2026 06 11 ES VEUEN LES ESQUERDES.
Ja esperava aquest moment que el govern de Catalunya és desentén del que passa al Catalunya i m’agrada posar-me les ulleres de canviar el punt de vista i observar.
A Catalunya, cada cop que al país hi ha una sacsejada televisada en directe es remouen els fonaments, i aleshores, si tries bé el punt de vista, s'arriben a veure les esquerdes per on un dia o altre hi haurà la trencadissa.
Fa molts anys, abans de la televisió i amb els mitjans de comunicació controlats pel règim, també hi havia sacsejades que removien els fonaments del país i hi havia esquerdes, però amb la nit informativa de la dictadura gairebé ningú no les podia veure. Les primeres esquerdes del règim de 39 es van descobrir amb la signatura del Concordat franquista de 1953 entre l'Espanya de Franco i la Santa Seu de Pio XII, que es va renovar mig d’amagat el 1979 perquè semblés “una cosa de la constitució de 1978”, però aleshores ja podíem estar més informats i sabíem que la modernitat política obligava a les elits franquistes a haver d'aparentar que volien construir una democràcia i un règim no confessional, i sabíem del cert que ens estaven enganyant.
Amb la mort biològica del dictador, des del moment zero ja van aparèixer les primeres esquerdes en les estructures del nou règim del 78. Les elits franquistes, insegures i sobretot molt desconfiades, no veien gens clar l’invent de Franco d'instaurar una monarquia en un pim-pam, sense fer ni tan sols un indispensable procés de restauració monàrquica. Naturalment, no es va atrevir a fer una restauració formal de la monarquia per no haver de recordar una evidència dolosa que es tractava de mantenir somorta, doncs era el mateix Caudillo qui quaranta anys abans havia segrestat la legalitat republicana amb una rebel·lió militar i, si de cas, el que s'hauria de fer era una Transició a la República.
No es podia amagar l'esquerda fenomenal de la "Transició a la Democràcia" (sic), que no va ser mai una transició perquè no transitava cap enlloc, i no era democràcia perquè els protagonistes dels primers partits polítics legalitzats com Fuerza Nueva FN, Alianza Popular AP i Unión de Centro Democratico UCD, eren els militars de la dictadura i personatges que havien estat els anteriors ministres del govern de Franco, falangistes del FET i de les JONS, i alguns membres numeraris de l'Opus Dei de l'Església Catòlica.
Era molt visible l'esquerda de l’invent barroer d'un "cafè per a tots" de l'Estat de les Autonomíes dirigides sempre des de Madrid, i que cada una de les autonomies no controlaria mai ni el pressupost ni les inversions.
Passats cinquanta anys, ara és evident que cada esquerda del règim del 78 ja és un esvoranc perillós que amenaça una trencadissa i els preocupa de debò, per això han buscat la complicitat del papa de Roma i l'han fet venir perquè des de la Santa Seu també tenen problemes d'esquerdes diverses, entre d'altres i sobretot a causa de la pèrdua imparable de fidels a Espanya i arreu del món.
Com qui fa servir una pasta de tapar esquerdes, han organitzat una visita inèdita del papa de Roma amb l'excusa del centenari de la mort de l'arquitecte català Antoni Gaudí, autor genial de la torre més alta del món en un temple catòlic i al papa li oferien l'ocasió de beneir la torre de Jesús en un acte multitudinari i espectacular. Semblava una idea força atractiva però, és clar, només amb la pasta de tapar les esquerdes no se n'han sortit per resoldre els defectes estructurals del regne d'Espanya i de la Ciutat del Vaticà, més aviat els ha resultat a l'inrevés perquè gràcies a la visita del papa les esquerdes les han exposat a la vista de desenes de milions de persones de tot el planeta, gairebé en directe.
A dalt de l'escenari impressionant del temple de la Sagrada Família hi han representat un paper ben galdós tots els protagonistes del país de les esquerdes que no tenen cap dret a ser-hi, perquè el temple és del poble i no hi han aportat res ni la monarquia ni el govern d'Espanya, ni l'Ajuntament de Barcelona, ni el govern de la Generalitat de Catalunya, ni el bisbat de Barcelona ni la Santa Seu, ni cap partit polític però, això sí, els actors necessitaven fer-se veure i sortir a la foto on trobem el rei i la reina, el bisbe i l'alcalde, els presidents del govern de Madrid i de Barcelona, els polítics de partit i, naturalment, també el papa de Roma.
Volem fer la crònica d'un episodi històric on hi ha hagut pressions polítiques per fer entrar amb calçador també Madrid, Montserrat i les Canàries en el pla de la visita, i pressions per l'ús de l'idioma amb un protocol i una litúrgia complexes, amb decisions d'urgència i despeses controvertides, amb un enorme desplegament policial i catalanofòbia a dojo. De fet, a més del descontent pel col·lapse als transports urbans, no puc saber si hi ha hagut tant rebuig a la visita papa com hi ha hagut eufòria religiosa. L'espectacle creat per l'ocasió ha generat una notable informació del temple de la Sagrada Família de Gaudí tramesa des de Catalunya a tot el món per canals internacionals, però sobretot passarà a la història el 10 de juny de 2026 perquè hi ha hagut també l’expulsió infame dels sis-cents cantaires amb la connivència del Patronat de la Sagrada Família presidit pel bisbe Omella, i tot en el mateix guió.
La crònica de l'endemà es pot resumir amb quatre paraules: es veuen les esquerdes.
