2026 05 04 EL FRANQUISME NO ELS VA PODER ENGANYAR, SI NO HAVIEN NASCUT.En el meu país, Josep Miquel Arenas, Valtònyc, ens ha de descobrir que la victòria més subtil de l’espanyolisme és haver-nos fet creure derrotats.
En canvi, igual que Vicent Partal, jo també penso que l’actual és la generació catalana més brillant i guanyadora, i us explicaré perquè.
Quan el vell dictador es va morir al llit, ara fa més de cinquanta anys, molts catalans ens vam disposar a seguir l’únic camí transitable per cambiar l’estructura de l’Estat des dels fonaments, però era una feina difícil i exigent i “mal vista” pels conservadors, mentre uns altres catalans van triar el camí fàcil d’emblanquinar el rei de Franco des del debat estrictament partidista.
Des del moment zero, alguns contraris a la constitució de 1978 no la vam voler votar perquè ens vam adonar del gran engany dissenyat per seduir als espanyols. Es tractava de fer servir paraules impensables fins aleshores com aliança popular, unió de centre democràtic, convergència democràtica, partit comunista o partit socialista o fins i tot esquerra republicana de Catalunya que posades totes les paraules noves en el mateix prestatge semblava que res no impediria fer una inusual “Transició a la Democràcia”.
Aquella població abduïda encara per Franco, parlava de democràcia amb lleugeresa -i malícia-, perquè en realitat pretenien amagar una necessària “Transició a la República”, que és el que havien fet una mesos abans al país veí amb la Revolució dels Clavells amb un alçament militar i civil gairebé pacífic, que va enderrocar la dictadura de l’Estado Novo (vigent des de 1926) i ells sí que van establir la República Portuguesa.
La reacció de les elits franquistes atemorides, va ser una fugida endavant i van enganyar tothom. Primer van enganyar als falangistes, als militars, a la policia i a la Guàrdia Civil, perquè amb la Llei d’Amnistia de 1977 els perdonaven els delictes anteriors i es van legalitzar coalicions de les elits de la dictadura però posant el nom de partit polític. Es va inventar allò que en dirien Unión de Centro Democràtico UCD amb el falangista Adolfo Suárez al capdavant, o Alianza Popular AP amb el repressor ideològic i ministre de l’Interior Manuel Fraga Iribarne, i Fuerza Nueva de Bas Piñar que causaria la Matança d’Atotxa, de manera que la mateixa gent que l’any abans eren falangistes de les JONS amb el jou i les cinc fletxes i duien la camisa blava, podrien presentar aleshores la seva candidatura per governar en una democràcia (sic).
Això no és el més greu.
Per poder homologar una constitució espanyola “democràtica”, aquell 1977 van triar cinc o sis il·lustres pensadors, entre els que hi havia catalanistes, falangistes, socialistes i comunistes ben alliçonats per entronitzar definitivament el rei de Franco i, en els Pactes de la Moncloa de 1977, van legalitzar els comunistes de Santiago Carrillo per poder participar a les eleccions amb la condició de no ser comunistes, es van legalitzar els socialistes de Felipe González amb la condició de no ser socialistes, i finalment es van perdonar i legalitzar els republicans de Josep Tarradellas amb la condició de passar a ser monàrquics d’un dia per l’altre, un preu caríssim per un republicà.
Alguns -pocs-, no vam voler votar aquella constitució que ja en el Preàmbul reconeix i imposa l’imperi de la llei per sobre de la voluntat popular, com en totes les dictadures.
I tot això és història coneguda que sabem i expliquem des de diferents punts de vista https://nohihacosesacabades.blogspot.com/ i fa atemorir al bàndol contrari.
L’independentisme no s’ha tornat culturalment espanyol, i tenim l’arma poderosa que consisteix a explicar la història a la generació dels joves i dels més joves que encara estudien l’ESO a l’institut perquè a ells, el franquisme no els va poder enganyar, si no havien nascut.
