SÓM GAIREBÉ ALLÀ ON ÉREM, I AIXÒ ÉS LA SEGONA DICTADURA FRANQUISTA.

Els arxius nazis ja es poden consultar però els de la policia espanyola no, perquè Espanya és l’únic país d’Europa que el feixisme va guanyar la seva guerra i no han tingut cap necessitat de claudicar ni canviar les estructures de l'Estat des dels fonaments.

Els cronistes de la meva generació sóm els que hem d’explicar sense amagar les paraules, que la primera dictadura franquista va començar el 1939 amb la repressió dels Consells de Guerra Sumaríssims per atemorir tothom, per desterrar als opositors i per sentenciar amb presó o pena de mort als "desafectes" al règim del 39 acusats de rebel·lió. 

Amb la repressió es torturava també a les famílies i a la resta de la població, perquè en patien les conseqüències si tenien aprop i coneixien desterrats, empresonats o afusellats. 

Les Forces Armades, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tenien una impunitat rebuda directament de Franco. Les elits ocupaven els càrrecs de poder a Espanya sense haver de demostrar gairebé mai una competència professional mínima per ser ministre, per exemple.

Complir les lleis de la dictadura era l'essència del règim.

Tot això va durar fins a la mort biològica del dictador el 1975.

En canvi ara, en la segona dictadura franquista que s'imposava amb la constitució espanyola de 1978, han canviat les aparences com qui canvia de vestit, però res més. 

El Cap d'Estat és ara un càrrec tan vitalici com ho era aleshores el càrrec de "generalísimo" Franco, i els ciutadans moderns no poden treure el rei ni amb unes eleccions, igual que no es podia treure Franco. 

Amb un rei imposat per Franco en comptes de restaurar la legalitat republicana i, sobretot, sense ni tan sols haver fet un procés de restauració monàrquica -al menys per dissimular-, es van legalitzar els comunistes, el socialistes i els republicans amb la condició de no ser comunistes, no ser socialistes i no ser republicans. 

Han fet un Estat de les Autonomíes on resulta que ja no hi ha consells de guerra sumaríssims ni afusellaments, però amb diferents mètodes les elits obtenen el mateix resultat: 

    1. Els jutges dels tribunals torturen ara als "desafectes" al règim del 78, i es tortura la seva familia que viuen les conseqüències d'unes presons preventives il·legals i llarguíssimes. Els encausats s'han d'exiliar o patir penes de inhabilitació i de presó amb sentències dictades contra delictes que no ho són, per exemple el delicte de rebel·lió sense armes ni violència, o el delicte de malbaratament de recursos econòmics sense constar cap despesa.

    2. Els cossos i forces de seguretat de l'Estat posicionats en el bàndol contrari dels ciutadans, els jutges prevaricadors i els mals governants, actuen tots amb una impunitat absoluta rebuda directament del rei.

    3. El Tribunal Constitucional decideix de què es por parlar al Parlament de Catalunya, i el Tribunal Suprem decideix qui pot ser -o no pot ser-, president de la Generalitat autonòmica de Catalunya, sempre intervinguda.

    4. Gràcies a les portes giratòries, les elits franquistes ocupen els alts càrrecs de les grans empreses privatitzades en els darrers cinquanta anys, sense haver de demostrar gairebé mai una competència professional mínima.

    5. Quan el 8 d'abril de 2014 els diputats catalans Joan Herrera del PSUC, Jordi Turull de CiU i Marta Rovira d'ERC van complir l'encàrrec del Parlament de Catalunya d'anar al Congrés de Madrid a demanar autorització per fer un referèndum, Alfredo Pérez Rubalcaba portaveu del PSOE i cap de l'oposició en aquell moment, els va dir que no, perquè segons ells, "complir la llei és l'essència de la democràcia", i el regne d'Espanya va quedar ben despullat d'arguments perquè aquella era exactament la resposta que se sent en totes les dictadures. En una democràcia en canvi, la llei s'adapta per satisfer les necessitats i les expectatives de la població -precisament allò que representaven els tres diputats-, i no a l'inrevés.

En definitiva, els de la nostra generació que hem viscut allò i això, hem d'explicar a tothom que ara som gairebé allà on érem, i això és la segona dictadura franquista.

2025 10 29    A Madrid, la premsa espanyolista del PP avui ja veu la seva desfeta a València, i la premsa espanyolista del PSOE no és capaç de reforçar Pedro Sánchez després del trencament amb Carles Puigdemont, per això trobo oportú tornar a dir que: 

NO S'AGUANTA DRET CAP TAMBORET                                        AMB NOMÉS DUES POTES.

Ja sabíem quin havia de ser el desenllaç de la relació -impossible- de la Catalunya republicana independentista amb el regne d’Espanya franquista.

Però en política la coherència és un plat que s’ha de servir fred i ara té molt valor estratègic el fet d'haver tingut paciència gairebé dos anys i, a més, haver esperat encara dos dies per fer la consulta a les bases. Això els desespera perquè en aquestes condicions, el trencament es coherent i es transforma en inapelable. 

Tothom sap que el franquisme es manté dret en el regne d'Espanya amb tres peus que li han donat estabilitat com si fos un tamboret:

1.  El PSOE i els seus còmplices

2.  El PP i els seus còmplices

3.  El rei i les elits monàrquiques

Però la monarquia està corcada i el rei ja no és benvigut als Països Catalans, mentrestant el PP i el PSOE competeixen en un ring a cops de puny, i tots tres encara s'aguanten. 

La debilitat del franquisme és tenir només tres potes i, si una es trenca, ja no podran mantenir l'equil·libri.

Si el PSOE perd els únics governs importants que li queden -Madrid, Catalunya i Barcelona-, el partit no podrà sobreviure sense aquests beneficis, i s'esfondrarà.

I a les Espanyes saben perfectament que no s'aguanta dret cap tamboret amb només dues potes.