EVIDÈNCIES FONAMENTALS I PERTINENTS

 

2026 06 27      HEM D'ACABAR RETENINT NOMÉS LES EVIDÈNCIES FONAMENTALS I PERTINENTS, I NO UNA ALTRA COSA. 

Ara a l'estiu tenim l'oportunitat de parlar amb gent diversa, adulta i culta, a l'ombra d'un jardí o asseguts en sobretaula. Ahir em disposava a escoltar els arguments que fa servir la majoria per explicar la realitat política, i aleshores em va fer la impressió que hem perdut el tren de la lògica. 

 Aquest cap de setmana he sentit que de cara a les eleccions municipals, en una població que no ve al cas, sembla que hi ha molta gent de dretes -volien dir de Junts-, i hi ha una candidatura d'esquerres -d'esquerra republicana volien dir-, i he sentit que ens hem de lamentar de no haver aprofitar el temps de les esquerres (sic), quan els socialistes eren majoria absoluta. Com no era el moment apropiat, i no em veia en cor de fer un cop de timó prou pedagògic per canviar el rumb de la conversa, al menys vaig intentar introduir una variable amb la idea positiva i vaig dir que, afortunadament, en els darrers temps s'ha produït un canvi històric a favor dels ciutadans. Això és que ara ja es pot saber tot, i ho pot saber tothom gairebé en temps real. Però la resposta immediata em va descolocar quan algú saltava per dir que efectivament se sap tot, però no s'ho creu ningú (!). 

Hi he donat voltes al terme "saber", i em sembla que la clau consisteix a entendre que llegir o escoltar notícies, sentir declaracions i recollir dades no és sinònim de saber allò. Per saber efectivament un fet, s'ha de contrastar la informació i comprovar les dades fins a la demostració inapelable. 

En aquest blog he començat a recollir una relació d'evidències fonamentals i pertinents a la política immediata, que ens poden ajudar a entendre el concepte. Perquè tothom es pugui creure el relat polític dels Països Catalans, hem d'acabar retenint només les evidències fonamentals i pertinents, i no una altra cosa.

EVIDÈNCIES FONAMENTALS I PERTINENTS A LA NOSTRA POLÍTICA. 

El terme "evident" significa clar a la visió, clar a l’enteniment, talment que no pot donar lloc a dubtes. La majoria de notícies, declaracions i dades, no són evidents fins que no es verifiquen amb demostracions inapelables. En canvi, hi ha una relació d'algunes evidències fonamentals i pertinents a la nostra política dels Països Catalans, que em semblen molt interessants, i en faig un petit resum:

1. L'exèrcit espanyol no ha guanyat mai cap guerra perquè la Guerra Civil no era una guerra sinó una rebel·lió de militars insurrectes i, per tant, cap honor per a l'exèrcit.
2. Cap el 1974, Franco va seduir el jove advocat andalús Felipe González amb un pla llaminer per ocupar un futur govern, i fins i tot el va protegir amb la policia del règim quan el va enviar a París entre l’11 i el 13 d’octubre de 1974 per participar en el tretzè Congrés socialista de Suresnes, on González hi va trobar un François Mitterrand i un Willy Brand que, per força, coneixien les intencions de Franco de posar socialistes en el govern de la successió, i també les veien amb bons ulls.
3. En el preàmbul de la constitució espanyola de 1978 es diu que pretén "Consolidar un Estat de Dret que asseguri l'imperi de la Llei com a expressió de la voluntat popular", i d'aquesta manera, literalment posa l'acompliment de la llei pel davant de l'expressió de la voluntat popular, exactament com en totes les dictadures.
4. En els Pactes de la Moncloa de 1977, es van legalitzar els comunistes de Santiago Carrillo per poder participar a les eleccions amb la condició de no ser comunistes, es van legalitzar els socialistes de Felipe González amb la condició de no ser socialistes, i finalment es van perdonar i legalitzar els republicans de Josep Tarradellas amb la condició de passar a ser monàrquics d’un dia per l’altre.
5. El 1979, durant la celebració de XXVIII Congrés del PSOE, Felipe González va imposar la desaparició de la referència de “marxista” a la ideologia del partit, adduint que calia tranquil·litzar els Estats Units.
6. Contra tots els pronòstics del govern espanyol, malgrat el requeriment del Consell de Ministres de Madrid, a les 15.27 del divendres 27 d’octubre de 2017, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va aixecar la suspensió de la declaració d’independència per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc i va proclamar la República Catalana en la votació de la primera proposta de resolució conjunta presentada per les formacions de Junts pel Sí, la CUP i el diputat independent Germà Gordó.
7. La Declaració d’Independència de Catalunya és un text polític, encara sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. Es va declarar efectívament la Independència de Catalunya el 27 d'octubre de 2017 i no s'ha revocat mai.
8. El mateix divendres 27 d’octubre de 2017 la monarquia va entrar en pànic perquè es preveia l’esfondrament del règim del 78 com l’endemà dirien els titulars de la premsa castellana. El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, atemorit i superat per les evidències polítiques que no s’esperava haver d’afrontar mai, va fer una declaració institucional de deu minuts, televisada però sense admetre preguntes dels periodistes, en la qual anunciava allò que segons ells era l’aplicació de l’article 155 de la Constitució però en realitat era un Cop d’Estat del rei i del govern de Madrid contra Catalunya, per dissoldre el Parlament i destituir el president de la Generalitat, el vicepresident i tots els consellers del Govern català.
9. El president Carles Puigdemon és el president legítim i democràtic de la República Catalana declarada el 27 d'octubre de 2017, i és a l'exili des del 29 d'octubre de 2017 perquè no l'han fet claudicar.
10. A la Generalitat de Catalunya, en canvi, des del 8 d'agost de 2024 hi ha el president Salvador Illa il·legítim i no democràtic que han imposat des del bàndol colpista i ha accedit al càrrec mitjançant acords post-electorals que no ha votat ningú.

Aquestes son algunes de les evidències fonamentals i pertinents -i n'hi ha centenars més-, a partir de les quals es pot construir sense donar lloc a dubtes, el relat de la Catalunya com estat independent del regne d'Espanya, en forma de República.