SÓM GAIREBÉ ALLÀ ON ÉREM, I AIXÒ ÉS LA SEGONA DICTADURA FRANQUISTA.Els arxius nazis ja es poden consultar però els de la policia espanyola no, perquè Espanya és l’únic país d’Europa que el feixisme va guanyar la seva guerra i no han tingut cap necessitat de claudicar ni canviar les estructures de l'Estat des dels fonaments.
Els cronistes de la meva generació sóm els que hem d’explicar sense amagar les paraules, que la primera dictadura franquista va començar el 1939 amb la repressió dels Consells de Guerra Sumaríssims per atemorir tothom, per desterrar als opositors i per sentenciar amb presó o pena de mort als "desafectes" al règim del 39 acusats de rebel·lió.
Amb la repressió es torturava també a les famílies i a la resta de la població, perquè en patien les conseqüències si tenien aprop i coneixien desterrats, empresonats o afusellats.
Les Forces Armades, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tenien una impunitat rebuda directament de Franco. Les elits ocupaven els càrrecs de poder a Espanya sense haver de demostrar gairebé mai una competència professional mínima per ser ministre, per exemple.
Complir les lleis de la dictadura era l'essència del règim.
Tot això va durar fins a la mort biològica del dictador el 1975.
En canvi ara, en la segona dictadura franquista que s'imposava amb la constitució espanyola de 1978, han canviat les aparences com qui canvia de vestit, però res més.
El Cap d'Estat és ara un càrrec tan vitalici com ho era aleshores el càrrec de "generalísimo" Franco, i els ciutadans moderns no poden treure el rei ni amb unes eleccions, igual que no es podia treure Franco.
Amb un rei imposat per Franco en comptes de restaurar la legalitat republicana i, sobretot, sense ni tan sols haver fet un procés de restauració monàrquica -al menys per dissimular-, es van legalitzar els comunistes, el socialistes i els republicans amb la condició de no ser comunistes, no ser socialistes i no ser republicans.
Han fet un Estat de les Autonomíes on resulta que ja no hi ha consells de guerra sumaríssims ni afusellaments, però amb diferents mètodes les elits obtenen el mateix resultat:
1. Els jutges dels tribunals torturen ara als "desafectes" al règim del 78, i es tortura la seva familia que viuen les conseqüències d'unes presons preventives il·legals i llarguíssimes. Els encausats s'han d'exiliar o patir penes de inhabilitació i de presó amb sentències dictades contra delictes que no ho són, per exemple el delicte de rebel·lió sense armes ni violència, o el delicte de malbaratament de recursos econòmics sense constar cap despesa.
2. Els cossos i forces de seguretat de l'Estat posicionats en el bàndol contrari dels ciutadans, els jutges prevaricadors i els mals governants, actuen tots amb una impunitat absoluta rebuda directament del rei.
3. El Tribunal Constitucional decideix de què es por parlar al Parlament de Catalunya, i el Tribunal Suprem decideix qui pot ser -o no pot ser-, president de la Generalitat autonòmica de Catalunya, sempre intervinguda.
4. Gràcies a les portes giratòries, les elits franquistes ocupen els alts càrrecs de les grans empreses privatitzades en els darrers cinquanta anys, sense haver de demostrar gairebé mai una competència professional mínima.
5. Quan el 8 d'abril de 2014 els diputats catalans Joan Herrera del PSUC, Jordi Turull de CiU i Marta Rovira d'ERC van complir l'encàrrec del Parlament de Catalunya d'anar al Congrés de Madrid a demanar autorització per fer un referèndum, Alfredo Pérez Rubalcaba portaveu del PSOE i cap de l'oposició en aquell moment, els va dir que no, perquè segons ells, "complir la llei és l'essència de la democràcia", i el regne d'Espanya va quedar ben despullat d'arguments perquè aquella era exactament la resposta que se sent en totes les dictadures. En una democràcia en canvi, la llei s'adapta per satisfer les necessitats i les expectatives de la població -precisament allò que representaven els tres diputats-, i no a l'inrevés.
En definitiva, els de la nostra generació que hem viscut allò i això, hem d'explicar a tothom que ara som gairebé allà on érem, i això és la segona dictadura franquista.
2025 10 29 A Madrid, la premsa espanyolista del PP avui ja veu la seva desfeta a València, i la premsa espanyolista del PSOE no és capaç de reforçar Pedro Sánchez després del trencament amb Carles Puigdemont, per això trobo oportú tornar a dir que:
NO S'AGUANTA DRET CAP TAMBORET AMB NOMÉS DUES POTES.
Ja sabíem quin havia de ser el desenllaç de la relació -impossible- de la Catalunya republicana independentista amb el regne d’Espanya franquista.
Però en política la coherència és un plat que s’ha de servir fred i ara té molt valor estratègic el fet d'haver tingut paciència gairebé dos anys i, a més, haver esperat encara dos dies per fer la consulta a les bases. Això els desespera perquè en aquestes condicions, el trencament es coherent i es transforma en inapelable.
Tothom sap que el franquisme es manté dret en el regne d'Espanya amb tres peus que li han donat estabilitat com si fos un tamboret:
1. El PSOE i els seus còmplices
2. El PP i els seus còmplices
3. El rei i les elits monàrquiques
Però la monarquia està corcada i el rei ja no és benvigut als Països Catalans, mentrestant el PP i el PSOE competeixen en un ring a cops de puny, i tots tres encara s'aguanten.
La debilitat del franquisme és tenir només tres potes i, si una es trenca, ja no podran mantenir l'equil·libri.
Si el PSOE perd els únics governs importants que li queden -Madrid, Catalunya i Barcelona-, el partit no podrà sobreviure sense aquests beneficis, i s'esfondrarà.
I a les Espanyes saben perfectament que no s'aguanta dret cap tamboret amb només dues potes.
2025 04 26 Segueixo atentament els episodis de la comissió sobre l’Operació Catalunya al congrés espanyol, i no em vull distreure amb les batalletes que s'expliquen de l’espionatge, ni em vull distreure amb les declaracions inversemblants dels que manen o manaven -que ho neguen tot-, ni amb els tripijocs dels jutges, perquè no ens interessa aquesta distracció perfectament organitzada.
Només trobo essencial i m'interessa la guerra declarada per Espanya contra Catalunya a partir d’aquella intocable constitució de 1978, i no una altra cosa.
Estem en guerra perquè Catalunya no té rei, i vol ser un nou estat democràtic d’Europa independent del regne d’Espanya en forma de república, però des de l'altre bàndol "ells" ho veuen a l'inrevés i ens volen monàrquics, de manera que a les trinxeres del camp de batalla no ens podem distreure i hem de mantenir l'alerta en el que és més essencial:
1. De tota la població espanyola només han votat la constitució els jubilats que ara tenen mes de seixanta-cinc anys, i molts com jo -que sóm més vells encara-, resulta que tampoc no la vam voler votar, tot i la campanya de la por de tornar a un règim militar que es van inventar com una amenaça si la constitució no s'aprovava. Aquesta constitució és doncs una enganyifa.
2. Tot això de l’Operació Catalunya és només la darrera batalla de la guerra d’Espanya per controlar el nordest peninsular.
En els darrers cinquanta anys, el bàndol enemic ha fet servir diferents estratègies per apoderar-se de Catalunya, i han buscat sempre la complicitat de la Generalitat autonòmica, restaurada amb la intenció de posar-hi governs amorfs, sense cap poder ni judicial, ni legislatiu, ni executiu, sense cap projecte de resoldre res.
3. Després de la mort biològica del dictador, en la primera batalla, van legalitzar els socialistes amb la condició de no ser socialistes, van legalitzar els comunistes amb la condició de no ser comunistes i, sobretot, per últim van legalitzar els republicans perquè tornés un Josep Tarradellas amorf i obedient, sense cap projecte polític republicà, però al cap de només dos anys va perdre les eleccions, de manera que no els va funcionar en tan poc temps.
4. La guerra va continuar durant 23 anys amb Jordi Pujol -que també era obedient però no amorf-, era un president catòlic i monàrquic però amb una política potent del “peix al cove”, i amb ell no es va fer cap pas per recuperar la legalitat republicana però en canvi, la monarquia no va aconseguir de cap manera el ple control de Catalunya.
5. El president Pasqual Maragall no els va funcionar tampoc per controlar Catalunya, perquè tenia idees pròpies i era tan desobedient que els resultava incòmode i se'l van treure de sobre així que van tenir l'ocasió.
6. El cordovès José Montilla semblava el personatge ideal per apoderar-se definitivament de Catalunya però els conflictes interns del Tripartit del PSC amb ERC i PSUC, van fer molt difícils els pactes de govern i el president havia de fer continues renúncies. No va funcionar doncs tampoc la nova estratègia amb un president lligat de mans.
7. Aleshores cap el 2006, en temps del president Artur Mas, hi va haver l’etapa de les retallades de l’Estatut que semblaven un canvi radical d’estratègia per part de l’Estat per reduir definitivament Catalunya, i fer-ho des de la llei -per aconseguir els efectes sense que es notin les intencions-.
El fet és que cap a l’any 2010 la reacció popular va plantar cara de forma tan determinant que el regne d’Espanya va veure les orelles del llop i els va venir la por d’una Catalunya insolent i inapel·lable que es manifestava de forma massiva, transversal, pacífica i, sobretot, persistent fins a desobeir de forma ostensible al Tribunal Constitucional quan es va aconseguir fer la consulta popular del 9 de novembre de 2014. Per això a Espanya van perdre els estreps i van engegar una "Operación Cataluña" com en deien els mitjans de comunicació al conjunt d'actuacions policials de caràcter secret i en gran part il·legals impulsades des del Ministeri de l'Interior espanyol amb la finalitat de desactivar l'independentisme català.
Fent una guerra bruta, van haver de gastar una fortuna per espiar al president i als líders. Vist des d’ara, sembla que aquell era un moment propici per fer efectiva la independència.
8. Amb el president Carles Puigdemont a la Generalitat i amb l’absoluta complicitat ciutadana, es va aconseguir consumar el referèndum de l'1 d’octubre de 2017 contra totes les certeses d'impedir-ho que fins al darrer minut invocava el president espanyol Mariano Rajoy.
Al regne d'Espanya els va resultar que ni amb vaixells noliejats per transportar milers de policies als ports catalans amb la pretensió d'atemorir la població, ni amb el CNI, ni amb la Guàrdia Civil ni amb la complicitat de tots els militants fanàtics del PP i del PSOE que també s’ho proposaven, no van trobar cap urna i, tot i el sabotatge informàtic d'última hora, no van poder impedir l'ús del cens universal i l'èxit del referèndum.
En plena desfeta, el règim del 78 va haver de recórrer a les armes reservades per a situacions d’excepció, com la violència física dels cossos i forces de seguretat, o la prevaricació de jutges i l’ús dels tribunals amb una mena de consells de guerra sumaríssims, per intimidar l’independentisme amb sentències de presó o d’inhabilitació, que van comportar també l’exili dels consellers i del president de la Generalitat ja obertament desobedients.
Des del 2010, en quinze anys d’independentisme, des de la monarquia franquista mai no se n’han sortit prou, perquè als Països Catalans cada cop és més notoria la població desobedient i confrontada a la constitució espanyola. Tot i els canvis continuats d’estratègia, cada cop són més evidents les intencions perverses d’Espanya.
9. El 10 de maig de 2018 el diputat independent Quim Torra va ser proposat com a candidat a la presidència de la Generalitat pel president Carles Puigdemont -destituït i a l'exili des del 29 d'octubre del 2017-, i va ser investit pel Parlament en segona votació quatre dies després amb majoria simple, però aquesta mena de president intel·lectual i sense servituds de militància en partits polítics, no interessava a les elits franquistes, de manera que el 28 de setembre de 2020 va ser inhabilitat com a President de la Generalitat per haver posat una pancarta controvertida al balcó del Palau de la Generalitat, fet senzillament insòlit i surrealista.
10. Des de la presidència del jove Pere Aragonès d'ERC que es va mantenir fins al 8 d'agost de 2024 amb un govern en minoria incapaç d'avançar per anar enlloc, potser la confrontació amb l’Estat no es veu en un primer cop d’ull a simple vista, però s’intueix com una caldera de vapor a punt d’explotar.
11. Tothom s'adona -i “ells” també-, que amb cada nova provocació espanyolista del president Salvador Illa del PSC/PSOE, augmenta la pressió política i porta el règim autonòmic de la monarquia franquista a una perillosa situació límit.
Tenen molta por perquè el moment accidental de l’explosió d’una caldera de vapor és sempre imprevist, i és irreversible.