JA SOM LEGALS

                                               El 3 de maig de 1977, el PSUC va ser legalitzat, Així ho va titular Treball, setmanari que va sortir amb data del dia anterior. La portada de l'11 d'abril ja havia celebrat la legalització del PCE i va obrir el documental 'Ja som legals!' .

«JA TENIM ELS ROJOS AL NOSTRE BÀNDOL»

A l'inici de la Transició a la Democràcia (sic), la revista "Treball" era l'òrgan central del PSUC i en el seu històric número 476 del dia 11 d'abril de 1977 va publicar el titular de portada: «JA SOM LEGALS», celebrant la legalització del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) que no es faria efectiva fins el 3 de maig. 

Gairebé ningú no s'adonava -o no va voler veure-, que per aprovar una estranya constitució dissenyada només amb la intenció perversa d'imposar la monarquia de Franco, els calia aconseguir la rendició i la complicitat necessària dels socialistes, dels comunistes, dels republicans i dels separatistes, tots ells represaliats encara. 

Amb la difícil legalizació dels comunistes, les elits del règim tenien el seu objectiu molt a prop i, naturalment, ells ho veien des del punt de vista del vencedor perquè pensaven: «Ja tenim els rojos al nostre bàndol».

CONCLUSIÓ: 

Ara que han passat gairebé cinquanta anys, es confirma que els Pactes de la Moncloa per rehabilitar rojos i separatistes, han estat un gravíssim error polític dels demòcrates.

Costa d'explicar l'eufòria de l'esquerra d'aquell moment perquè el «ja som legals» en realitat significava renunciar a la revolució i no a l'inrevés

A partir de la mort biològica del dictador, el pla del règim falangista del 39 consistia a renèixer en forma del règim constitucional del 78, i recollir les deixalles de la dictadura per una banda, mentre que per l'altra havien de segrestar els socialistes del PSOE, els comunistes del PCE i del PSUC, els republicans d'ERC, i també els catalanistes de CiU per portar-los al bàndol de la monarquia. 

Els que havien guanyat la guerra, quedarien impunes gràcies a la Llei d'Amnistia de 1977 i podien inventar partits polítics com Fuerza Nueva (FN), Alianza Popular (AP) o Unión de Centro Democràtico (UCD) per exemple, plens de falangistes, membres numeraris de l'Opus Dei, militars i ministres de la dictadura, que es presentarien a les eleccions sense poder ser jutjats per corrupció o per crims de guerra comesos anteriorment. 

Al mateix temps, els rojos i separatistes represaliats perquè havien perdut la guerra, gràcies als Pactes de la Moncloa els legalitzaven expressament amb l'excusa d'una falsa Transició a la Democràcia (sic) i podrien tornar de l'exili amb un indult a la mida de cadascú. 

Amb aquests precedents tan forçats, els partits polítics espanyols de qualsevol ideologia no han mostrat mai cap intenció de recuperar la legalitat republicana, i no han exigit tampoc mai una Transició a la República que era el que tocava per fer justícia. 

Quan Franco va morir al llit, els hereus del règim patien de pensar que al país veí i només dos anys abans, van fer la "Revolució dels Clavells" per superar la dictadura, i allà sí se'n van sortir i van establir la República Portuguesa. 

En canvi els espanyols, seduïts per l'enganyifa d'una transició que no transita cap enlloc, i amb la complicitat necessària dels partits polítics construïts artificialment per emblanquir la monarquia de Franco, han consolidat un règim monàrquic amb un rei inviolable i vitalici, exactament igual que era inviolable i vitalici el "caudillo".