voluntat independentista per part dels ciutadans catalans, i ho diuen perquè fan servir un argument que el volen fer inapel·lable, és allò que en diuen solidaritat interregional, i aquesta solidaritat es fonamentaria en el deure de les regions riques d'ajudar a les regions pobres. Els sembla que Catalunya vol defugir aquest deure.
Però d'on surten els diners? Uns pensen que els impostos els paguen els territoris, altres
defensen que els impostos els paguen els ciutadans. Ni els uns ni els altres; els impostos els paguen -o no els paguen-, les classes socials.
Resulta irrefutable i abastament documentat que en els Estats amb economia de matriu
neoliberal, com aquesta on som, la més gran aportació impositiva es fa a través de les rendes pel treball i no de les rendes pel capital, i que les grans fortunes i les grans corporacions empresarials tenen diferents vies, més o menys legals o il·legals, per escapolir-se de les seves obligacions fiscals.
Amb una economia globalitzada i amb les noves tecnologies aplicades a la producció,
tothom admet que la feina de les persones cada cop és menys necessària per augmentar la
producció, per produir molt millor i per obtenir més beneficis empresarials, però l'Impost pel
Rendiment del Treball Personal segueix sent molt més significatiu que la suma dels impostos per beneficis obtinguts.
Així doncs, els impostos els paguen algunes classes socials: els treballadors en actiu i els
jubilats, els professionals, els autònoms, els petits i mitjans empresaris, en definitiva les classes
treballadores i les classes mitjanes, però no l’alta burgesia ni les grans fortunes. Aquesta és una
dada molt rellevant per entendre la funció del què en diuen “solidaritat interregional”.
És molt significatiu que la dreta espanyola i els partits que haurien de ser d'esquerres,
només apel·len a la solidaritat i a la igualtat entre espanyols quan parlen de relacions
interterritorials, però no ho fa mai quan parlen de les relacions entre classes socials i sectors
socioeconòmics.
L’independentisme català considera que es produeix un espoli fiscal de 13.000 a 16.000
milions €, és a dir, els diners recaptats a través d’impostos a Catalunya, que arriben al govern
central de l’Estat i no tornen a Catalunya.
Alguns proposen una possible solució a l'independentisme si es fa un Pacte Fiscal, pel que
Catalunya podria passar a tenir un estatut fiscal com el País Basc o Navarra. Però un Pacte Fiscal és impossible d'aplicar a Catalunya perquè la viabilitat del regne d'Espanya entraria en crisi fins a l'esfondrament.
Veiem sinó com el 2 d’octubre de 2017, l’endemà del referèndum d’autodeterminació, quan
Madrid tremolava, el diari El Mundo va titular un article de la següent manera:
“Expertos del gobierno advierten: Un pacto fiscal con Cataluña sería `monstruoso’ y costaría 13.000 millones”.
En aquest article es reprodueix una gràfica amb les balances fiscals interregionals en les que s’observa que només Catalunya i Madrid i, a moltíssima distància, Balears i València són comunitats aportadores netes al sistema i transfereixen diferents percentatges del que es recapta en el seu territori a la resta de comunitats autònomes. Les que més aportacions reben són Andalusia, Extremadura, Galicia, Castella Lleó i Castella la Manxa.
Resulta aclaridor que mentre la dreta i també l’esquerra espanyola menystenien la
contribució de Catalunya a les arques de l’Estat desqualificant el que els governs catalans
denunciaven en torn a l’espoli fiscal i deien que el dèficit fiscal català es movia el voltant dels 4.000 milions; ara, quan s’han de posar els números de veritat a sobre de la taula per decidir el que l’Estat pot cedir o no cedir a Catalunya en una situació extrema de perill de ruptura, resulta que fonts governamentals de Madrid acaben admetent que el cost econòmic és tan “monstruós” que l’Estat no en pot prescindir.
En tot cas, el que és rellevant de la discussió no és el cost del “dèficit fiscal”, si 4.000 milions,
9.000, 13.000 o 16.000; aquests és un debat que podria ser secundari; el que és realment important és la funció econòmica, social i política d’aquests diner, d’on surt i perquè serveix.
S’ha de tenir en compte que el País Basc i Navarra no aporten res degut a que mitjançant el
dit Pacte Fiscal mantenen una relació pràcticament confederal amb l’Estat espanyol. Per altra
banda, el que suposadament aporta la Comunitat Autònoma de Madrid seria un altre tema
rellevant per sí mateix, doncs segurament una bona part del que dóna per un costat ho rep per
l’altre. Per exemple, en forma de despeses e inversions com a capital de l’Estat, com a destí directe o indirecte, de les inversions no regionalitzades en un Estat amb infraestructures centralitzades i radials, en impostos de societats de nombrosíssimes grans corporacions que encara que tinguin els centres de producció en altres comunitats tenen la seu social i fiscal a Madrid, al costat de l’autoritat reguladora del mercat, i paguen els impostos a la comunitat autònoma madrilenya. També s’ha de tenir en compte que una cosa és el que el govern central recull en el pressupost per a infraestructures i serveis, que és el que es fa públic, i una cosa molt diferent és el que realment s’executa.
Sistemàticament a Catalunya, el que realment s’executa és menys del que s’inverteix
oficialment; mentre que a Madrid passa a l’inrevés.
La inversió de l’Estat a Catalunya és d’entre 86 i 119 €/habitant mentre que a Madrid és de
156 a 171 €/habitant i la resta de comunitats autònomes en règim general és de 144 a 226
€/habitant. Però tot això és un altre tema a discutir, encara que se’n podria desprendre que una
part fonamental del que es transfereix a les comunitats autònomes deficitàries, gairebé totes,
prové en gran mesura dels impostos que paguen de debò a Catalunya les classes mitjanes i les
classes treballadores.
¿Perquè les fonts del govern central que cita El Mundo, consideren “monstruós” el fet que
una bona part del que es recapta a Catalunya no anés a parar a les despeses i les inversions del govern central i d’altres comunitats autònomes espanyoles deficitàries? Senzillament perquè faria el sistema insostenible, però ¿quin sistema?, doncs el sistema de poder i subordinació entre classes socials.
Més enllà de l’ús que el govern espanyol fa dels recursos de que disposa per treure de la
ruïna a les empreses financeres privades i d’atorgar grans concessions d’obres a constructores
perquè realitzin infraestructures mastodòntiques, moltes vegades inútils, ens centrarem a la
transferència de recursos d’unes regions a d’altres. Prenem per cas les regions del sud d’Espanya i, de forma particular, la més gran: Andalusia.
Andalusia és un gran país, amb una cultura rica i de primer nivell, amb enormes potencialitats,
amb una població admirable que en moments històrics concrets ha demostrat comportaments heroics en les lluites per la llibertat, la justícia social i el desenvolupament de la regió i del conjunt d’Espanya, però no es pot negar la realitat actual.
En aquests moments i en la seva actual estructura socioeconòmica, Andalusia és un país inviable si no fos per les aportacions exteriors, tant des d’altres comunitats autònomes espanyoles com d’altres països europeus.
Andalusia, Extremadura, Canàries i Castella La Manxa, segons dades d’Eurostat de 2017, lideren els índex d’atur a Europa, només pel darrere de la regió grega de la Macedònia Occidental. En aquestes regions espanyoles, pràcticament la tercera part de la població que tindria les condicions per treballar està a l’atur, amb borses d’atur en municipis d’algunes províncies que poden arribar al 40%. L’atur és endèmic i estructural a Espanya, però en les regions del sud arriba a nivells insuportables. Mirant des d’aquest punt de vista, el problema més greu de l’Estat espanyol està en el sud i no en el nord est.
La situació de les regions del sud, especialment en el cas d’Andalusia, es deu al
manteniment d’una estructura productiva desastrosa que agreuja encara més els trets negatius que arrossega l’estructura productiva de la resta d’Espanya: el monocultiu del totxo i turisme, i
l’escassíssima presència d’indústria i innovació, però a més a més, té unes característiques pròpies com l’existència del latifundisme en la propietat de la terra, un latifundisme molt poc productiu. De fet, per exemple, segons dades del Instituto de Estadística de Andalucía, el latifundisme no ha disminuït, sinó que històricament ha anat creixent. Si cap al 1930 els latifundistes tenien la propietat del 43% de les terres cultivables, actualment tenen el 50%, que està en mans del 2% del propietaris, segons dades del SAT Sindicato de Trabajadores Andaluces.
Les elits socioeconòmiques andaluses, que en bona part provenen de l’aristocràcia i no
tenen tant sols la mentalitat emprenedora de la burgesia moderna, mantenen els seus privilegis en base a l’immobilisme i no tenen la menor intenció d’activar els autèntics factors de
desenvolupament a la seva regió. Tenen un status que els resulta summament beneficiós. Però és que ni tan sols els governa autonòmics del PSOE durant els darrers 30 anys han fet res realment significatiu per canviar la situació en termes d’ocupació, productivitat i desenvolupament. Al final, el poder polític i les elits socioeconòmiques es recolzen mútuament. Un símbol realment significatiu i vergonyant d’aquest maridatge el trobem en la declaració de la difunta Duquessa d’Alba com a Hija Predilecta de Andalucía i la concessió que li van fer de la medalla d’Andalusia per part del govern autonòmic del PSOE.
L’atur massiu genera al sud d’Espanya unes situacions socialment explosives que afecten
sobretot a les classes populars andaluses i amb uns efectes que només s’entén que es poden
contenir amb els recursos que arriben a través de la transferència d’altres comunitats autònomes, especialment des de Catalunya.
D’aquesta forma, tal com hem comentat al principi, s’ha de tenir en compte que qui paguen
els impostos no són ni els territoris ni les persones, sinó les classes socials, el resultat és que les classes mitges i les classes treballadores catalanes han de sufragar el manteniment d’una situació que en última instància només beneficia a les elits socials econòmiques i polítiques del sud i del sud est d’Espanya, doncs no tenen un projecte històric de desenvolupament per les seves regions i el seu únic projecte és mantenir la situació actual perquè amb això s’asseguren els privilegis que gaudeixen i dels que n’han gaudit sempre. Això explica en gran part l’agressivitat amb que, en les darreres dècades, els líders regionals del PSOE al sud d’Espanya, des de José Bono fins a Susana Díaz, s’han referit als moviments independentistes catalans.
Contràriament al que pensa una bona part de l’esquerra espanyola, el moviment independentista català no és una cosa de quatre polítics il·luminats, ni de l’alta burgesia catalana. Per fer una anàlisi encertada d’aquesta realitat complexa, s’ha de tenir en compte que
l’independentisme català és un moviment popular integrat per amplis sectors de les classes mitges i sectors de les classes treballadores. De tots formes, no és cap novetat, que sectors també importants de la classe obrera, provinents de la immigració, defensen l’unionisme per la seva identitat vinculada amb Espanya. Però no confonguem aquesta vinculació per la identitat amb els interessos socioeconòmics en tant que classe social. La prova de tot el què hem explicat fins aquí és que l’alta burgesia catalana defensa amb gran força la permanència de Catalunya a Espanya, doncs és una elit entroncada amb els interessos de l’alta burgesia espanyola i que, a causa e la seva escassa contribució impositiva, no recela de les transferències de recursos des de Catalunya cap a altres llocs d’Espanya. Una altra prova d’això que diem està en que els grans empresaris catalans col·laboren amb l’estratègia de la por del govern central traslladant les seves seus socials fora de Catalunya i que l’organització del gran empresariat català, Foment del Treball, sempre s’ha manifestat de manera radical, molt agressiva i amenaçant, en contra dels moviments pro independència. Dir que el projecte independentista català és un assumpte de l’alta burgesia catalana, implica o mala fe o no entendre res.
Però situem encara més la qüesti. en termes dels interessos de les classes socials. Quan la
dreta apel·la a la solidaritat interregional el que fa es demanar que les classes populars catalanes, que pateixen també la precarietat social i la desigualtat en la seva comunitat autònoma, sobretot quan a la Generalitat governa la dreta, contribueixin a mantenir l’estabilitat en regions a on la situació social resulta inviable i explosiva i, amb això, apuntalen la pervivència dels privilegis de les elits d’aquestes regions. Mai ni la dreta ni l'esquerra espanyola han defensat ni defensaran que l’aristocràcia i l’alta burgesia andalusa, i de la resta d’Espanya, hagi de complir amb les seves obligacions impositives i socials i hagi de, per exemple, sufragar els ajuts als aturats andalusos; ben a l’inrevés assenyalaran a la solidaritat interregional com a font de tots els remeis. Tot això implica imposar que siguin les classes mitges i treballadores catalanes les que es facin càrrec, per exemple, de les despeses que els subsidis de l’atur generen al sud d’Espanya i així, les elits andaluses i espanyoles puguin seguir mantenint el sistema productiu, o millor, improductiu, que les beneficia perquè no han d’arriscar el seu capital en un mercat més modern i de major competència ni han de tocar el sistema de dominació de classes en les seves comunitats autònomes.
Per tot plegat, la solidaritat interregional no implica, com molts espanyols pensen, detreure
recursos de la gran burgesia catalana perquè vagin a parar als treballadors del sud d’Espanya. ¿No sabem ja que la contribució impositiva de l’alta burgesia i de les grans corporacions és mínima? Ans el contrari, la solidaritat interregional suposa extreure recursos de les classes mitges i treballadores catalanes per beneficiar a les elits econòmiques andaluses, extremenyes, etc., que poden així mantenir un sistema productiu i de poder polític en el que basen els seus privilegis sense que la situació social de les seves regions se’ls escapi de les mans.
Així doncs, el que en diuen “solidaritat interregional” és la clau de volta del sistema
socioeconòmic d’Espanya, clau sense la qual seria insostenible i, per això, per a les elits espanyoles, és un principi que defensaran sempre, a través d’un discurs nacionalista i demagògic i mitjançant accions polítiques repressives, posant tots els mitjans al seu abast perquè mai no es trenqui. Veiem alguns partits polítics amb un posat de superioritat moral perquè, tot i haver acceptat les regles de la transició per blanquejar la monarquia franquista, es consideraven d'esquerres en altre temps i ara no els fa vergonya de dir que no son independentistes.
Amb aquesta posició conservadora de dretes, els partits polítics d'esquerres fan perdurar les
diferències socials en benefici de les elits dominants.
Jaume Riu 2022
Dades extretes i traduïdes de l'article original del catedràtic Javier Ruiz Collantes de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona
"Cataluña y la solidaridad interregional en España" -novembre 2017-
