LA SOLUCIÓ
Jaume Riu 2012
AQUEST ÉS UN CAS REAL
Conec a un immigrant que tenia només 10 anys quan va patir el trauma d'haver de marxar amb la família del país a on havia nascut. No sé com s'ho feien sense papers, sense domicili fix i sense cap ocupació remunerada, però se'n van anar sortint prou bé.
De jove, els amics li van donar l'oportunitat de relacionar-se amb persones influents per poder arribar a ser funcionari de l'Administració. Ho va aconseguir, tot i que no ha fet oposicions i mai no ha parlat espanyol amb prou fluïdesa.
Amb la vida assegurada, es va casar amb una dona immigrant d'un altre país més pobre encara, i de família molt dispersa que així aprofitava l'oportunitat d'obtenir la nacionalitat espanyola.
Han tingut tres fills i una de les nenes sembla una mica difícil, però tots s'han independitzat i fa anys que ja no viuen amb els pares.
Aquell nen s'ha fet gran i ja té més de 70 anys. Naturalment no fa feina, però fins ara li mantenen el sou complet com a funcionari en actiu. La seva dona també cobra una bona pensió sense haver treballat mai.
Es tracta d'un cas real, doncs jo sé perfectament a on viuen aquests immigrants, i tinc el nom de l'home apuntat en un paper per no perdre la pista, a veure..., es diu Juan Carlos Borbón Parma i va néixer a Roma quan a España hi havia una guerra civil.
Tots som iguals al néixer i no tenim pas en compte que ells siguin immigrants, doncs els hi hem solucionat la vida a canvi de no res.
Com dèiem abans, aquest és un cas real.
