DE QUINA GUERRA PARLEM?
En aquest moment històric, si tanco els ulls encara puc veure la guerra dels nostres pares, i sobretot la postguerra.
Veig el color gris del noticiari NO-DO obligatori a tots els cinemes, i sento la veu impostada del "Boletín Informativo de Radio Nacional de España".
Amb els ulls tancats, veig la "Formación del Espíritu Nacional" a les escoles.
Veig el Sindicat Vertical i la "Falange Española Tradicionalista de las JONS".
Veig la "Ley de rebelión militar" promulgada el 2 de març de 1943 perquè tots els delictes que considerin polítics, siguin jutjats en un Consell de Guerra.
Veig que fins nou anys després de l'acabament de la guerra guanyada pel bàndol franquista, el 7 d'abril de 1948 quan jo ja havia nascut, el govern espanyol no derogava oficialment l'estat de guerra decretat el juliol de 1936. No es diu mai, però van ser doncs gairebé dotze anys d'estat de guerra.
Veig la "Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional" de 1958, que es va aprovar quan jo tenia 10 anys, i me'n recordo de com en parlaven els grans.
Veig la llibreta del racionament del sucre i del pa, les restriccions d'electricitat, i els barris de barraques dins mateix de les ciutats de Madrid i de Barcelona.
Veig el "Fuero de los Españoles" calcat dels Decrets de Nova Planta de Felipe V que fa més de 300 anys ja havia implantat a Catalunya el règim absolutista de la monarquia.
Veig el Tribunal de Orden Público amb consells de guerra i resultat de tortura i pena de mort de persones concretes, com el militant anarquista Salvador Puig Antich, l'últim executat amb garrot vil el 2 de març de 1974 a la presó Model de Barcelona, o el militant d'ETA Jon Paredes Manot, de malnom Txiki, afusellat el 27 de setembre de 1975 a Cerdanyola del Vallès.
Veig la monarquia instaurada que no pas restaurada pel dictador Franco, i recordo que el 30 de desembre de 1969 per radio i a la televisió en blanc i negre, ens havia dit que ho deixava tot lligat i ben lligat.
Veig com Juan Carlos I en el discurs de proclamació com a rei el 22 de novembre de 1975, reconeixia literalment que Francisco Franco era "la figura excepcional que entra en la Historia como un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea. Con respeto y gratitud quiero recordar la figura de quien durante tantos años asumió la pesada responsabilidad de conducir la gobernación del Estado". Més clar, l'aigua.
Veig la Ley de Amnistia, o de "punt final", per impedir jutjar els anteriors crims comesos amb intencionalitat política, fins a la data de promulgació l'any 1977.
Veig la Constitució espanyola de 1978 que, per motius inconfessables, no es pot canviar, i en el preàmbul imposa l'imperi de la llei per sobre de la voluntat dels ciutadans, com fan totes les dictadures i que, naturalment, jo no la vaig voler votar. Em vaig abstenir.
Veig el règim del 78 amb la funció d'apuntalar al rei Borbón que havia jurat fidelitat als "Principios del Movimiento Nacional", i no se n'ha desdit mai.
Veig la Guàrdia Civil que segueix sense ser civil, i veig la policia que no està en el bàndol de la majoria de la població i, en comptes de protegir, serveix per reprimir com en totes les Colònies.
Encara veig avui clarament el control de la informació, el control de la justícia, i el control de l'economia extractiva, que fan créixer les diferències socials i porten bosses de pobresa a tots els nivells de la població mentre hi ha un pressupost militar descomunal amb l'excusa de bastir un exèrcit que no ha guanyat mai cap guerra, només contra els propis ciutadans.
Veig l'Audiencia Nacional fent la feina de l'anterior Tribunal d'Ordre Públic franquista.
Veig el Tribunal Constitucional que és inconstitucional perquè intervé per canviar les decisions del Parlament, i no passa res.
Veig el Tribunal Supremo que sense ser el tribunal natural, dicta una sentencia extrema sense proves, i amb testimonis que menteixen.
Veig la revenja política amb resultat de presó, d'exili i de repressió continua, i ara veig el Tribunal de Cuentas que, per sobre de les seves competències, vol fer l'embargament immediat del patrimoni personal dels alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, per culpa d'haver fet el que ells en diuen "acció exterior" i que significa, ni més ni menys, haver fet una feina de promoció d'aquest país a l'exterior, que troben imperdonable perquè es va fer sense el permís de Madrid.
A Catalunya venim de la guerra que van perdre els nostres pares, han canviat les formes però no hem girat full i som encara a la mateixa guerra. No va ser de cap manera una guerra civil sinó d'independència contra la insurrecció franquista.
Naturalment, en defensa pròpia ja hem canviat d'armes, d'estratègia, de tàctica i, fins i tot, d'objectius, perquè volem ser un nou estat d'Europa, independent del regne d'Espanya i en forma de república, com vam votar l'1 d'octubre de 2017.
Per ser independents i lliurar-nos del genocidi polític, cultural i econòmic, no es tracta d'aconseguir que Catalunya marxi d'Espanya, sinó de que Espanya marxi de Catalunya.
Fem servir unes armes noves que aleshores no tenien, com la declaració dels Drets Humans; la informació contrastada ara a l'abast de la majoria de la població; la determinació de milions de ciutadans; el reconeixement internacional del dret de l'autodeterminació; la unitat d'acció de les entitats del Procés Constituent i, darrerament, el Consell de la República actiu des de l'exili, amb l'Assemblea de Representants disposada a practicar la democràcia radical.
Per sobreviure en els darrers dotze anys, hem hagut d'adoptar una nova estratègia majoritària de lluita perdurable, fora de la influència de la monarquia franquista, per tant, fora de l'abast de la política de partits del règim del 78 i dels governs obedients.
La nova tàctica consisteix a descartar la violència i, sobretot, a saber desobeir totes les imposicions injustes, per poder repensar la cultura, l'economia i l'equilibri social des dels fonaments de l'Estat.
A l'altre bàndol també hi tenim uns enemics nous que, en lloc de la repressió per la força de les armes, hi trobem la repressió judicial; en lloc de l'exèrcit que obeeix al dictador, ara hi tenim tots els partits polítics que apuntalen la monarquia i obeeixen les seves regles de joc per blanquejar un estat de les autonomies sempre intervingudes; en lloc del "Fuero de los españoles", ara hi ha el Tribunal Constitucional; en lloc del "Tribunal de Orden Público", tenim l'Audiència Nacional amb les mateixes funcions, però bàsicament en aquesta nova etapa de la guerra, el regne d'Espanya ja no pot fer servir les armes d'abans.
En el preàmbul de la Constitució de 1978, abans de fer prevaler les necessitats dels ciutadans com es fa a les democràcies, es reconeix literalment el vergonyant imperi de la llei, exactament igual com ho fan a les dictadures, i ara ho veu tothom.
En el Tractat de la UE que van signar el 1985 s'estableix que els tribunals espanyols han d'acatar les decisions del Tribunal de Justícia de la UE, i també s'estableix que cap país membre no pot llençar mai l'exèrcit contra la pròpia població.
Així doncs, Espanya ha de marxar de Catalunya si volem ser independents de la monarquia franquista, però resulta que si el regne d'Espanya vol ser independent del Tractat de la UE, aleshores Espanya hauria de marxar també d'Europa.
MEMÒRIA PERSONAL DE LA POSTGUERRA
Recordo com de petit, ja fa més de setanta anys, molt sovint a casa sentia parlar de les històries de la guerra que havien viscut els grans, i és que no feia gaire que tots ells encara hi eren.
Després vaig anar comprovant que a les cases de l'altra gent, de la guerra no se'n parlava, i encara no se'n parla. Dels catalans que hem viscut la postguerra espanyola i, sobretot, dels europeus que han viscut la postguerra mundial, alguns analistes en diuen la "generació silenciosa" perquè de les respectives guerres no en volen parlar.
Naturalment, ara que m'ho miro amb perspectiva, m'agrada molt i estic agraït que a casa es parlés tant de la guerra i, encara que jo només els podia escoltar, ho feia sempre com si fos un conte, amb el mateix interès. Em va fascinar que cada persona, fins i tot els que no eren de la família, tenia el seu punt de vista particular i, per estrany que sembli, el llenguatge de les diferents històries era sempre harmònic i coincidia en els detalls escabrosos que jo ja sabia de memòria de sentir les converses anteriors. Parlaven dels morts per les bombes a les trinxeres de l'Ebre o a la ciutat de Barcelona, dels metrallaments a Madrid on encara vaig veure bales encastades al bastiment de fusta de les finestres d'allà on vivíem, i dels morts a la cuneta de les carreteres amb un "tret de gràcia" al cap, o parlaven de l'estraperlo i d'allò que menjaven per vèncer la gana. Totes les escenes s'anaven encaixant com en els contes, i em vaig muntar el decorat d'un l'escenari proper i familiar de "la guerra".
D'aquesta manera vaig saber que l'any 1936 uns "milicians del Comitè" volien matar al meu avi Josep Sala que tenia el forn de pa de La Pobla Lillet, perquè era l'alcalde i era de dretes, i va haver de fugir amb el fill gran, el tiet Miquel, per la muntanya cap a França i es veu que després es van exiliar a Itàlia, a Sanremo. En canvi la mare, un noia de 18 anys amb les seves quatre germanes, la iaia Maria i altres dones del poble, van passar a llom de mules i amb l'ajut d'uns guies, de nit per la muntanya, també cap a França, des de Castellar de n'Hug fins a Osseja per la ruta dels contrabandistes que encara està senyalitzada.
Aquest relat de passar les fronteres com si les fronteres no existissin, el vaig sentir dotzenes de vegades i en sé molts detalls i anècdotes que aleshores per mi eren emocionants. Dies després, les dones de cal Sala van tornar a passar la frontera Pirineu enllà, però a l'inrevés per entrar a Guipúscoa per Irún, i es van refugiar un temps a Sant Sebastià en una casa benestant abandonada, fins que van haver de fugir de nou per escapar de les bombes, ara cap a Salamanca, a la ciutat tèxtil de Béjar, on van poder treballar i sobreviure en el territori "nacional", lluny del front.
Mentre sentia una i altra vegada les històries a la rereguarda, de la iaia, de les tietes i de la que seria la meva mare, que durant la guerra havia après a fer de sastressa de pantalons i capots pels soldats, el pare explicava que als 9 anys ja se li havia mort el pare i ell -l'home de la casa-, havia de fer feina als telers de la fàbrica de la Colònia de "Cal Prat" a Puig-reig, on l'havien d'amagar dins d'una caixa de fil quan hi havia una inspecció. Amb 20 anys es va haver d'incorporar a la Caixa de Reclutament nº 38 de Barcelona, i va combatre al front, a les Brigades Internacionals.
Molts anys després, ja de gran, amb el meu pare encara viu, els fills vam fer una recerca de dades per recuperar la seva història i hem pogut comprovar que efectivament, hi ha constància que ell era a la 45 Divisió i a la XI Brigada Garibaldi, a les trinxeres de l'Ebre on els republicans de la Generalitat combatien per aturar l'exèrcit de Franco, que des de l'altra bàndol avançava per ocupar Catalunya.
Amb la derrota de 1939 es van haver de retirar en camions fins a la frontera francesa. Al pare el van retenir a les platges del camp de concentració de Saint Cyprien del Rosselló on, per protegir-se del vent fred d'hivern a la intempèrie, literalment s'havien d'enterrar a la sorra. Ens va explicar com era de dura la repressió que patien per part de les forces senegaleses que França havia disposat per vigilar el camp. Encara em sembla que li sento dir amb molt d'èmfasi com no va voler mai aprofitar l'oportunitat d'exiliarse des de França a Mèxic que li oferia el govern republicà d'Azaña a l'exili, perquè se sentia responsable de la seva mare i de dues germanes que havia deixat a Catalunya.
El meu pare va tornar el 19 de maig de 1940 i, naturalment, va caure presoner de guerra en territori espanyol. El van dur primer a un camp de concentració que en deien "la Carbonera" de Figueres i de seguida al Castell de Sant Ferran. El pare ens explicava amb una descripció precisa, que els presoners compartien l'aigua d'un abeurador amb els animals, i explicava com eren les quadres on dormien a terra mentre els cavalls de les forces marroquines "Regulars" els passaven per sobre amb les potes a tocar.
Coneixent aquestes dades, varem fer una visita al Castell de Sant Ferran de Figueres amb el pare quan ja tenia vuitanta anys, i vam reconèixer aquell mateix espai on havia dormit a terra, que aleshores s'estava rehabilitant, i l'han conservat per respectar la memòria històrica.
Allà hi va estar només uns dies fins el 29 de maig de 1940 que, condemnat a fer treballs forçats, l'incorporaven al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors nº 15 i va participar com a mecànic de les màquines i de les eines de ferro que es feien servir en els treballs per reconstruir el pont del riu Ter a Torroella de Montgrí, que els mateixos republicans havien fet volar la nit del 6-7 de febrer de 1939 per protegir-se en la retirada. A la família, d'aquest pont en diem "el pont de l'avi".
.jpg)
De petit m'impressionava sentir l'expressió dels "treballs forçats", com d'un fet inhumà impropi de la civilització, però conseqüència natural de la guerra.
Als presoners els traslladaven continuament perquè no arrelessin enlloc, així el 6 de juliol de 1940 el van dur al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors nº 19 de La Pobla de Lillet.
El 1941 va continuar fent treballs forçats des de la caserna militar de Gardeny a Lleida, per anar a construir les pistes del Cadí a Bagà, i les pistes des de La Pobla de Lillet a La Molina.
El 13 de desembre de 1942 quan ja tenia 26 anys, es llicenciava de l'exèrcit a Berga i va anar a viure amb la seva germana a La Pobla de Lillet on es va posar a treballar per engegar els telers de la fàbrica de "Cal Pujol" malmesos pels efectes de l'aigua, del foc i del pillatge durant la guerra.
Mentrestant, les dones i els homes de la família de la mare es van retrobar a cal Sala de La Pobla de Lillet, on hi tenien el forn de pa i d'on havien fugit gairebé sis anys abans.
De sentir les mateixes històries, vaig anar lligant caps per endevinar que tot aquell temps que s'explicaven, la que seria la meva mare l'havia passat a la rereguarda en el bàndol guanyador, mentre que el que seria el meu pare combatia al front en el bàndol de l'exèrcit republicà que havia perdut la guerra, i ells dos no es coneixien encara.
En els primers anys de la postguerra, el pare era un jove, però reconegut contramestre del tèxtil, imaginatiu i genial, que trobava les millors solucions industrials per fer anar els telers trinxats per la guerra. Feia aquesta feia al Bergadà i, en el darrer trimestre de 1946, el van anar a buscar des d'una altra indústria tèxtil de molt lluny, al Maresme. Com que s'acabava de casar, li van posar una casa a Cabrera de Mataró, avui Cabrera de Mar, al carrer del Mas Riera número 32, per viure a tocar de les parets de la fàbrica de "Ca l'Ordeig", on vaig néixer jo un diumenge de 1947.
fotografia de 1970
Entre l'1 de març de 1946 i el 10 de febrer de 1948 França va tancar la frontera amb l'Estat espanyol i això va significar per a Catalunya un periode de misèria intensa, afegit a la fam i a la por que encara venia de la guerra perquè molts treballadors morts o exiliats no van tornar mai.
Era una època d'escassetat extrema, de racionament i d'estraperlo, amb els prestatges buits a les botigues. La producció ja estava venuda abans de fabricar, de manera que resultava fàcil vendre, però era molt difícil comprar materials, trobar eines i recanvis, o renovar les màquines. Al meu pare li agradava dir:
"fes el que puguis, amb el que tinguis allà on siguis"
i se'n va sortir.
Pels següents trenta anys a Catalunya hi havia molta feina per fer perquè, en general, la demanda encara era molt superior a l'oferta i hi havia llistes d'espera per comprar. Cap a 1972 però, l'oferta i la demanda es van igualar en una economia d'equilibri que va durar ben poc perquè la producció augmentava cada cop més, i aviat es va saturar el mercat, sense poder imaginar encara ningú les conseqüències de l'atur laboral crònic que hem conegut després.
Quan la producció va superar de forma significativa les necessitats de consum, es van invertir completament les lleis del mercat laboral i les estratègies del comerç, sense obtenir cap reacció eficaç en la política dels governs incapaços de reaccionar per corregir el rumb que prenia l'economia.
Ja abans del canvi de segle, ens vam trobar inesperadament dins d'un model econòmic desconegut que era l'inrevés de l'anterior. Des d'aleshores ens ha atrapat un període històric on resulta fàcil comprar, i ara és molt difícil vendre. Però potser el canvi més significatiu que arriba amb el segle XXI no és el canvi de model econòmic, sinó la forma de generar i transmetre la informació. Avui les històries ja no les expliquen els pares i els avis a la vora del foc. Gràcies a la ciència i a les aplicacions tecnològiques, ara es pot saber gairebé tot el que passa en temps real, si t'ho proposes.
A més, es por dir que al món ja no hi ha secrets d'Estat des de fa més de deu anys, des del 28 de novembre de 2010, quan el programador australià Julian Assange amb l'organització WikiLeaks que havia fundat ell mateix el 2006, va deixar al descobert les dades militars secretes de tota una potència com els USA sense necessitat de fer inversions milionàries, doncs només va fer servir tècniques criptogràfiques avançades i tècniques legals per protegir les fonts.
La informació que tenim avui a l'abast ens fa saber, per exemple, que a Catalunya cada setmana passen fets importantíssims i tothom, si vol, els pot conèixer gairebé quan passen.
En un conflicte d'interessos, es poden saber les notícies significatives de cada bàndol amb facilitat i, d'aquesta manera, les mentides duren quinze minuts si es contrasta la informació.
Ara també coneixem les dades econòmiques del regne d'Espanya que demostren com des de fa 80 anys no han parat de fer-se més grans les desigualtats socials.
Resulta que avui ja se sap tot i, per primera vegada, es pot saber el que abans eren secrets d'Estat, això sí, empastifats encara de mentides perdudes que ens hem d'anar espolsant de sobre. En el regne d'Espanya ja no es pot mantenir la impunitat de fets polítics inconfessables que naturalment s'ocultaven fins fa poc. Per exemple, ara coneixem el control i els pactes il·legals que ha fet el govern de Madrid amb el Consell Superior del Poder Judicial, amb l'Audiència Nacional o amb els jutges del Tribunal Suprem.
Tot se sap de seguida.
No es poden amagar ni tan sols les estratègies fiscals més ocultes de la Casa del Rei i, per això, el 3 d'agost de 2020 Juan Carlos I de Borbón va haver d'anunciar per carta que abandonava Espanya després de transcendir els seus pressumptes negocis i comptes amagats a Suïssa.
A ON SOM ARA
M'agrada no oblidar que Espanya és l'únic país d'Europa en que el feixisme va guanyar la seva guerra, i no han tingut cap necessitat de reordenar la vida posterior a partir de la democràcia.
En canvi, als altres països d'Europa, el feixisme havia perdut la seva guerra i ells sí que han tingut l'oportunitat d'ordenar la vida posterior a partir de la democràcia.
A hores d'ara, a Catalunya hi ha un govern obedient, d'una Generalitat Autonòmica sempre tan intervinguda pel regne d'Espanya que, des del president i des de cada conseller, fins als lletrats i funcionaris que hi hagi, estan tots controlats pel bàndol contrari a l'hora de gestionar un poder delegat. Fins i tot estan controlades la majoria de les lleis en l'àmbit econòmic, mediambiental i social que voldria aprovar el Parlament de Catalunya per satisfer les necessitats i les expectatives de la població.
L'any 2010, el regne d'Espanya va retallar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i, des d'aleshores, de forma espontània i per sorpresa com en totes les revolucions, els ciutadans ens vam començar a moure en defensa pròpia per canviar els fonaments de l'Estat.
És obvi i ben conegut que una majoria significativa de la població volem recuperar la legalitat republicana que ens van prendre els rebels amb un cop d'Estat militar i amb bombardeigs sobre la població civil, i volem obtenir l'autodeterminació política, cultural, social i econòmica en definitiva. Volem fer un nou estat democràtic d'Europa, independent del regne d'Espanya i en forma de república, com vam votar en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017.
Però també se sap i és inqüestionable, que quan es tracta d'independitzar Espanya de Catalunya, hi ha la reticència dels conservadors que ja estan bé amb la monarquia. Aquests estan convençuts que en el regne d'Espanya es podria fer un "pacte de progrés" (sic) com els "Pactes de la Moncloa" que ja es van fer el 1977, dels que en sabem el resultat nefast, i sabem que des d'aleshores sense prou oposició dels sindicats, s'han privatitzat tots el bancs (tots!...) i, de forma completa o parcial, s'han privatitzat totes (totes!...) les grans empreses públiques que hi havia al país. Ja sabem que només 400 famílies controlen els beneficis de les empreses de l'Ibex-35. Sabem que amb els beneficis nets declarats (declarats!...) de les grans empreses privatitzades que fa cinquanta anys eren públiques, s'obté una xifra de guanys que supera la dels ingressos que el regne d'Espanya pot arribar a recaptar, per exemple, amb la suma del l'Impost sobre el Valor Afegit IVA, i l'Impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques (sic) IRPF.
LA GENERACIÓ ESTUPEFACTA
"Sembla que vens d'Arbeca" deia la meva mare quan algú encara no s'havia adonat d'allò tan evident que li estava passant davant dels nassos.
Hi penso moltes vegades al sentir el neguit dels que no veuen mai el franquisme ni en la constitució espanyola ni en la pau autonòmica que pretenen tots els governs, i no veuen el franquisme en la Generalitat sempre intervinguda des de Madrid, ni en el PSOE inventat per apuntalar la monarquia, ni hi veuen el franquisme en els republicans legalitzats amb la condició de no ser mai més republicans.
No veuen el franquisme ni en el rei, que és l'evidència més notòria.
Des de la mort biològica del dictador l'any 1975, es pensen que ja no hi ha franquisme, i viuen en un estat de confusió perquè no poder trobar la lògica per a les coses estranyes que s'observen cada dia a la política espanyola.
Sense voler reconèixer que això d'avui és franquisme i no una altra cosa, la gent no pot entendre tot el que passa, i per mi aquests són la generació estupefacta.
Tothom pot veure el franquisme, i tothom pot contrastar la informació, però la majoria no ho fa.
Per això, en defensa pròpia, recullo contínuament les notícies que he pogut contrastar, i de cada moment n'escric el testimoni segons el meu punt de vista. No ho faig per deixar constància de les notícies que estan a l'abast de tothom a l'hemeroteca, sinó de les emocions que em provoquen en aquell moment *(001) i, més endavant, poder així verificar que venim d'allà on venim i poder entendre perquè fem la revolució per sobreviure.
D'aquesta manera, ara que tinc més de setanta anys, obro els ulls i escric cada dia el que veig, tal com ho sento.
EL FRANQUISME ÉS INEXPLICABLE.
No n'hi ha prou d'explicar què és el franquisme a les aules perquè estem en plena segona dictadura franquista que es va imposar amb la constitució castellana de 1978 aprovada només tres anys després de la mort biològica del dictador i, naturalment, no hi ha prou perspectiva per comprendre el franquisme si es mira des de massa a prop i des de dins del sistema.
L'únic camí transitable, consisteix a fer la recerca necessària des de fora del marc autonòmic, fora del règim del 78, amb independència intel·lectual.
Es tracta doncs, d'intentar pensar sense tenir en compte com t'han dit que s'han de fer les coses. Altrament, el franquisme és inexplicable.
Ilià Ehrenburg (1891-1967), periodista soviètic de família jueva: "No crec que el futur historiador sigui capaç d'entendre l'època que ens ha tocat viure fent servir només els diaris, les actes de les sessions, i els arxius de les acadèmies i tribunals. Haurà de recórrer a la poesia"
EL LLIBRE:
1a edició: juny de 2021
Dipòsit legal: GI-581-2021
L'OPORTUNITAT, gairebé res no serà com abans
Jaume Riu amb pròleg de Vicent Partal
Oportú és un terme marítim i s'aplica a un vent que mena a bon port.
Aquest llibre és el resultat d'un treball de recerca en primera persona de dades objectives des de la Caputxinada de 1966 fins al juliol de 2020, en una crònica documentada en temps real per conservar també les emocions del moment, de manera que avui no es podria escriure.
Presenta 22 oportunitats que Catalunya ha anat desaprofitant fins ara, però que són els fonaments d'una revolució inèdita, transversal, majoritària, perdurable, internacionalitzada i pacífica, que ens ha portat fins aquí, més lluny que mai, amb l'oportunitat de guanyar la independència, recuperar la legalitat republicana i deslliurar-nos de la intervenció d'Espanya.
El llibre no és optimista sinó molt positiu.
I SEGEIXO FENT LA CRÒNICA DIÀRIA...
Des d'agost de 2020, després de publicar el llibre "L'OPORTUNITAT, gairebé res no serà com abans", segueixo escrivint gairebé cada dia, i ho vaig estructurant com un llibre obert a disposició de qui el vol comentar i debatre.
Intentem pensar sense tenir en compte com ens han dit que s'han de fer les coses, perquè gairebé res no serà com abans i el que s'ha fet sempre, ja no val.
jaumeriusala@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada