PROPIETAT i DESIGUALTAT
Jaume Riu
Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona
El benestar del futur es visualitza per dues
característiques que són complicitat
i gratuïtat, molt allunyades totes
dues de la realitat actual, doncs avui la societat del benestar s’estructura a
partir de la competitivitat i la gestió del dèficit.
1.
La propietat fa una societat còmplice o
competitiva?
La competència comercial NO existeix des de sempre com si fos inseparable de la naturalesa
humana. Abans havíem sigut còmplices cooperatius i podem tornar a ser-ho.
En els
seus inicis, el mercat era reconegut com una institució de Gremis en què tothom
participava i podia satisfer de manera igual les seves necessitats i desitjos,
però avui és del tot diferent, doncs el mercat és l’epicentre d’una competició
pels interessos de la propietat privada.
Ja des
de l’època de Babilònia, els Gremis apareixen citats al Codi d’Hammurabi i es van generalitzar molts segles després, ja a
l’edat mitjana.
El Gremi era una forma de complicitat o solidaritat horitzontal entre
productors i mestres de cada ofici, que s'ajudaven mútuament, intercanviaven
eines, compartien el coneixement i es repartien el treball tot evitant la
competitivitat..
Els Gremis van anar creixent en importància fins arribar a controlar
gran part de l’economia de les ciutats però cap al segle XVIII, amb la
capitalització de les indústries, es va “inventar” la competència comercial i van començar a decaure els Gremis, tot i
que se’n mantenen encara en algunes professions (gremi d'actors, gremi de
transportistes, gremi de flequers...) i sense una estructura formal, existeix també
un comportament de complicitat, que en podríem dir gremial, entre els
professionals de l’alta gastronomia, entre filatèlics o entre motoristes en
ruta, però òbviament tota l’activitat econòmica està avui regulada per la feina
remunerada i la competitivitat comercial i, en definitiva, per la propietat i no pas per la complicitat.
2. És la gatuïtat
o és la gestió del dèficit que augmenta les desigualtats?
Els governs NO
han de cobrar impostos als ciutadans perquè el PIB (Producte Interior Brut) de
tots els països és el major de tota la historia i, naturalment, el país és molt
més ric que fa 50 anys, però també és obvi que el benefici no es fa repercutir
pas en les persones.
Tant l’objectiu utòpic d’aconseguir una feina remunerada per tothom com
la inflació o increment persistent dels preus i dels impostos per reduir el
dèficit, fan que la població se senti subordinada i són la causa de les desigualtats.
· Fa seixanta anys, una teixidora feia anar un teler, o dos, mentre que
ara ja hi ha naus de 100 telers que només necessiten un teixidor, o dos, i cada
teler té una productivitat 10 vegades superior. Òbviament, la productivitat
d’ara és 100 x 10 = 1000 vegades superior (una persona és 1000 vegades més
productiva)
· Fa cinquanta anys, la fabricació d'un cotxe utilitari (SEAT 600,
SIMCA 1000) necessitava més de 60 hores de mà d’obra directa. Avui, la
fabricació de cada cotxe utilitari (OPEL Corsa, NISSAN Micra) no
necessita ni 12 hores de mà d’obra.
Òbviament,
els cotxes actuals són molt millors que els de fa 50 anys i, com que es
fabriquen de forma més automática i global, només es necessita 1 treballador allà on abans n’hi havia 5.
Ara,
1 persona fa la feina de 5 persones i això comporta 80% d’atur “gràcies” a les
innovacions tecnològiques…
En cinquanta anys s'han anat eliminant
molts milions de llocs de treball -cada
vegada més-
i
es fa millor la feina -cada vegada millor- gràcies a l'ús de tecnologies
innovadores: semàfors, telefonia digital, lectura òptica amb codi de barres, correu electrònic,
robòtica, supermercats, autoserveis, electrodomèstics...
· El faraó egipci cuidava i mantenia
als esclaus perquè així li treballaven la terra, feien el pa, l'oli, el vi, les
conserves, i li pasturaven la ramaderia, pel preu de seguir vius. Fa quatre mil
anys la relació faraó-esclau tenia sentit perquè l'alternativa del no-res a la
sorra del desert era encara pitjor.
· El patrici romà protegia i mantenía als seus
clients que li treballaven la terra, feien el pa, l'oli, el vi, les conserves,
i li pasturaven la ramaderia, pel preu d'assegurar-se la protecció. La relació
patrici-client tenia sentit fa dos mil anys, perquè naturalment l'alternativa
era pitjor.
· Amb el títol nobiliari de propietat del territori, el
señor feudal protegia i mantenia als servents que li treballaven la terra,
feien el pa, l'oli, el vi, les conserves, i li pasturaven la ramaderia, pel
preu d'assegurar-se la subsistència. La relació senyor-serf tenia sentit fa
cinc-cents anys, perquè l'alternativa era pitjor.
· Durant la Revolució Industrial a Catalunya, l’amo
de la fàbrica era també l’amo dels treballadors, amo dels fills dels
treballadors, i amo de la casa dels treballadors que acceptaven de bon grat les
regla estricta de la vida tancada en la colònia industrial pel preu de garantir
a les persones una original “Societat el Benestar” (sostre, roba, menjar,
mestre, metge i capellà). Fa cent anys, la relació amo-treballador encara tenia
sentit, perquè l'alternativa era pitjor.
· Però ara, en el segle XXI, l’Estat es comporta com si fos el
propietari del Producte Interior Brut del país, i des de fa cinquanta anys en
disposa de manera arbitrària quan decideix cedir (privatitzar) els serveis
públics i els mitjans de producció més significatius a les famílies de l'elit
socio-econòmica.
A Espanya, en els últims 50
anys s'han privatitzat moltes activitats empresarials que avui comportarien
beneficis públics. Les empreses privatitzades en mans de l’elit econòmica,
donen feina a les famílies treballadores a canvi d'un sou que han de retornar
en forma d'impostos per tal de mantenir ben viu el sistema, sota l'amenaça
terrible de atur laboral…
Amb els beneficis de les empreses
privatitzades (més de 100.000
milions € declarats en 2013)
es resoldria el problema de l'ATUR
(estructural i irreversible) sense haver de recórrer a l'OCUPACIÓ (innecessària i impossible).
Per reduir les
desigualtats, la Societat del Benestar s'ha de finançar doncs amb els
beneficis de la producció i NO
amb el treball de les persones, ja que els beneficis de la producción tendeix a
créixer i la feina remunerada tendeix inexorablement a disminuir gràcies a la
tecnologia.
