'article editorial d'avui a VilaWeb: 

- Per què pega, la policia?  

ens hauria de sorprendre sobretot perquè més sorprenent encara que la pregunta és la resposta òbvia:

- La policia pega perquè els funciona. Tenen immunitat i compleixen ordres.

Jo faig una altra pregunta: Perquè els catalans no tenim gairebé mai la policia en el nostre bàndol? i aquesta és la qüestió. 

Em preocupa molt que fa cinquanta anys sento els mateixos que s'omplen la boca de transició a la democracia i militen a qualsevol partit polític, que no han dit mai ni una paraula de la dissolució de la Guàrdia Civil, l'eina clau de la repressió franquista. 

 Malauradament, als Països Catalans en els darrers noranta anys hem tingut sistemàticament les policies a l'altre bàndol, excepte moments puntuals i molt reconeixibles, això sí. 

Provablement, avui a VilaWeb hem destapat un tema cabdal per a la independència perquè sense la policia en el bàndol dels ciutadans, no hi pot haver ni democràcia ni república.

A LES ESPANYES ELS FA PÀNIC

                            El president Carles Puigdemont vota. 

                      A les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya 

                        va aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència i va proclamar la                                              República Catalana.

2026 07 21      ACABAT L’EXILI TORNEM ALLÀ ON ÉREM. 

Cadascú fa el paper que li pertoca, i ara és el moment del desenllaç que a les Espanyes els fa pànic perquè quan tornin els exiliats s’obrirà la pantalla del vespre del divendres 27 d’octubre de 2017 quan el Parlament de Catalunya havia fet efectiva la Declaració d’Independència estroncada el mateix dia per un Cop d’Estat Jurídic que va comportar l’exili, peró acabat l’exili tornem allà on érem.

LES LÍNIES VERMELLES COM A ARMA ENGANYOSA

 

2026 06 02 FER FORA DE CATALUNYA TOTS AQUESTS COLONS INVASORS QUE ES DEFENSEN AMB LES LÍNIES VERMELLES.

Quan érem joves, molts sabíem que no totes les línies vermelles del franquisme eren murs infranquejables perquè la censura tenia uns forats enormes que amb molta imaginació i prou criteri es podien traspassar fàcilment, des de trucs semàntics per confondre al censor amb la lletra d'una cançó d'Ovidi Montllor on la "fera ferotge" era en realitat la manifestació de l'1 de maig, fins a l’estratègia per obtenir el certificat de penals tot i haver estat "fitxat" per la policia. Però l'autèntica línia vermella que aleshores no es podia passar mai, una línia vermella sense cap punt feble, era el manteniment de la unitat del territori "nacional" (sic), i encara som allà on érem. 

En el Títol VIII de la constitució espanyola hi ha articles delirants com el 145 on diu literalment que: "en cap cas s'admet la federació de Comunitats Autònomes" i, només de llegit el to que fan servir al redactar, ja es demostra la mania persecutòria que pateixen. Fanàtics de la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, perden el seny i es descontrolen quan saben que el document de la Declaració d’Independència de Catalunya fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d’octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d’autodeterminació unilateral celebrat l’1 del mateix mes. I a Madrid saben (millor encara que nosaltres des d'aquí), que acabat de signar, el president Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol. Aquest protocol d’haver d'escoltar les alternatives dels espanyols atemorits de veure la solidesa de Catalunya ja l’havia viscut Francesc Macià 86 anys abans, igual que Josep Tarradellas feia només 20 anys, però ara canviarien les tornes i Carles Puigdemont va mantenir fermament la decisió de RENUNCIAR A L'AUTONOMIA PER DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA. El fan culpable de que passades dues setmanes -del 10 al 27 d'octubre- de fortíssimes pressions i amenaces i malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, Puigdemont es va oposar frontalment a convocar eleccions per diluir el resultat de l'1 d'Octubre i NO VA CLAUDICAR perquè a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP el diputat independent Germà Gordó. 

A Madrid no obliden que el mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè amb la declaració d'independència de Catalunya es preveia l’esfondrament del règim del 78 i el Senat espanyol es va reunir amb una convocatòria excepcional d'urgència a dos quarts de cinc, només una hora després de la declaració d'independència, per aprovar l'acció d'un Cop d'Estat Jurídic contra Catalunya.

Aquell vespre, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava l’aplicació de l’article 155 del Títol VIII de la Constitució per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat Carles Puigdemont, el vicepresident i tots els consellers del Govern català. Va anunciar per sorpresa unes eleccions autonòmiques a Catalunya avançades al 21 de desembre. 

Va declarar l’extinció de les oficines del president i del vicepresident, del Consell de la Transició Nacional, del DIPLOCAT, i va cessar els delegats de Brussel·les i Madrid i totes les delegacions a l’estranger excepte -per sorpresa-, la delegació de Brussel·les. 

El presidents Macià i Tarradellas havien cedit, però Puigdemont no, i mai no l'han pogut neutralitzar. 

Això explica perquè ara és tan potent el repte d'un president Carles Puigdemont pro-actiu perquè els altres -els socialistes- s'hagin de defensar amb la tàctica del mal menor, per no traspassar la línia vermella del PP i Vox que seria el mal major. 

Però el "mal menor" és una entelèquia que s'han inventat a Madrid com una altra línia vermella, per mantenir Pedro Sánchez a La Moncloa, perquè el mal menor no existeix, només hi ha el "mal immediat", i el mal que tenim ara mateix al davant és el PSOE i després vindran els altres mals immediats. Els més llestos de la classe saben -tant a Madrid com a Barcelona i a Waterloo-, que quan el PSOE caigui esfondrat, tindrem un altre mal al davant, el PP amb Vox, i aleshores farem la mateixa reflexió, i després encara tindrem els altres mals que queden de les elits franquistes que apuntalen la monarquia, fins a fer fora de Catalunya tots aquests colons invasors que es defensen amb les línies vermelles.

LA MALA FE MÉS LLARGA D'EUROPA

                Juan Carlos i el "Caudillo" Franco

2026 07 08      LA MALA FE MÉS LLARGA D'EUROPA. 

A l'Europa contemporània no hi ha cap altra cas de mala fe que perduri per 90 anys com la mala fe del regne d'Espanya. 

Amb el cop d'estat dels militars insurrectes del 1936 van segrestar la República i imposarien per les armes la primera dictadura franquista de quaranta anys, que va perdurar encara cinquanta anys més amb la instauració d'una monarquia pensada per Franco sense seguir cap procés prescriptiu de restauració monàrquica, perquè davant del món no l'hauria pogut justificar. 

En canvi, les elits franquistes en defensa pròpia i els militars a contracor, per poder consolidar la mala fe de Franco es van inventar una enganyifa descomunal que en deien "Transició a la Democràcia", naturalment per ocultar que amb la mort biològica del dictador l'únic camí transitable havia de ser la Transició a la República per recuperar la legalitat republicana, però van decidir la legalització de partits polítics desplegats a partir de les deixalles dels falangistes del FET i de les JONS, i dels comunistes de Santiago Carrillo que renunciaven a ser comunistes per poder tornar de l'exili i anar a les eleccions, i dels socialistes de Felipe González que es comprometien a no fer mai política socialista i renunciaven a ser marxistes per poder així apuntalar la monarquia, sempre amb l'objectiu d'anar a les eleccions i guanyar-les. 

El paradigma més maliciós és el del republicà Josep Tarradellas que com altres "rojos" va acceptar l'amnistia per poder tornar de l'exili i es va fer monàrquic d'un dia per l'altre per poder ser president d'una Generalitat que el règim havia de restaurar forçosament -no tenien cap altra alternativa- per emblanquir aquella constitució tan dèbil que s'aguantava per un fil. 

Els falangistes, els comunistes, els socialistes, els republicans i els catalanistes del "peix al cove", han estat els còmplices necessaris del delicte perpetrat per fer possible la monarquia de Franco. 

Hem arribat així al 2026 en una segona dictadura franquista -ara del règim del 78-, amb un cap d'estat inviolable i vitalici, -com a totes les dictadures-, que a través dels tribunals imposa o inhabilita els governants a conveniència, sense escoltar la voluntat popular, exactament com feia el "Caudillo". 

A hores d'ara, a la monarquia espanyola hi perdura doncs la mala fe més llarga d'Europa.

LES ELECCIONS A LA MONARQUIA DE FRANCO

 

                        Simone Weil (1909-1943)   filòsofa, humanista i activista política. 

                        Es va allistar contra Franco a les Brigades Internacionals.

2026 07 01   NO M’INTERESSA CAP PARTIT POLÍTIC QUE VOL OBTENIR VOTS EN LES ELECCIONS A LA MONARQUIA DE FRANCO. 

Amb les declaracions que fa avui l'expresident Aznar, tenim la constatació que els dos grans partits PP i PSOE que s’han repartit l’estat espanyol de la transició ençà ja no ho poden continuar fent, perquè els electors –prou electors– han decidit d’avantposar la nació pròpia a la nació espanyola. 

Avui l’article editorial de Vicent Partal va de la por que tenen els partits polítics, i tenen motius. 

“La primera i única finalitat de tot partit polític és el del propi creixement sense límit”, va deixat dit Simone Weil l’any 1943 al seu llibre postum: “Assaig sobre la supressió dels partits polítics” que publicaria Pol·len Edicions el 2023 en català. 

Des de la mort biològica del dictador el 1975, i des del moment zero de la Transició a la Democràcia (sic), no vaig trobar mai el lloc oportú per depositar la meva militància en cap partit politic i, passats més de cinquanta anys, el “voteu-nos a nosaltres” el trobo encara més repugnant que mai, per motius obvis. Per poder aprovar la infame constitució de 1978 i fer-ho sobretot a contracor, els militars de Franco i els falangistes del “FET y de las JONS” van obtenir el perdó dels delictes anteriors gràcies a la llei d’Amnistia de 1977, i aleshores es van poder reciclar de forma maliciosa per construir partits polítics com Fuerza Nueva FN, Alianza Popular AP, i Unión del Centro Democratico UCD, tots ells beceroles del Partit Popular, per anar a les eleccions de la monarquia de Franco, i guanyar-les. 

A l’altre bàndol, els comunistes de Santiago Carrillo, els socialistes de Felipe González i els republicans de Josep Tarradellas es deixaven convèncer pel mateix motiu, amb un indult gràcies als Pactes de la Moncloa de 1977, per poder construir de forma igualment maliciosa uns partits legalitzats de nou com PC i PSUC però amb la condició de no fer la política comunista que la constitució no permet, i els comunistes s’hi van avenir. 

Igualment van legalitzar el PSOE amb la condició de no fer política socialista sinó renunciar al terme “marxista” del seu ideari i apuntalar la monarquia, i els socialistes s’hi van avenir. 

L’exemple més escandalós és el d’Esquerra Republicana de Catalunya ERC amb dirigents històrics afusellats per Franco, que per ser legalitzat el partit polític republicà, s’hauria de comprometre a no restaurar la legalitat republicana que havia segrestat Franco quaranta anys abans i, en canvi, els republicans s’haurien de transformar en monàrquics d’un dia per l’altre, i s’hi van avenir. 

El catalanisme d’Unió Democràtica també amb dirigents històrics afusellats per Franco, i el catalanisme de Convergència Democràtica amb una política del “peix al cove”, van seduir la població durant 23 anys però mai, mai, mai, no van denunciar el cop d’estat dels militars insurrectes del 1936, ni la repressió franquista a partir de 1939, ni la imposició del rei Borbón el 1975. 

Els partits polítics catalanistes de dretes feien només la viu-viu per anar guanyan eleccions, i no em va agradar mai que els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sense autonomia per gestionar la cultura, ni la justícia ni les infraestructures de ports aeroports i ferrocarrils, sense autonomia econòmica per aprovar ni el pressupost ni les inversions, però encara no m’explico la gran paradoxa dels partits polítics de les esquerres, abanderats històrics de la revolució i de la justícia social, que no volen fer la revolució independentista per enderrocar el règim del 78 en mans de les elits franquistes i, naturalment, amb les seves enormes contradiccions, tampoc no han rebut mai la confiança plena precisament de la majoria social per gestionar la justicia social. 

És una evidència fonamental i pertinent que als partits d’esquerres tan conservadors com el partits de dretes, també els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sinó ja haurien canviat de política, i no ho han fet. 

Sentint la veu de Simone Weil, no m’interessa cap partit polític que vol obtenir vots en les eleccions a la monarquia de Franco.