CONTE FERROVIARI
DE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA
Jaume Riu – 6 gener 2026
Hi havia una vegada una dictadura perfecta fins que el dictador es va morir de tan vell que era. Aleshores, aprofitant el moment de confusió, molts parents, amics, coneguts i afavorits pel règim van veure l'oportunitat de fer un nou negoci. Van organitzar un viatge de la transició cap a la democràcia, com una mena de creuer ferroviari que segurament tindria moltíssima demanda, i així va ser.
Els calia un cap visible de l'expedició i van contractar un rei sense
experiència, amb l'únic mèrit de ser "campetxano", però recomanat
personalment pel dictador abans de morir.
Cinc o sis enginyers de diferents tendències, es van posar de seguida a fer la feina i van traçar sobre el paper el mapa del trajecte per on passaria la via constitucional per anar de la Dictadura a la Democràcia sense passar per territoris perillosos com seria el pacte federal, el concert econòmic, el dret de l'autodeterminació, la independència de les nacions, el referèndum o la consulta per saber la voluntat popular.
En definitiva, es tractava d'anar a la Democràcia amb un tren ràpid, d’aquells que no paren mai a les estacions d'entremig. El projecte d'un tren com aquest va resultar ser una utopia molt més inversemblant que el ferrocarril transsiberià, però la bona gent d'aquell país hi confiava plenament sense posar mai res en dubte, perquè venien de la dictadura i havien perdut el sentit crític més elemental, i es creien que podien lligar els gossos amb llonganisses, es creien que tot era possible de tal manera que mentre s'anava construint la via i s'anaven col·locant els vagons a sobre, cada cop es rebien més sol·licituds de la gent decidida a fer el viatge exprés, i van haver de buscar per tot arreu vagons i més vagons equipats per dur passatgers que s'omplien de seguida.
La fal·lera de la societat per pujar al tren de la transició, feia preveure l’èxit i feia pensar que seria un bon negoci però, és clar, també s'haurien de fer inversions, sobretot per trobar una locomotora molt potent, perquè d’aquelles màquines poderoses al país ja no en quedava cap ni una, ja que amb la repressió de la dictadura s'havia anat eliminant tot allò que podria servir per mobilitzar la població en massa.
Per això van haver d'anar a altres països a buscar els exiliats i així es van poder legalitzar els anarquistes i els comunistes, i els van deixar tornar al país per fer de maquinistes del tren amb la condició això sí, de ser molt obedients els uns, i de no tornar a ser comunistes els altres.
Van legalitzar també els socialistes perquè havien de ser els col·laboradors necessaris per empènyer el ferrocarril de la transició amb la seva tremenda influència popular, capaç entusiasmar les masses sobretot gràcies al nom mateix, però també els van imposar la condició de no ser socialistes, i s'hi van haver d'avenir amb la promesa de tenir càrrecs de poder polític quan arribessin a l’estació final de la Democràcia.
En un últim esforç per fer possible el viatge utòpic de la transició faltava l'empenta definitiva dels republicans que havien perdut la guerra, però en canvi ara els necessitaven per acabar de fer força i, sobretot, per no tenir-los en contra en un moment tant delicat. Amb ells es plantejava un gran problema perquè seria un contrasentit enorme portar els republicans precisament dalt del tren d'un rei.
La paradoxa es va resoldre quan van trobar el president republicà d'una Colònia molt important del nord-est peninsular que era a l'exili polític, i li van proposar de poder tornar al país per ser reconegut president de la mateixa Colònia però en una forma legal d'Autonomia, sense haver de viure amagat a l'exili, i el republicà històric s'hi va avenir tot i la condició imposada de convertir-se en monàrquic d'un dia per l’altre. Tothom va veure que era un preu caríssim per un republicà.
Aconseguit aquest darrer detall ja ho tenien tot a punt per emprendre el viatge gairebé amb el país sencer dalt del tren i la tripulació contenta de tenir feina, un bon sou i els papers en regla.
La via ferroviària constitucional d’amplada europea, havia superat les
revisions legals i reglamentàries, i a sobre de la via es veien ja els
incomptables vagons plens de viatgers esperançats que havien comprat el bitllet en les ofertes comercials d'un referèndum amb molta publicitat.
La locomotora semblava prou potent perquè tenia els tripulants d'ideologies diferents però ben organitzats per fer tots la força en la mateixa direcció. Compartien el mateix objectiu els militars, els falangistes franquistes, l'Església Catòlica, l'Opus Dei, la policia i la Guàrdia Civil, els jutges del Consell Superior del Poder Judicial, els anarquistes, els comunistes, els socialistes, els republicans i la Casa Reial amb el rei al capdavant com a conductor inviolable i vitalici, per fer-lo invencible. Res no podia anar malament.
Només tres anys després de la mort biològica del dictador, la locomotora es va engegar majestuosa -de majestat...-, per sortir del túnel de la Dictadura i seguir la via del trajecte més segur fins a la Democràcia.
Passats cinquanta anys i mirant per la finestreta, els passatgers no acabaven de veure mai els rètols de la Democràcia i, en canvi, alguns es van adonar que tot s'assemblava molt -massa potser...-, a l'andana de sortida. De fet, no s'havien mogut d'allí on eren abans de començar el viatge, perquè els de dalt de la locomotora distrets amb la feina de governar, s'havien descuidat de posar el ganxo de tibar els vagons de la societat -per malícia, més que no pas per una distracció-, i la locomotora feia anys que avançava sense arrossegar la gent, amb una tripulació festiva que es mirava de lluny les necessitats socials i escoltava les manifestacions de la multitud com si sentís ploure.
Per altra banda, la població embarcada en el tren de la transició espanyola que provenia de la Dictadura, ja s'havia adonat que tan sols amb el dictador ben mort però sense fer res més, no n'hi ha prou per arribar a la Democràcia i, naturalment, tampoc no n'hi ha prou de confiar en una locomotora amb una tripulació massa obedient, incapaç de fer un canvi de via quan per allà on va, no va enlloc.
Alguns començaven a reconèixer que havien estat massa innocents de confiar la responsabilitat del viatge a una tripulació de líders que, per motius inconfessables, han renunciat a ser falangistes franquistes de dretes, o han renunciat a ser anarquistes sindicalistes d’esquerres, han renunciat a ser comunistes, renunciat a ser socialistes, renunciat a recuperar la legalitat republicana, i encara tots plegats semblen força agraïts que els deixen governar per governar, inútilment, sense haver de satisfer les expectatives de ningú.
A dalt del tren, un dia es va sentir per megafonia -en castellà-, que arribaven al final del viatge, i quan els passatgers anaven a baixar a l’andana van dubtar perquè no veien enlloc el rètol de "Democràcia", però només de posar el peu a terra i fer dues passes, sí que van poder llegir els rètols de l'estació i van veure per exemple una fletxa assenyalant cap endarrere, indicant precisament d'allà on venien, amb un rètol on es podia llegir: "Tunel de la Primera Dictadura", i al carrer al davant de l'estació, en comptes d’una parada de taxis hi havia uns vehicles de la Guàrdia Civil a punt per mantenir l'ordre. El govern havia plantat una pancarta enorme que deia: "Bienvenidos a la Segunda Dictadura” i mentre els periodistes feien fotografies, molts passatgers van plorar de ràbia.
En cinquanta anys només l'independentisme català havia fet una revolució per canviar l'estructura de l'Estat des dels fonaments però havia comptat tan sols amb l'estratègia democràtica que consisteix a passar de la llei a la llei i, és clar, com tenien a l'altre bàndol una monarquia ideada per les elits no democràtiques, el desenllaç de l'engany ferrovia de la transició espanyola no podia ser d'una altra manera.
En efecte, la mort biològica del dictador cinquanta anys abans va ser l'oportunitat magnífica de fer un nou negoci, aquella mena de creuer ferroviari de la transició que ni era transició ni era negoci, que només beneficiava als grups perseguits, reprimits i condemnats fins aleshores per Franco, i que després serien legalitzats per fer-los canviar de bàndol, de manera que podrien fins i tot arribar al govern, i mantenir-s'hi perpètuament amb la condició, això sí, de no incomodar al règim.
Tot lligat i ben lligat, el conte contat ja s'ha acabat.
- Ja direu si us ha agradat. A nosaltres no.
LA TRANSICIÓ ESPANYOLA DES DEL PUNT DE VISTA DEL REI JUAN CARLOS I
Lluís Simon periodista EL PUNT AVUI - 17 gener 2016
El 22 de juny de 1977, dos anys abans de la caiguda de Reza Pahlavi, fill de l'últim xa de Persia i de l'emperadiu Farah Diba, el rei espanyol Juan Carlos I, en un moviment desesperat per salvar la seva pròpia monarquia, li va demanar per carta deu milions de dòlars al comptat amb excuses tan grotesques com la necessitat d’aturar el PSOE, un partit segons ell “marxista” i “republicà”. Certament, quan el Borbó va enviar la controvertida missiva, ni els socialistes ni els comunistes havien donat el vistiplau a la seva posició com a cap d’estat i tampoc havien aprovat la seva idea de monarquia constitucional i allò, és clar, el posava nerviós. La carta va aparèixer publicada per primer cop i per sorpresa el 1991 en el diari personal d’Asadollah Alam, que havia estat ministre de l’Interior i primer ministre del xa, una jugada sorprenent ja que hi havia un acord tàcit que allò no s’havia de conèixer fins a 30 anys després. El periodista Lluís Simon ens explica que la carta és meravellosa en el sentit que expressa el pensament real –no el que deia en públic o als altres partits–, del monarca espanyol. Calia prevenir, segons ell, “una situació com la de Portugal”. O sigui, eleccions lliures i una república. “Hauria estat nefast.” El PSOE, valga’m Déu, resulta que era una amenaça seriosa per a la seguretat nacional perquè rebia diners de Veneçuela. Resumint, la part més rellevant de la carta era la que revelava la seva autèntica intenció: “Em prenc la llibertat, amb tots els meus respectes, de sotmetre a la teva generosa consideració la possibilitat de concedir deu milions de dòlars com a contribució personal a l’enfortiment de la monarquia espanyola.” En el missatge, expressava l’admiració per Franco, que havia fet “molt bé per al país”, i exposava la seva aposta per Adolfo Suárez com a nou líder. El que desitjava, en qualsevol cas, és que els diners tacats de sang de Pahlavi anessin a la seva butxaca. Va signar la carta com “el teu germà, Joan Carles”. Més enllà de la immoralitat del text, com a exercici de diplomàcia internacional allò hauria pogut ser un autèntic suïcidi si s’hagués sabut com gestionava els seus afers econòmics el cap d’estat espanyol. D’altra banda, la seva relació d’amistat amb un home que ja estava en la diana de totes les organitzacions internacionals de drets humans mostrava la seva debilitat com a suposat defensor de la democràcia.
Es desconeix si els diners del xa van arribar a La Zarzuela, però hi va haver una resposta del dictador de l’Iran en què li agraïa la carta però no citava la xifra –per precaució–. El xa i l’hereu de Franco eren bons col·legues. Joan Carles l’havia visitat en diverses ocasions amb la reina Sofia; el primer cop, el 1969. El 1978, un any abans de la revolució, els reis espanyols encara van ser rebuts amb tots els honors a Teheran. Va ser Emilio Alonso Manglano en el seu famós llibre El jefe de los espías el que va posar de manifest el disgust de la Casa reial i el CNI per la publicació de la carta i l’incompliment del compromís dels 30 anys.
SÓM GAIREBÉ ALLÀ ON ÉREM, I AIXÒ ÉS LA SEGONA DICTADURA FRANQUISTA.
Els arxius nazis ja es poden consultar però els de la policia espanyola no, perquè Espanya és l’únic país d’Europa que el feixisme va guanyar la seva guerra i no han tingut cap necessitat de claudicar ni canviar les estructures de l'Estat des dels fonaments.
Els cronistes de la meva generació sóm els que hem d’explicar sense amagar les paraules, que la primera dictadura franquista va començar el 1939 amb la repressió dels Consells de Guerra Sumaríssims per atemorir tothom, per desterrar als opositors i per sentenciar amb presó o pena de mort als "desafectes" al règim del 39 acusats de rebel·lió.
Amb la repressió es torturava també a les famílies i a la resta de la població, perquè en patien les conseqüències si tenien aprop i coneixien desterrats, empresonats o afusellats.
Les Forces Armades, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tenien una impunitat rebuda directament de Franco. Les elits ocupaven els càrrecs de poder a Espanya sense haver de demostrar gairebé mai una competència professional mínima per ser ministre, per exemple.
Complir les lleis de la dictadura era l'essència del règim.
Tot això va durar fins a la mort biològica del dictador el 1975.
En canvi ara, en la segona dictadura franquista que s'imposava amb la constitució espanyola de 1978, han canviat les aparences com qui canvia de vestit, però res més.
El Cap d'Estat és ara un càrrec tan vitalici com ho era aleshores el càrrec de "generalísimo" Franco, i els ciutadans moderns no poden treure el rei ni amb unes eleccions, igual que no es podia treure Franco.
Amb un rei imposat per Franco en comptes de restaurar la legalitat republicana i, sobretot, sense ni tan sols haver fet un procés de restauració monàrquica -al menys per dissimular-, es van legalitzar els comunistes, el socialistes i els republicans amb la condició de no ser comunistes, no ser socialistes i no ser republicans.
Han fet un Estat de les Autonomíes on resulta que ja no hi ha consells de guerra sumaríssims ni afusellaments, però amb diferents mètodes les elits obtenen el mateix resultat:
1. Els jutges dels tribunals torturen ara als "desafectes" al règim del 78, i es tortura la seva familia que viuen les conseqüències d'unes presons preventives il·legals i llarguíssimes. Els encausats s'han d'exiliar o patir penes de inhabilitació i de presó amb sentències dictades contra delictes que no ho són, per exemple el delicte de rebel·lió sense armes ni violència, o el delicte de malbaratament de recursos econòmics sense constar cap despesa.
2. Els cossos i forces de seguretat de l'Estat posicionats en el bàndol contrari dels ciutadans, els jutges prevaricadors i els mals governants, actuen tots amb una impunitat absoluta rebuda directament del rei.
3. El Tribunal Constitucional decideix de què es por parlar al Parlament de Catalunya, i el Tribunal Suprem decideix qui pot ser -o no pot ser-, president de la Generalitat autonòmica de Catalunya, sempre intervinguda.
4. Gràcies a les portes giratòries, les elits franquistes ocupen els alts càrrecs de les grans empreses privatitzades en els darrers cinquanta anys, sense haver de demostrar gairebé mai una competència professional mínima.
5. Quan el 8 d'abril de 2014 els diputats catalans Joan Herrera del PSUC, Jordi Turull de CiU i Marta Rovira d'ERC van complir l'encàrrec del Parlament de Catalunya d'anar al Congrés de Madrid a demanar autorització per fer un referèndum, Alfredo Pérez Rubalcaba portaveu del PSOE i cap de l'oposició en aquell moment, els va dir que no, perquè segons ells, "complir la llei és l'essència de la democràcia", i el regne d'Espanya va quedar ben despullat d'arguments perquè aquella era exactament la resposta que se sent en totes les dictadures. En una democràcia en canvi, la llei s'adapta per satisfer les necessitats i les expectatives de la població -precisament allò que representaven els tres diputats-, i no a l'inrevés.
En definitiva, els de la nostra generació que hem viscut allò i això, hem d'explicar a tothom que ara som gairebé allà on érem, i això és la segona dictadura franquista.
2025 10 29 A Madrid, la premsa espanyolista del PP avui ja veu la seva desfeta a València, i la premsa espanyolista del PSOE no és capaç de reforçar Pedro Sánchez després del trencament amb Carles Puigdemont, per això trobo oportú tornar a dir que:
NO S'AGUANTA DRET CAP TAMBORET AMB NOMÉS DUES POTES.
Ja sabíem quin havia de ser el desenllaç de la relació -impossible- de la Catalunya republicana independentista amb el regne d’Espanya franquista.
Però en política la coherència és un plat que s’ha de servir fred i ara té molt valor estratègic el fet d'haver tingut paciència gairebé dos anys i, a més, haver esperat encara dos dies per fer la consulta a les bases. Això els desespera perquè en aquestes condicions, el trencament es coherent i es transforma en inapelable.
Tothom sap que el franquisme es manté dret en el regne d'Espanya amb tres peus que li han donat estabilitat com si fos un tamboret:
1. El PSOE i els seus còmplices
2. El PP i els seus còmplices
3. El rei i les elits monàrquiques
Però la monarquia està corcada i el rei ja no és benvigut als Països Catalans, mentrestant el PP i el PSOE competeixen en un ring a cops de puny, i tots tres encara s'aguanten.
La debilitat del franquisme és tenir només tres potes i, si una es trenca, ja no podran mantenir l'equil·libri.
Si el PSOE perd els únics governs importants que li queden -Madrid, Catalunya i Barcelona-, el partit no podrà sobreviure sense aquests beneficis, i s'esfondrarà.
I a les Espanyes saben perfectament que no s'aguanta dret cap tamboret amb només dues potes.
